És obvi que si la Justícia espanyola no s’atreveix a demanar la col·laboració dels jutges belgues, danesos o suïssos en la seva persecució dels polítics catalans exiliats és perquè tem ser desautoritzada. De fet, ho va reconèixer tàcitament el mateix jutge Pablo Llarena quan va retirar l’euroordre de detenció de Carles Puigdemont, ho va reiterar quan va desistir de reactivar-la, malgrat la petició del fiscal, davant les autoritats daneses i, de moment, està actuant amb la mateixa cautela en el cas diferent de l'exdiputada de la CUP Anna Gabriel Sabaté, que ha buscat refugi a Suïssa. Tot plegat avala l’audaç estratègia iniciada pel president Puigdemont de posar en evidència la parcialitat dels tribunals espanyols amb la vista posada en la invalidesa de tots els procediments. I això no només és important per als exiliats. Ho és també per als presos, per al vicepresident Junqueras, el conseller Forn i els Jordis.

Si el jutge del Tribunal Suprem espanyol no demana la detenció i/o l’extradició dels exiliats per por que els seus homòlegs europeus no li donin la raó, és que sap que les imputacions no s’aguanten, i si no són prou sòlides per als exiliats, tampoc ho seran per als presos acusats dels mateixos delictes, o menors, i fa encara més escandalosa la mesura cautelar de presó preventiva.

Des d’aquest punt de vista, el jutge Pablo Llarena està absolutament obligat a demanar l’extradició dels exiliats, perquè si no ho fa la prevaricació seria encara més evident. Acusats dels mateixos delictes, el jutge no pot processar uns i deixar de perseguir els altres. Una o altra decisió seria injusta i adoptada amb ple coneixement de causa. Així que més tard o més aviat, es reformularan les acusacions per justificar les extradicions i tribunals de diversos països europeus s’hauran de pronunciar. Que el jutge Llarena hagi demanat una traducció al castellà del Codi Penal belga és prou significatiu.

Hi ha gairebé unanimitat en el món jurídic espanyol, fins i tot entre juristes inequívocament conservadors, que l’acusació per rebel·lió no s’aguanta per enlloc. I a més és una tipificació inexistent en altres països com Bèlgica. Així que si els tribunals europeus no assumeixen els criteris de la Justícia espanyola i redueixen els delictes imputats, els tribunals espanyols ja no podran jutjar per rebel·lió Puigdemont i la resta d’exiliats, i si no ho poden fer contra ells, com ho podran fer pels consellers empresonats i els Jordis?

Aquesta batalla no serà curta, però potser més ràpida que els recursos d’empara davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, i podria incidir directament en aquests. El TEDH es guia per criteris prou precisos respecte al dret dels acusats a un tribunal imparcial. L’article 6 del Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals, que obliga Espanya, disposa: "Tota persona té dret que la seva causa sigui escoltada equitativament... per un tribunal... imparcial..., qui decidirà... sobre el fonament de tota acusació en matèria penal dirigida contra ella..." i en una sentència amb què el TEDH ja va condemnar Espanya (cas Castillo Algar) el tribunal va resoldre que “l’element determinant per constatar la imparcialitat d’un jutge consisteix a saber si els temors de l'acusat poden considerar-se com objectivament justificats". No hi haurà res més objectiu que el parer d’un altre tribunal europeu.

Tot fa pensar, doncs, que la batalla jurídica no ha fet més que començar i que va per llarg, però això no hauria de ser un factor de desànim per als represaliats. L’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats només serà possible per la combinació de la nul·litat dels procediments i un canvi polític a Espanya que doni lloc a un Govern capaç de rectificar i redreçar la situació.