El candidat del PSC, Jordi Hereu (Barcelona, 1965), rep ElNacional.cat en una sala d'un hotel, a prop de la seu del PSC, al carrer Pallars de Barcelona. Prèviament, ha tingut una entrevista amb un altre mitjà i, en acabar, surt a correcuita per participar en un acte a Terrassa. És l'agenda del candidat. I ho encaixa amb humor. Després d'encapçalar l'alcaldia de Barcelona entre el 2006 i el 2011, Hereu es va retirar de la primera línia política per dedicar-se a l'activitat empresarial. Això no obstant, el 2023 hi va tornar per assumir el Ministeri d'Indústria, cosa que l'ha catapultat a encapçalar la candidatura del PSC al Congrés. La campanya d'Hereu aposta per la concentració del vot en la candidatura socialista, per a la qual cosa reclama el suport de tots els votants d'esquerra i, també, del vot catalanista. En aquest pols, la candidatura d'ERC-Podemos, que encapçala Gabriel Rufián, apareix com el seu rival més directe.
Vostè demana un resultat històric per al PSC. El sostre del seu partit a les generals són els vint-i-cinc diputats que va aconseguir el 2008, i també el 1982. Meritxell Batet, l'any 2023, es va quedar amb 19 escons. A quin resultat aspira?
Nosaltres necessitem, primer, mobilitzar al màxim i concentrar el vot per donar-li eficàcia, eficiència. Atès el que tenim davant, el que ens juguem, hem de fer una apel·lació a una gran majoria i, per tant, ens plantegem millorar el del 23. Aquest és l'objectiu pel qual treballem.
El PSC és el partit nacional que sempre ha estat. La diferència és que ara tenim el president que en democràcia més ha cregut en Catalunya
El PSC sempre s'havia definit com un partit independent del PSOE. No temen que la connexió que existeix avui entre les dues formacions acabi fent aparèixer el PSC com un apèndix del PSOE?
En absolut. Nosaltres som el partit nacional que sempre hem estat. La diferència és que ara tenim el president que en la democràcia més ha cregut en Catalunya; que ha optat per l'agenda del retrobament a Catalunya. El president que, objectivament, en tota la història més creu en l'autogovern i més el defensa, i prou que li costa en termes polítics personals a Madrid. Per tant, tenim un PSOE que és capaç d'articular una gran coalició amb tot el que és l'Espanya plurinacional. I el PSC no ha canviat en res la seva naturalesa. Jo continuo formant part d'un partit nacional, que va a un consell nacional. Objectivament, la relació és bona perquè està basada en el respecte del que cadascú som.
Però si aquesta relació és tan bona i si Pedro Sánchez necessita tant el vot dels partits catalans, com és que Catalunya continua patint el maltractament, per exemple, en inversions de l’Estat?
Maltractada estava quan aquí governava Junts i l'independentisme, i a Espanya governava el Partit Popular. En les dades d’inversió és evident que hem millorat i hem de continuar millorant. En el corredor mediterrani, en Rodalies, en infraestructures del Port de Tarragona o del Port de Barcelona, en l'aeroport... la inversió és molt més alta que els últims quinze anys. Jo vaig viure com a alcalde de Barcelona acords sobre Rodalies que després van quedar en res, amb deus per cents d'execució sobre pressupostos que ja eren baixos. Ara, a Rodalies hem invertit tres mil milions, tenim 150 projectes d'inversió; els trens nous estan per arribar aviat, 110 trens, que vol dir més de mil dos-cents milions d'inversió. Començarem a donar la volta en un tema que cada dia, evidentment, veiem que no està a l'altura del que es mereix i necessita la ciutadania de Catalunya. Però això no impedeix que estem invertint com mai.
Rodalies o el corredor mediterrani es faran si guanya el PSC. No només és infraestructura, és l'expressió d'una concepció de l'Estat
L'any passat, el total d'inversió que va fer l'Estat a Catalunya va ser un 8,6%, molt per sota de l'aportació de Catalunya al PIB (19%) i del seu pes en població (16,5%). I, en canvi, Madrid va tenir una inversió d'un 20,9%, el doble que Catalunya...
