Irene Montero pensa ràpid i té les idees clares quan argumenta. No és nova en això de confrontar idees. Nascuda a Madrid l'any 1988, la cap de gabinet de Pablo Iglesias porta gairebé mitja vida en la lluita política. Amb només 28 anys, ja ha estat diputada de la XI legislatura, després d’haver passat 10 anys en la militància activa, primer al Partit Comunista i més tard a les mobilitzacions anti-Bolònia i el 15-M. El seu ascens meteòric sembla respondre a alguna premissa, en virtut de la qual no cal l'aprovació de ningú per aixecar-se cada dia a lluitar per les pròpies conviccions. Malgrat ser jove. Malgrat ser dona. Malgrat ser de Podemos. 

Dels seus començaments universitaris, persones que han estudiat amb ella en remarquen la capacitat per defensar-se. Algunes anècdotes descriuen que no ha tingut problema en encarar-se a l’assemblea de Ciudad Lineal, el barri madrileny on ha viscut part de la seva vida. Els barris populars com la Elipa i Vallecas també li han forjat una consciència social de classe, per bé que els podemistes intenten fugir de l'eix esquerra-dreta i del comunisme. No són, o no van néixer per ser "la tronada esquerra", com diuen els seus companys socialistes. Caldrà esbrinar si s'hi tornen amb el pas del temps.

Però la petita melangia que guarda per haver perdut el contacte amb la gent del carrer es destil·la quan relata el trajecte fins a ocupar el senyorial escó del Congrés. Ara troba que les institucions no garanteixen aquesta relació amb els ciutadans, però sosté que Podemos "ho està canviant" i pren cura de sortir de les institucions per parlar amb la gent, i per fer-hi entrar els ciutadans. Ja ho diu a el braçalet lila que sempre porta, junt amb un anell negre, que mai no es treu: "Un país amb tu".

El seu ascens inaturable sembla respondre a la següent premissa: no cal l'aprovació de ningú per tenir conviccions pròpies

A Montero no li agrada que els altres creguin que per ser nous, els podemistes són "rucs". "Nous sí, rucs no", puntualitza. El seu gest d'indignació entre bastidors no es va retransmetre per les teles, però va ser impactant. Va ser el moment que va saber que, mentre PSOE i Podemos, juntament amb Compromís i Izquierda Unida estaven asseguts a una taula de negociació, a la sala del costat, socialistes i Ciutadans tancaven el pacte d'El Abrazo. Els periodistes ja advertien que s'esperava allò que va passar inevitablement hores després. El portaveu de la formació, Íñigo Errejón, va sortir davant les càmeres per anunciar que s'aixecaven de la taula. Els havien enganyat, deien. També va mostrar-se molt molesta quan, a parer seu, la gran coalició va aconseguir desplaçar els podemistes de la Mesa del Congrés i de la Diputació Permanent.

Amb un repte tan elevat per endavant, Montero es pren seriosament aquesta nova feina de representant pública, perquè li agrada la nova tasca, com explica, o potser també perquè no li prenguin el número. Observada de vegades mentre estava asseguda a la cambra baixa, no abandona l'iPad mentre llegeix i escriu les notes, a partir d’uns apunts en paper. Es prepara les comissions amb dedicació. El gest contrasta amb l’actitud d’altres diputats que, o bé escolten al qui puja a la tribuna, o miren el mòbil, com s'ha caçat algun cop a Pablo Iglesias, o xerren entre ells, o llegeixen el diari. 

El seu gest d'indignació, com si els haguessin pres el número, no es va retransmetre per la tele, però va ser impactant el dia que van aixecar-se de la taula de negociació amb el PSOE

Sobre la part més crua de la vida pública, Montero no ha patit tant el fet que tothom la persegueixi pel carrer. És discreta i una cara menys coneguda que no pas la d'Errejón i Iglesias. Ara bé, la vida parlamentària és frenètica, fins al punt que el seu cercle d’amistat s’ha vist reduït als companys de l’equip, amb qui no perd l’ocasió de sortir a sopar quan poden. I després pengen la foto a twitter, ja que com a bona nova política, es deu al seu públic jove. Això sí, acaben parlant de feina, és a dir, de Podemos.

