L’antropòleg Arjun Appadurai, un dels gran experts mundials en el procés de globalització, sosté que la pèrdua generalitzada de sobirania econòmica dels estats ha determinat un desplaçament consistent a posar més èmfasi en la sobirania cultural. En aquest context, no ha de sorprendre que “la tendència mundial en governs existents i en molts moviments populistes aspirants a governar consisteixi a escenificar la sobirania nacional recorrent al majoritarisme cultural, l’etnonacionalisme i l’asfíxia de tota dissidència interna, intel·lectual o cultural”(1)

Appadurai, nascut a Mumbai (Índia) i resident als Estats Units, on ha desenvolupat una llarga trajectòria acadèmica, fa aquesta reflexió a propòsit del que defineix com la “fatiga democràtica” pròpia de l'era de la globalització. És a dir, la reacció per la qual una part dels electors decideix posar al capdavant de les democràcies líders autoritaris i populistes que qüestionen la democràcia. La tendència sembla consolidar-se arreu: els Estats Units de Trump (és curiós, perquè gairebé escric "de Putin"); la Rússia -ara sí- de Putin, l’Índia de Modi i la Turquia d’Erdogan en són els exemples més clars. I al cor d’Europa, l’Hongria d’Orban i la Polònia de Dudan. Appadurai inclou al mateix quadre el Brèxit i la política dura de May. És veritat que França, amb el socialcentrista Macron i Àustria, amb l’ecologista Van der Vellen, han frenat, gairebé al límit, l’ascens de l’extrema dreta -i l’esquerra extrema-, però mai havia pujat tant el nivell de suport a formacions ultres com l’FN.

Si hi afegim l’exitós híbrid d’autocràcia política i ultraliberalisme econòmic que regeix la Xina -un “model” venerat a les principals escoles de negocis d’Occident-, la conclusió és que el capitalisme ha resistit la penúltima gran crisi, la del 2008, que encara s’arrossega, però la democràcia se n’ha ressentit com mai des de l’altre gran crac, el del 1929, i no sembla que les crides recurrents de la intelligentsia progressista mundial a edificar una democràcia “cosmopolita” hagin servit de gaire. “Els prop de 62 milions de nord-americans que van votar Trump van votar per ell i contra la democràcia”, explica Appadurai. És a dir, han votat pel “America First!”: identitat cultural/nacional + valors associats, tant se val que siguin construïts, somiats, imaginats o directament falsificats.

Què se'n pot esperar, en aquest escenari, pel que fa al cas del conflicte Catalunya-Espanya? Una de les conclusions més clares que se’n desprenen és que, en qüestió d’autoritarismes amb façana democràtica, l’Espanya de Mariano Rajoy, ancorada en una sòlida tradició demofòbica, pot accedir amb tots els mèrits al club global dels Trump i els Putin. El govern del PP ho té molt fàcil per justificar davant la (nova) comunitat internacional la negativa a permetre als catalans que s’autodeterminin: els catalans són com els mexicans que proven de saltar el Mur o els ucraïnesos que no accepten de sotmetre's al tsar moscovita. En aquesta deriva global té tot el sentit que un fiscal es querelli contra la consellera Meritxell Borràs per un concurs públic per comprar urnes, perquè és “un tràmit constitucionalment il·legítim (…) que condueix el poble espanyol i tots els ciutadans de Catalunya a una indesitjable crítica situació d’enfrontament i de ruptura”. Per una vegada a la història, sembla que és el món qui s'acosta a les maneres de fer seculars d'Espanya pel que fa als (mals) usos de la democràcia.  

En qüestió d’autoritarismes amb façana democràtica, l’Espanya de Rajoy, ancorada en una sòlida tradició demofòbica, pot accedir amb tots els mèrits al club global dels Trump i els Putin

La democràcia, i, sobretot, les urnes, són un arma molt poderosa en determinats escenaris. Tots els estats ho saben i, en l’era global, en l’era de la hiperconnexió i la hipercomunicació en temps real, gairebé sense barreres físiques ni temporals, tot és més possible que mai. Per bé i per mal. El mateix principi democràtic que pot convertir un trol de Twitter en president dels Estats Units podria portar Catalunya a les portes de la independència d’Espanya, la qual cosa -heus aquí la gran diferència-, a més d’un acte de democràcia és un acte de llibertat. No de por. Si més no, en tant que els que se’n senten concernits, una amplíssima majoria de la cituadania catalana que reclama poder votar, sigui a favor o en contra de la independència, se sent privada d’una part de la llibertat política que democràticament li correspon. Efectivament, en un Estat inhabitable, reclamen el dret a ser lliures, i escenifiquen l’aspiració col·lectiva a fer efectiva la sobirania a partir d'una "cultura". Una cultura cívica y política. No tribal.

