Què és socialisme? Li van preguntar a Felipe González. “Socialisme és el que fem els socialistes”, va respondre el llavors president espanyol, i es va quedar tan ample. La pregunta venia a tomb perquè el seu Govern, suposadament d’esquerres, havia adoptat reformes econòmiques més pròpies de la dreta, com per exemple les privatitzacions d’empreses públiques que fins llavors només Margaret Thatcher s’havia atrevit a portar a terme. La frase de González va tenir un efecte bumerang, perquè quan van esclatar els escàndols de corrupció i guerra bruta els adversaris del PP repetien la frase un i altre cop.
Ara el que fan els socialistes ja no són polítiques de dretes sinó assegurar que la dreta es mantingui al poder. Finalment els socialdemòcrates alemanys han tornat a claudicar i donaran suport a un govern presidit per Angela Merkel. A França el socialista François Hollande va incorporar un home de la banca Rothschild al seu govern per entregar-li a continuació les regnes de la República i Emmanuel Macron aplica amb rigor el programa econòmic més conservador en dècades. I a Espanya els socialistes s’han entregat en cos i ànima al govern més conservador, autoritari i —presumptament— corrupte dels darrers quaranta anys.
I això passa quan totes les estadístiques registren un augment de les desigualtats arreu del continent i, tal com ha descrit Thomas Piketty, una concentració de la riquesa en una oligarquia que per defensar els seus interessos necessita governs cada cop més autoritaris.
Ara el que fan els socialistes ja no són polítiques de dretes sinó assegurar que la dreta es mantingui al poder
Si els socialistes europeus no són capaços de proposar alternatives a la ortodòxia econòmica conservadora, renuncien a presentar-se com una opció de canvi i, per tant, no generen cap esperança de millora a les classes menys afavorides, la pregunta que correspon fer ara és: per a què serveixen els socialistes?.
Una part de la resposta la trobem a Itàlia, on les darreres eleccions han donat lloc a una forta polarització del mapa polític entre moviments que més enllà dels seus programes, han connectat més bé que els partits de l’establishment amb les comprensibles ànsies de canvi de l’electorat. Aquest és el fruit de la claudicació socialdemòcrata, un canvi de paradigma polític que gira constantment cap a la dreta.
L’augment de les desigualtats està proletaritzant de nou les classes mitjanes europees cada vegada més seduïdes per grups considerats antisistema que, de fet, plantegen una nova lluita de classes i noves preguntes: a qui serveixen els socialistes? Si Rosa Luxemburg aixequés el cap...