Estem en un moment de molta inversió a Catalunya, que contrasta poderosament amb la inversió que vam tenir des de l'any 2011 fins al 18. Aquests últims vuit anys, comparats amb els anteriors vuit, són com el dia i la nit. I això no vol dir que ho tinguem tot fet. No, no. Tenim moltes coses per fer, i per això en aquestes eleccions és tan important guanyar. El que sí que tinc molt clar és que Rodalies o el corredor mediterrani es faran si nosaltres guanyem. Si no, ja sabem l'interès que sempre ha tingut el Partit Popular a no fer el corredor mediterrani. Perquè no només és infraestructura, és l'expressió infraestructural d'una concepció de l'Estat.
I què li diu vostè a un usuari de Rodalies que després de vuit anys de govern del PSOE i amb el PSC governant a Catalunya i Barcelona, ha de fer front a aquesta situació lamentable en el funcionament dels trens?
Doncs, en primer lloc, vull expressar tota l'empatia. No nego per res els problemes quotidians, perquè, entre altres coses, Rodalies és el metro, entre cometes, de la Regió Metropolitana. La cohesió social, la mobilitat, que és un dret social, és evident que es veuen afectats. Jo què li he de dir? Que estem invertint com mai i que els resultats vindran. En termes municipals diria, com quan fem obres als carrers: Disculpin les molèsties, estem treballant per vostè.
Què en pensa del posicionament de dirigents del PSOE com Emiliano García Page, que no ha tingut cap inconvenient a alinear-se amb el PP per carregar contra la proposta de finançament del govern de Salvador Illa?
És una posició que podria respectar, però crec que és un error clar. I a més, sortosament, és molt minoritària dins del PSOE. Per tant, em quedo amb la posició clarament majoritària, que és a favor que l'Estat aporti 21.000 milions més, dels quals 4.686 milions són per Catalunya. I necessitem una majoria per aprovar-ho; i també per aprovar que una part de l'endeutament de la Generalitat, que ha estat infrafinançada durant molts anys, més de 17.000 milions, sigui condonat. La dreta ha dit que no a tot. En algunes coses Junts també diu que no i crec que s'equivoca perquè rebaixar l'endeutament és una manera de generar més capacitat de flux econòmic per a la Generalitat. Però el que són diners comptants són els 4.686, que ho tenim a tocar i que només hem de tirar-ho endavant i aprovar-ho.
El PP i Vox no entendran mai la realitat plurinacional, plurilingüística, d'Espanya. Creuen que som una anomalia
Així i tot, tot això s'ha fet en el moment en què els vots dels partits independentistes han estat imprescindibles per al govern del PSOE i han pressionat per acordar un nou sistema de finançament, que ni tan sols és el que s'havia pactat.
Jo estic encantat d'arribar a acords. Però això no li lleva mèrit a qui és capaç de fer-ho. El PP i Vox no volen, no entendran mai la realitat plurinacional, plurilingüística, pluricultural d'Espanya. Creuen que som una anomalia. De mi, com a ministre que parlo en català al Congrés, en el fons pensen: és una anomalia i quan puguem, com han explicat en el seu programa electoral, això ho acabarem. Bé, doncs jo dic: No som una anomalia, som una realitat més d'una Espanya que és plural. I ho continuarem sent. Arribem a acords gràcies a aquesta aportació que ens ha fet Junts o Esquerra, però tot això és gràcies al PSOE que ho fem possible. És la millor definició de la política, no? Ajudem a fer possible bons acords. A mi quan Míriam Nogueras o Gabriel Rufián, o inclús també Front Ampli, el meu company i amic Ernest Urtasun, posen en relleu les seves aportacions, penso: Doncs, és magnífic. Però tot això que dieu s'ha articulat gràcies a la majoria dels socialistes. Ho fem entre tots, però jo hi aporto molt bona part dels diputats.
Com ara recordava, ha estat el primer dels ministres que ha intervingut en català a les Corts...
I també a la Unió Europea, eh, en el Consell de Competitivitat.
I això, com ho van encaixar els seus companys de govern i del PSOE?
Doncs, amb il·lusió. Espanya és més feble o és més forta ara? És molt més forta quan acceptes la realitat i la pluralitat. És molt més feble quan, per la incapacitat per acceptar la pluralitat, tens una majoria, o quasi una majoria, de gent que se te'n vol anar del projecte. Doncs, Espanya és molt més forta ara que fa uns anys. Objectivament, és així. Per tant, clar que estan contents. És que qualsevol que vulgui un projecte espanyol, de convivència, de respecte a la diversitat, ha d'estar content. Res s'enfonsa, és tot el contrari, tot agafa vigor, vitalitat. Quan Inés Granollers o Josep Maria Cruset em fan una pregunta sobre indústria i jo contesto amb la nostra llengua, què té de dolent? La senyora Cayetana [Álvarez de Toledo] i el Partit Popular ens han d'explicar per què el primer que els hi surt és que volen acabar amb els pinganillos.