En l'era global, el mateix principi democràtic que pot convertir un trol de Twitter en president dels Estats Units podria portar Catalunya a les portes de la independència d’Espanya, la qual cosa -vet aquí la diferència- és un acte de llibertat

A diferència del discurs clàssic i majoritari del nacionalisme espanyol (en molts casos, mer patrioterisme), el moviment sobiranista català no se sustenta ni en el “majoritarisme cultural”, ni en “l’etnonacionalisme”, ni en “l’asfíxia de tota dissidència interna, intel·lectual o cultural”. Entre altres coses, perquè un projecte i una estratègia articulada sobre aquests trets difícilment podria portar l’independentisme a registres propers o fins i tot superiors al 50% del vot. Tothom sap a Catalunya -fins i tot els etnicistes més tronats- que sense els Fernández y els Rufián no hi haurà independència i aquesta continua i continuarà sent la gran batalla ara i després de la independència. Que Oriol Junqueras apel·li als catalans i catalanes que volen votar “no” a la independència per assegurar que el referèndum es porti a terme, n’és una altra prova. Si és que prima algun “gen” en el moviment sobiranista català, és el gen democràtic. I més, si es tracta de fer la independència. Per això mateix també l’expresident Rodríguez Zapatero es va estimbar quan, en un acte de suport a Catalunya a la candidatura de Susana Díaz a les primàries del PSOE, va assegurar que la lideressa andalusa aquí no agrada perquè és “dona i andalusa”. Fins i tot el Baix Llobregat socialista -poc sospitós de filoindependentisme- li va parar els peus.

Si és que prima algun “gen” en el moviment sobiranista català és el gen democràtic. I més encara, si es tracta de fer la independència 

En canvi, Espanya no sembla que tingui altres arguments per convèncer els catalans que no se’n vagin que la cultura “espanyola” és la  majoritària a l’Estat, com si això fos una nota “democràtica” i no una situació de dominació cultural de la qual es fa derivar una legitimitat política -per la mateixa raó que no es poden usar lliurement totes les llengües de l’Estat a les Corts espanyoles, només els "espanyols" en el seu conjunt tenent "dret a decidir"-; que la “nació sobirana” és Espanya, i que la resta són, a tot estirar, “nacions culturals” -com diu Pedro Sánchez, fent gala de la seva "comprensió" de la diversitat nacional de l'Estat-; que si Carles Puigdemont va a Cibeles a parlar de la independència fa un acte “il·legal”, com ha dit Cristina Cifuentes (criminalització política del "dissident"). I que si Manuela Carmena li ha cedit un local municipal perquè el president de la Generalitat pugui explicar-se és perquè fa el “joc” als independentistes. Que és el pitjor, segurament, que se li pot dir a una alcaldessa de Madrid en l’Espanya (neo)inquisitorial que cerca desesperadament el nou dimoni intern, ara  que ja no hi ha ETA que dispari. I, en fi, que quan Soraya convida Puigdemont a anar al Congrés a això que se n’ha dit “fer un Ibarretxe” -o sigui, a estimbar-se contra la majoria nacional-estatal (espanyola), que sempre bloquejarà qualsevol alteració de l’statu quo territorial-, ho fa emparant-se en una llei “democràtica”, la Constitució espanyola, no per enfortir la democràcia, sinó per humiliar l'altre. Per descomptat, des d'una posició de domini político-cultural. A Xavier García Albiol se li va escapar en un tuit que després va esborrar. 

Santamaría convida Puigdemont al Congrés emparant-se en una llei democràtica, no per enfortir la democràcia, sinó per humiliar l'altre des d'una posició de domini político-cultural

La proposta catalana de referèndum (més enllà de si ha de portar o no a la independència) sembla una via força més practicable que algunes altres (democràticament i culturalment) per fer front a la (perillosa) fatiga democràtica que afecta les societats immerses al procés de globalització. Tampoc li aniria pas malament de considerar-la a l'Estat espanyol. Per una vegada a la història -i en aquest cas, per anar feliçment contracorrent- no li faria mal posar-se del costat dels que volen ser lliures. 

 

(1) APPADURAI, Arjun (2017) “Fatiga democrática”. Dins: El Gran retroceso. Barcelona: Seix Barral/Planeta, 35-52.