Fa tot just tres mesos, set membres dels CDR eren empresonats sota l’acusació de pertinença a organització terrorista, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per a causar estralls. El relat, que apuntalaven els principals mitjans espanyols, era terrorífic: no només havien creat una banda armada anomenada ERT (Equips de Resposta Tàctica) sinó que fins i tot els havien trobat explosius —primer Goma2 i després termita— en els escorcolls practicats per ordre de l’Audiència Nacional. Fins i tot apareixien fotografies seves armats en portades de diaris de tirada estatal. El judici ja semblava fet.
Tres mesos més tard, el mateix tribunal ja ha alliberat cinc dels sets acusats en menys d’una setmana: Guillem Xavier Duch, Eduard Garzón, Txevi Buigas, Ferran Jolis i Alexis Codina. Ho ha fet sota fiances ridícules, sobretot tenint en compte els càrrecs que se’ls imputen: entre els 5.000 i els 10.000 euros, que han pogut abonar sense gaires obstacles. Encara en queden dos a la presó de Soto del Real, que encara no han arribat fins al tràmit de la vista d’apel·lació.
Han estat alliberats fins i tot aquells que com Codina, segons la Guàrdia Civil, tenien explosius. Ara els jutges, en la seva interlocutòria parlen d’una “objectiva inexistència d’explosius”. Puntualitzen que van trobar “únicament substàncies que degudament barrejades i seguint els corresponents procediments tècnics podrien arribar a convertir-se en explosius”. Aquella fotografia armat de Codina era de deu anys enrere, en una festa amb amics, amb una pistola trencada de paintball.
Però el mal, que era la creació d’un relat que vinculi l’independentisme amb la violència –i amb un delicte tan greu com el terrorisme--, ja estava fet. El context: a les portes de la sentència del procés. Aquella mateixa setmana La Razón entrevistava uns suposats guàrdies civils a Catalunya que deien que “ja és pitjor que el País Basc” i l’ABC assegurava que “Torra va planejar amb els CDR prendre el Parlament després de la sentència de l’1-O". El Mundo va arribar a titular l'endemà de les detencions que "els CDR ultimaven un atemptat terrorista a Catalunya el Dia D". Des de La Moncloa ja exigien al president de la Generalitat que condemnés qualsevol “potencial” terrorisme com el que omplia telenotícies. Tres mesos després, tot i que encara amb una investigació oberta, gran part del relat s'ha esvaït.
Aquest, però, no és el primer cas d’aquestes característiques. Abans els CDR ja van veure el cas de la Tamara Carrasco i l’Adrià. També en una operació ordenada abans per l’Audiència Nacional, l’abril del 2018, la Guàrdia Civil va detenir la Tamara (l’Adrià va marxar a l’exili belga), investigada per terrorisme i rebel·lió. A ella li van imposar com a mesura cautelar no poder sortir de Viladecans, el seu municipi de residència. Al cap de set mesos, la causa va ser traslladada a Catalunya i reduïda a possibles desordres públics. Les proves eren poc més que un xiulet groc i una captura pantalla de Google Maps.
Garzón, Altsasu...
Abans de Catalunya, però, tot això ja s’ha viscut a l'Estat espanyol, especialment a Euskal Herria. Un dels casos més rellevants és el macrosumari 19/98, instruït pel llavors jutge de l’Audiència Nacional Nacional Baltasar Garzón. El magistrat va arribar a ordenar la detenció de 76 persones de diverses organitzacions acusades de ser l’”entorn d’ETA”, com la coordinadora AEK, d’ensenyament d’euskera a persones adultes. També és el cas de la Fundació Joxemi Zumalabe, que va ser acusada de fomentar la desobediència civil per un manifest. Els seus membres van ser condemnats a penes d’entre nou i onze anys de presó per integració en organització terrorista, i alguns d’ells no van poder eludir-la. Nou anys després, el Tribunal Suprem va absoldre’ls a tots. També va rebaixar la pena als altres 38 condemnats en aquella macrocausa.
El mateix va passar amb el cas més recent dels vuit joves de la localitat navarresa d'Altsasu, a qui la Fiscalia va acusar durant tot el procediment per terrorisme per una baralla de bar amb uns guàrdies civils fora de servei. Els joves, vinculats a l'esquerra abertzale, encara compleixen llargues penes de presó, que arriben fins a nou anys i mig, després que el Suprem les rebaixés lleugerament en eliminar l'agreujant per discriminació (contra la Guàrdia Civil).