No vull tirar enrere amb el català al Congrés. Si s'ha fet fruit de la negociació, doncs magnífic.
A les últimes generals en una entrevista a ElNacional.cat, l’aleshores candidata del PSC i presidenta del Congrés, Meritxell Batet, va argumentar que el reglament no permetia utilitzar les llengües cooficials.
Però la política és un moviment dinàmic i, per tant, jo estic encantat. Jo no vull tirar enrere. Si s'ha fet fruit de la negociació, doncs magnífic.
Un tema clau d’aquesta campanya és l'habitatge. Quina responsabilitat té el govern de Pedro Sánchez en la crisi de l'habitatge després de vuit anys al poder?
Primer, la competència en habitatge és una de les complicacions. Estan molt repartides entre ajuntaments, comunitats autònomes, que són bàsicament les competents, i l'Estat. En aquests vuit anys clarament s'ha articulat una política d'Estat. Això ha implicat, per exemple, un instrument bàsic com és la Llei d’habitatge. És la que, per primera vegada i d'acord amb el text constitucional, assenyala la responsabilitat a fer possible el dret a l'habitatge, que implica tenir la capacitat per intervenir al mercat; i, a més a més, hi ha un mandat claríssim de lluita contra l'especulació. L'Estat comença a posar milers de milions en política d'habitatge, perquè no es construeixen sols; necessites sòl, finançament i empreses que vulguin construir. Però també governs autonòmics que creguin en aquesta tesi i ajuntaments que proveeixen una matèria primera que es diu sòl. Ens van rebutjar la llei del sòl. Jo demano una majoria per tenir una bona llei de sòl que ens permeti agilitzar-ne la tramitació. Per tant, el que ara nosaltres acabem d'aprovar serien tres verbs: protegir les situacions d’urgència que afecten els vulnerables; regular el mercat; i construir.
En aquest discurs d’habitatge, el govern espanyol va ensopegar amb un problema quan es va saber que el company de Montse Mínguez, aleshores portaveu del PSOE i candidata del PSC a Lleida, era un gran propietari de pisos i responsable de desnonaments. Aquest fet ha qüestionat la credibilitat del discurs del PSC?
No, en absolut. Tot al contrari. Primer, Montse Mínguez ha estat una gran parlamentària i ella ha considerat que havia de fer-ho. Nosaltres som gent que sempre ens posem personalment al servei del projecte. Ella va considerar que en aquest moment era millor no participar. Tot el que jo explico no queda per res en dubte, en absolut.
Com a ministre d'Indústria, com respon davant les queixes d’empresaris i patronals que denuncien la pressió fiscal que hi ha a Catalunya?
Jo aquesta tesi de l'infern fiscal em sembla que no és així. Nosaltres, òbviament, hem d’ajudar en política industrial, que vol dir a vegades subvencionar per transformar. Però no cauré en aquesta política que alguns volen de maximitzar els ajuts, les subvencions, etcètera, i a la vegada diuen: us rebaixarem tots els impostos. Jo la política com a fantasia i màgia, no. Per mi, la política és una cosa seriosa. Necessitem continuar invertint en transformació digital, en robotització, en automatització, en internacionalització... La nostra indústria creix; les empreses estan tornant. Des del punt de vista macroeconòmic, les coses van bé. I és un èxit compartit. Venim de cinc anys que Catalunya i Espanya creixen dues, tres vegades més que Europa. Alguna cosa haurem fet bé entre tots.
Rufián està fent mítings amb Podemos en províncies on no trauran resultats
Vostè ha assegurat que els socis d'Esquerra no han estat a l'altura del moment. Per què no han estat a l'altura?
Perquè no han enfortit el seu espai. Desitjo que enforteixin el seu espai per ser competitius en aquestes eleccions, perquè necessitem gent que caminin amb nosaltres. Però això vol dir que han de mobilitzar. I és evident que no ho han aconseguit. Gabriel Rufián volia unificar l'espai de l'esquerra i està fent mítings amb Podemos en províncies en què tots sabem que ells no trauran resultats. Per tant, ha ajudat a fragmentar l'esquerra a la resta d'Espanya. Això està lluny d'unificar per guanyar. Això ens obliga a nosaltres a ser més que mai l'esquerra útil. A cada província, a Valladolid, a Sòria i a Girona, i a Tarragona, la gent ja sap el que haurà de fer si volen guanyar un parlament majoritàriament progressista. Per tant, sí, certament no han estat a l'altura. Jo els desitjo el millor en el seu espai. Sempre els hi dic: ara no intenteu mossegar els socialistes, perquè la batalla, el nostre adversari es diu Partit Popular i Vox. Si algú vol perdre el temps en debats entre ells, que s'ho facin. Nosaltres ho diem molt clar: PSC contra PP i Vox.