El fet és que si els periodistes haguessin de respondre amb quin membre del partit tracten més sovint, segurament seria Montero. És d'aquelles que sempre està pels passadissos del Congrés, entrant en directe a les televisions i responent als assumptes de la jornada. Li agraden els temes sobre pobresa infantil o emergència social. No li importa demostrar el rebuig que sent per la "casta" i la "gran coalició", però estén alhora la mà al PSOE, que té una cosa que ells encara no tenen: experiència. Montero també ha tingut l'habilitat d'envoltar-se d'un equip que ella coordina, i que l'aconsella, guardant-li sempre l'esquena en un entorn tan hostil com la política.

Tanmateix, Montero no ha vingut a la política a quedar-s'hi per sempre. Potser no vol ser “casta”, o potser és que té una carrera on encara té espai per seguir creixent, com explica. Ha estudiat psicologia, i es veu d'aquí a un temps tornant a la universitat per fer el seu doctorat i tesi. És curiós que això ho expliqui després de ser preguntada per “qui és Irene Montero”. “Uf, segurament és la pregunta més difícil”, comenta. El primer diu que és dona, i després psicòloga. Hi ha qui preguntat per això es remet a la família, a l’edat o a la parella, de manera que aquests dos ítems siguin el primer que li ve al cap, és com per fer-li un petit retrat psicoanalític.

Montero no vol perdre la seva identitat, que com a persona emancipada, es correspon amb la seva professió de psicòloga

Tot apunta que Montero no vol perdre la seva identitat, que com a persona emancipada, té amb la seva professió. I no ho diu de forma directa, però és feminista. Segurament no és de les qui desplega un discurs doctrinal sobre la lluita del patriarcat, però sí d’aquelles que ho deixa veure quan subratlla amb èmfasi una gesta assolida per una altra dona. Així ho fa amb Carolina Bescansa, a qui considera “una de les majors expertes del país” en tema d’enquestes. “I a sobre és dona”.

Aquest reconeixement no li ha impedit deixar Bescansa en un pla més discret que el seu, ja que Montero inicialment era el número 4 de la llista, però de cop va passar a exercir de número 2. És possible notar que ha passat a manar més que ella, només observant l'escó que ocupa: al costat d'Errejón i Iglesias. El lloc és simbòlic i quasi conciliador entre dos dirigents que semblen discrepar en les formes. Encara més quan les càmeres els busquen, dotant-los de tota l'atenció mediàtica, per exemple, en l'episodi de la calç viva dels GAL que va protagonitzar Iglesias, mentre Errejón aixecava una cella ben sorprès. 

El de Montero també és un poder orgànic. És portaveu adjunta, al costat d'Errejón, que és el portaveu de la formació al Parlament espanyol. Però que faci nexe entre els dos dirigents del partit, alhora que consolida el seu perfil propi (compte, que ja hi ha "monteristes") respon a la tradició d'on ella prové, que com Iglesias és la comunista, però de tracte és més estratègica i dialogant, com diuen d'Errejón els qui el coneixen. 

El poder de Montero és orgànic, com a portaveu adjunta i cap de gabinet de Pablo Iglesias, i simbòlic, com a nexe amb Errejón

Aquest entramat intern recull una qualitat que té Montero, com a persona ambiciosa i entregada a la política: la d’acumular poder en el camí d’un meteòric ascens on és capaç d'exercir d'equilibri de forces. El creixement a dins de Podemos li ha passat molt de pressa. “Guau, ja fa 2 anys”. És que mira enrere i pensa que quan dirigia l’organització havia d’anar parlant pels cercles ciutadans, per si hi havia algun greuge.

Ara és la cap de gabinet de Pablo Iglesias, amb tot el que això representa, i tot el poder que detenta. I segurament d’aquí no gaires anys, serà una ministra jove i amb consciència social que no es traurà pas el braçalet lila on hi diu “Podemos”, a qui li importarà un rave vestir samarreta de màniga curta i bambes de tela. Però compte, que una vegada Iglesias va dir que "governar és decepcionar" també, als qui ho passen malament i ella defensa. Aprendre a gestionar aquesta impotència des del poder pot ser el seu repte.