Barcelona / Hotel reina Sofia / 21-11-15 / Presentació dels candidats del PP a Barcelona. / Foto: Sergi Alcàzar

El càrrec més modest que Jorge Fernández Díaz ha tingut des del 1978 ha estat el de regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Des que es va aprovar la Constitució fins que el president Rajoy el va nomenar ministre de l'Interior el 2011, Fernández Díaz va ocupar una variada rastellera de càrrecs de segona línia, associats a l'estructura de l'Estat. El cap de llista del PP català, ha estat governador civil d'Astúries i de Barcelona, ha ocupat diverses secretaries generals i ha estat diputat al Parlament i al Congrés. En els últims 40 anys no ha quedat mai fora del repartiment del poder polític. Curiosament, el mateix es pot dir del seu germà Alberto, un altre veterà intocable del mateix partit.

Fill d'un tinent coronel de cavalleria de l'exèrcit de Franco, Fernández Díaz va néixer a Valladolid el 1950, però ha passat la major part de la seva vida a Catalunya. Durant la transició va militar a la UCD d'Adolfo Suárez. Després, va formar part de l'ala tova del PP, la més tolerant amb el nacionalisme català. El 1990, en plena crisi del partit de José María Aznar a Catalunya, Alejo Vidal-Quadras el va desbancar. El líder popular de l'ala dura va imposar la seva llei mentre Aznar va fer oposició a l'últim govern del PSOE sostingut per Convergència. Llavors Aznar creia, com ara Ciutadans, que això de Catalunya era una broma, un accident inoportú de la història d'Espanya fàcil de solucionar. El 1996 van venir les eleccions i el pacte del Majèstic, i Vidal-Quadras va ser destronat per ordres de Pujol.

En els últims 40 anys no ha quedat mai fora del repartiment del poder polític

Una cosa que crida l'atenció del cas de Fernández Díaz és que un polític que ja mostrava greus limitacions en els debats televisius dels anys vuitanta, hagi sobreviscut a tantes hecatombes. La seva llarga trajectòria, digna d'un Rodolfo Martín Villa, dóna idea de fins a quin punt el sistema d'equilibris que ha aguantat l'Estat els últims 40 anys, a Catalunya s'ha basat en la mediocritat. Arran de la confessió de Pujol, la premsa ha vinculat Fernández Díaz amb l'expresident de la Generalitat i, en definitiva, amb els teixits més íntims dels pactes de la Transició. El ministre és supernumerari de l'Opus i fins i tot premia verges, però es diu que la seva relació amb Déu va passar temps més difícils.

El fet que Fernández Díaz sigui cap de llista per Barcelona posa en evidència que el PP dóna Catalunya per perduda i que espera obtenir rèdits de la seva política a la resta de l'Estat. Fernández Díaz fa tàndem amb l'Alicia Sánchez-Camacho, que és filla d'un guàrdia civil, i que va fer la feina bruta de Madrid contra l'independentisme abans del 9N. Aquestes figures que el PP ens presenta a Catalunya no només serveixen perquè la gent es desfogui, també permeten que el poble interioritzi la força arbitrària del poder. Qui no vegi el fons simbòlic de la llista del PP és que ignora la història o, simplement, és que no la vol conèixer.

FOTOS: SERGI ALCÀZAR

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat