Ja fa 26 anys que el PP es va fer amb el poder a la Comunitat de Madrid. Des de llavors, no l'ha deixat anar. Aquest dimarts, els madrilenys tornen a les urnes. Ho fan per a escollir un president per només dos anys, i després d'una campanya d'alt voltatge i enverinada per les bales, navalles i les cartes amenaçadores de l'extrema dreta més desacomplexada. I ho fan justament per això: per escollir si el feixisme arribar al poder, convertint la capital espanyola en un laboratori únic al continent, o si hi ha una alternança de les esquerres. Perquè després diguin que la "crispació", la "polarització" i la "crisi de convivència" es troben a Catalunya.

Més de 5,1 milions d'electors estan cridats a les urnes. I, segons els sondejos, hi ha més de 600.000 indecisos. Tant les primeres com les últimes enquestes, excepte els sempre polèmics sondejos del CIS, bufen a favor de la candidata a la reelecció. Isabel Díaz Ayuso ha consolidat les seves expectatives amb el seu segell personalíssim i l'agenda habitual: una baixada d'impostos "històrica" i que dolents que són Pedro Sánchez i Pablo Iglesias i el comunisme. Una fórmula populista però que funciona.La diferència aquest cop és que seguiria probablement sense majoria absoluta i també sense els escons de Ciutadans. Això la deixaria en mans de l'extrema dreta de Vox, a qui ella mateixa ha obert les portes. Una ultradreta que ja ha demostrat amb cartells al metro i debats electoral fins on pot portar el seu lepenisme i el seu discurs de l'odi. El seu veritable rostre.

Les tres formacions d'esquerres, per la seva part, semblen haver-se assegurat el 5% necessari, que perillava en el cas d'Unidas Podemos. Però ha estat una campanya erràtica, especialment per part del PSOE. Mentre Mónica García (Més Madrid) es dedicava a cridar a la participació dels sectors més humils i Pablo Iglesias pregonava la fórmula de la coalició de La Moncloa, Ángel Gabilondo s'obsessionava en pescar vots de Ciutadans i alimentar la teoria dels suposats "extrems". Fins que a mitja campanya Iglesias no va fer un cop damunt la taula per les amenaces de mort, el soso socialista no va caure de la figuera. Caldrà veure si ha arribat a temps o no de canviar el paradigma.

Justament la clau estarà en si l'esquerra serà capaç de mobilitzar els seus potencials electors. Les victòries successives de la dreta a Madrid han estat possibles, sobretot, a la mobilització del 30% més ric sumada a la desmobilització del 70% restant. La participació diferencial ha arribat, en alguns casos, als quinze punts. Caldrà veure si l'amenaça feixista, emparada per policia i tribunals en el cas dels cartells contra els menors migrants, ha suposat realment un punt d'inflexió. Si els pobres van a les urnes com els rics, pot haver-hi partida.

Extinció de Ciutadans?

Sens dubte, Ciutadans tenia molt millor candidat que ara fa dos anys. Però la formació va iniciar el declivi amb Albert Rivera i ha entrat en una espiral autodestructiva amb Inés Arrimadas, especialment després del paperot a Múrcia. Edmundo Bal, amb la seva equidistància entre feixistes i antifeixistes, tampoc no ha pogut colar el seu producte durant la campanya. No només han estat expulsats del govern de la Puerta del Sol, sinó que la immensa majoria d'enquestes coincideixen a deixar-los lluny de la representació a l'Assemblea de Madrid. Si no hi ha cap plot twist, dimecres podria ser una nova jornada de ressaca amarga a Las Ventas, on es troba la seu de Ciutadans.

Repercussió estatal

Passi el que passi, qui sembla que estarà en la posició més difícil serà Pablo Casado. Si guanya Ayuso, eclipsarà el seu lideratge. I la temptació de traslladar el producte fora de Madrid pot ser suïcida. I si perd, el seu partit perd la joia de la Corona. Pedro Sánchez també s'hi juga molt, i serà un miracle que el PSOE es faci amb la Puerta del Sol. Pel camí, després d'errar el tret a Múrcia, ha desactivat l'alternativa "centrista" de Ciutadans i pràcticament només li queda el bloc de Podemos i ERC. Això sembla allunyar les perspectives d'un avançament electoral a l'Estat la propera tardor. Però mai no es pot descartar res a la sala de màquines d'Iván Redondo.

I Catalunya?

Caldrà veure, un cop tancades les urnes, què passa amb la carpeta catalana. De moment, s'ha anat postergant pel clima electoral. Ara s'aclarirà l'escenari més immediat. El Suprem podria l'informe dels indults als presos polítics aquest mes de maig, i d'allà saltaria a la taula del Consell de Ministres. Tot quedarà en mans de la voluntat política --i els càlculs-- de Pedro Sánchez. Si el serial polític espanyol no depara cap sorpresa més com la de Múrcia i Madrid.