Tothom s’ha esverat molt —almenys a Catalunya— amb les declaracions que el jutge i exministre Juan Alberto Belloch ha fet en el sentit que la situació a Catalunya és més perillosa en termes institucionals que el terrorisme d’ETA, ja que el terrorisme, en les seves paraules, “generava i genera dolor, ràbia, indignació, però no qüestiona l’estat de dret”.

Per reblar la seva afirmació, Belloch cita el seu pare, però en realitat, allò que diu no és gaire diferent d’unes declaracions del seu amic Felipe González, segons les quals ETA era un simple “problema d’ordre públic” i allò que realment l’amoïnava era Catalunya. Opinió sens dubte compartida per tota la vella guàrdia del PSOE —i probablement per la nova— i no cal dir-ho, si ens girem més cap a la dreta. Com va dir l’inefable Margallo, “un atemptat terrorista se supera, el trencament d’Espanya, no”. De fet, l’elit espanyola, de dretes i d’esquerres, comparteix el diagnòstic. Seria bo que això ho tinguéssim clar des d’aquesta riba del Mediterrani.

Quan Belloch parla d’“Estat de Dret” no parla de la subjecció al dret de tots els poders de l’Estat. Per al mainstream polític i mediàtic espanyol, l’Estat de Dret és, senzillament, el sistema, el statu quo

Res de nou, doncs. Però m’agradaria anar al fons de la qüestió. Com és possible que un senyor jutge, a dues setmanes de jubilar-se, que a més havia estat ministre d’Interior, sigui capaç d’afirmar que una banda terrorista “no qüestiona l’estat de dret” i en canvi, sí que ho fa un moviment polític que s’expressa a les urnes? Sembla evident que quan Belloch parla d’“estat de dret” no s’està referint a allò que s’entén en ciència jurídica com a estat de dret, construcció del pensament il·lustrat que es basa en la subjecció al dret de tots els poders de l’estat. Per a Belloch, i per al mainstream polític i mediàtic espanyol, l’estat de dret és, senzillament, el sistema, l'statu quo.

Ben mirat, Espanya no és l’únic país del món que ho fa. També els britànics quan parlen de “democracy” o els francesos, quan parlen de “valors republicans”, busquen aquest efecte de legitimació del sistema. El que realment crida l’atenció en el cas espanyol és aquesta invocació sistemàtica a un concepte jurídic tan elaborat com és el d’estat de dret.

Com pots imaginar, no és una mera casualitat, ni tampoc una moda. De fet, per trobar l’arrel de tot plegat, cal remuntar-se en el temps fins al convuls 1962. Aquell any van coincidir unes vagues a Astúries i el IV Congrés del Moviment Europeu a Munich (el Contubernio de Munich), als qui el govern espanyol va respondre amb una virulència que va provocar un enorme escàndol a nivell internacional, fins al punt de frustrar el primer intent d’Espanya d’accedir a les Comunitats Europees. Per acabar-ho d’adobar, la Comissió Internacional de Juristes, organisme consultiu de Nacions Unides per a la promoció de la democràcia a través del dret, va fer públic, a finals d’aquell mateix any, un demolidor informe contra el règim titulat Spain and the Rule of Law (El imperio del derecho en España, en versió espanyola).

L’informe arrencava amb la frase "El estado español moderno es el resultado de una rebelión militar que le señaló con su marca indeleble"

L’informe, que arrencava amb la frase "El estado español moderno es el resultado de una rebelión militar que le señaló con su marca indeleble", assenyalava l’origen del règim en la Guerra Civil i el manteniment continuat de la repressió com el seu tret definitori, la manca de legitimitat democràtica de les Cortes Españolas, els poders il·limitats del cap de l’Estat i la impossibilitat d’exercir en la pràctica els drets fonamentals reconeguts al Fuero de los Españoles. I per sobre de tot, els trets que identificaven el règim franquista amb el feixisme.

L’informe va caure, evidentment, com un gerro d’aigua freda sobre els jerarques del règim —que havien consentit en l’elaboració— i el van rebre amb l’habitual pluja de desqualificacions a la premsa addicta. Però es donava la circumstància que, només uns mesos abans, una remodelació ministerial va portar al Govern un jove i dinàmic ministre, Manuel Fraga Iribarne. Fraga, vinculat fins llavors a l’Instituto de Estudios Políticos (IEP), va idear una resposta original i diferent: replicar a la Comissió Internacional de Juristes amb un informe que contestava una per una les acusacions. L’informe, elaborat pel mateix IEP i publicat el maig de 1964, es titulava España, Estado de Derecho i com el seu nom indica, pretenia demostrar que el règim franquista era un estat de dret. L’informe partia de les peculiars concepcions de Carl Schmitt sobre l’estat de dret, però admetre-ho hauria estat donar la raó a la Comissió Internacional de Juristes quan assimilava el franquisme amb el feixisme. Per tant, van recórrer al dret natural tomista i al que anomenaven “derecho público cristiano” —una mena de retorn a la unió entre Església i Estat de l’edat mitjana—  per assimilar el franquisme al “món lliure” que representaven els Estats Units i els països d’Europa occidental.

Evidentment, els arguments de la resposta de Fraga no van convèncer els seus destinataris. Espanya va topar-se amb les portes tancades de les Comunitats Europees i del Consell d’Europa fins al final del franquisme. Però el més important és el que va quedar en l’opinió de les elits espanyoles. Encara s’ha pogut sentir darrerament Ignacio Camuñas legitimant el 18 de juliol i ara Belloch associant el règim amb l’estat de dret. Es pot parlar, per tant, d’una línia de continuïtat entre aquelles teories i aquests discursos.

Però, sobretot, i més enllà d’aquesta associació d’idees, hi ha una cosa que no cal perdre de vista, i és que el estado de derecho espanyol, és a dir, el sistema, veu l’independentisme català com l’enemic més perillós de l’Estat. També ells esperen “tornar-ho a fer”.

Ferran Armengol és professor associat de Dret Internacional Públic de la Universitat de Barcelona