Junts han estat bastant inútils, en el sentit, que no han maximitzat l'enorme capacitat que dona pactar
I Junts?
Junts ho està passant malament per diferents raons, no acaben de trobar l'encaix. Jo l'altre dia li deia [a Míriam Nogueras]: o Feijóo o Pedro Sánchez. I em va respondre: No, nosaltres al mig, en el no-res. Però això la gent no ho acaba d'entendre. Des de Junts, es van prendre malament que vaig dir que han estat bastant inútils, en el sentit que no han maximitzat l'enorme capacitat que dona pactar. I és evident que ens van donar suport, com els altres partits que van fer possible la investidura; però després no han estat conseqüents amb el que podien obtenir amb una posició més de pacte. Perquè nosaltres som gent que pactem i podem fer coses. Els acords de finançament, els acords de traspàs de Rodalies... L'amnistia la vam fer i en acabat altres poders de l'Estat han fet de tot perquè no fos possible. Però finalment ho ha estat. I jo ho celebro.
L'alcalde de Montmeló en un dels seus mítings va titllar Junts de dreta classista i xenòfoba. Ho comparteix?
Jo responc del que jo explico. Junts és un partit que respecto moltíssim, que ara viu un moment en què ha de decidir. Jo el que desitjaria de Junts i altres partits és que, davant del que tenim, ajudin a avançar. Això és el que demano.
Apel·lo a tots els catalanistes, perquè nosaltres defensarem l'autogovern, el català
Un dels punts centrals de la seva campanya és la crida a la mobilització per aturar la ultradreta...
El que tenim davant és gent que ho venen a trinxar tot. En diuen Reconstrucció Nacional! Però si ells van trinxar Espanya, en el moment més complicat, per la seva actitud, incapaç d'entendre el món i la diversitat i Catalunya. I com que no vull que vingui això, l'apel·lació que faig és a la mobilització de tots els socialistes. Apel·lo a tots els progressistes, a la gent dels sindicats, a l'esquerra cultural, social... Però després jo faig apel·lació a tots els catalanistes, perquè concentrin en nosaltres, perquè nosaltres defensarem l'autogovern, el català. Nosaltres defensarem el que som i el que ens estimem. I això és el que ara nosaltres ens juguem. Que ningú es queixi després que no ho va veure clar. L'agressió contra Catalunya és clara, nítida i està anunciada. I, per tant, jo dic: a nosaltres ens tindran davant, perquè jo estic determinat que no vagin contra la meva llengua, contra el nostre model de convivència, contra el nostre model d'europeisme. Tot això és una agressió com mai hem vist en cinquanta anys. Per això dic que aquestes eleccions tenen una dimensió històrica. És de confrontació de models, no és d'alternança de govern. Davant tenim gent que ens neguen el més evident del que nosaltres creiem. És gent sense ànima. Vox és gent que s'aproximen a la realitat sense cap ànima. Volen trencar tots els principis més elementals. És un tema d'emergència. I, de manera molt natural, a nosaltres ens ha de votar des del botiguer petit propietari catalanista de tota la vida fins al sindicalista de Comissions Obreres.
Al PSC som socialistes i catalanistes. Sempre hem estat al servei d’aquest país
El PSC no el tenia oblidat aquest vot catalanista al qual ara apel·la?
No ho crec. Jo mai m'he oblidat del catalanisme; el portem inherent. Nosaltres sempre hem estat al servei d'aquest país en cada moment. Som socialistes, som catalanistes. Teníem un cartell que deia Per les mateixes raons. A mi ara m'apareix el nen que va sentir amb onze anys Josep Pallach en un míting a l'Escala, que era Europa, socialisme, Catalunya. Amb aquestes banderes els derrotarem. Amb l'únic que nosaltres tenim, que és el vot. Ells tenen mil coses, mil algoritmes, milers de milions de gent molt poderosa en el món. Ja sabem qui hi ha darrere, però nosaltres només tenim la gent. Doncs mourem la gent.
