L’honorable Jordi Turull, home de referència per analitzar la situació política a Catalunya i Espanya, ha concedit una entrevista a El Nacional des de la presó d’Estremera. Primer, Turull va contestar per escrit a mà un qüestionari previ i a continuació es van comentar i ampliar les respostes dissabte durant els 40 minuts que té per parlar amb les visites.

Abans que res, com es troba conseller?
Bé...”per força!” que diuen. Anímicament em sento fort i ferm, conscient de la injustícia que ens toca patir. Lluny d’enfonsar-me, noto que s’enforteixen les meves conviccions i el meu compromís amb tot allò pel que injustament ens van empresonar.

Com s’aguanta el dia a dia?
Les cartes que rebem ens ajuden molt i molt. Cada una d’elles t’allibera per uns instants de tant aïllament i tanta monotonia i et donen molta força per anar per aquí amb el cap ben alt i la dignitat intacta. I llavors penses en curt, en el sentit de dir-te “va, que a les 7 trucaràs a casa” o “avui et vindrà aquest o aquest altre”.

Com és una jornada a Estremera?
De les 24 hores del dia, unes 16 estàs tancat a la cel·la. Aquí aprofites per contestar cartes, llegir llibres, diaris i revistes que rebem i mirar la tele. Quan som fora de la cel·la participem en algun taller i fem la feina que ens pertoca. Aquest mes estic de cap del grup de neteja i em toca fregar tota una ala del mòdul. El mes passat, després de l’esmorzar, em va tocar netejar les taules i fregar el menjador cada dia. Em llevo cap  a les 7.15. Esmorzem a les 8.30; dinem a la 1.15 i sopem a les 7.  Havent dinat et tanquen a la cel·la fins a les 4.30. A les 7.30 tornen a tancar-te fins l’endemà a dos quarts de nou.

Lluny d’enfonsar-me, noto que s’enforteixen les meves conviccions

Com es relaciona amb els presos comuns?
Amb tota normalitat i naturalitat. I com en tots els grups humans n’hi ha amb qui et relaciones més i amb altres menys.  A la taula del menjador soc amb uns valencians que em van acollir molt bé i un romanès. Els presos ens diuen “los catalanes” i se sorprenen perquè, diuen, “sou normals”.

I amb els altres presos catalans?
Amb en Josep Rull fa poc compartíem cel·la. Ara som veïns de cel·la. Ens veiem molt i compartim i ens ajudem. Amb els que són a l’altre mòdul, en Quim Forn, l’Oriol i en Romeva, ens veiem quan ve algun advocat a veure’ns a tots, que és força sovint. I sempre és una alegria. Ens passem tota la informació que podem. Diumenge ens trobem tots a missa excepte en Raül.

Disculpi la maldat, aquí PDeCAT i Esquerra es porten millor que enlloc?
Aquí estàs en una dimensió molt diferent. Som a la presó no per ser d’aquest partit o de l’altre. Ens han empresonat injustament per haver estat membres del Govern de Catalunya i haver estat conseqüents amb els nostres compromisos amb la gent.

Sovint pensem en quin llegat de justícia, de democràcia i de llibertat deixarem a les properes generacions. No els podem fallar amb la nostra resignació, ni la renúncia, ni amb la batalleta partidària. Vam entrar junts i junts ens n’hem de sortir.

S’han publicat unes imatges de Junqueras, Romeva i Forn. Com ho han viscut?
Ha generat tensió als mòduls i a la presó. Alguns presos diuen que per culpa dels catalans ara ens escorcollen més i no ens deixen entrar coses que abans ens deixaven. Difondre imatges i converses privades sense permís sempre és censurable i indigne. Però com qui no es consola és perquè no vol, jo he volgut  trobar-hi un aspecte positiu. Ara la meva família sap com és la meva cel·la, el pati, etc.  Els amics se'n poden fer una idea.

Segur que parlen de política, però la qüestió és si els debats a Estremera desemboquen en decisions polítiques dels partits i del Govern.
Menys del que voldríem. No pas perquè no ens facin cas, sinó perquè la presó limita molt. En un moment en què passen tantes coses en tan poc temps i amb efectes tan immediats, tu estàs tancat en una cel·la durant setze hores al dia. Sí que vam poder aprofitar la visita del president Quim Torra per dir-li com ho veiem tot plegat. Ell sap què pensem.

No acceptaré la invitació del jutge Llarena que abandoni la política

Em consta que van tenir diferències quan no hi va haver manera de presentar una candidatura unitària a les eleccions del 21 de desembre. Llavors la llista més votada va ser Ciutadans. N’han tornat a parlar? Hi ha alguna lliçó apresa?
Amb franquesa, dels temes que sabem que no ens posarem d’acord mirem de no parlar-ne i, per descomptat, aquí dins, de retrets, més aviat pocs. Ens centrem a ajudar-nos. La lliçó apresa? La gent a les cartes ens parla de sumar més, d’unitat i de país. El procés ha estat un fenomen de baix cap a dalt. La gent es dona la mà i es mobilitza a l'una. I gràcies a aquesta actitud hem arribat fins aquí. Els polítics i els partits haurien de mirar de fer-ho tan bé com ho fa la gent. Les divisions i fragmentacions desanimen i desmobilitzen. Els partits han d’estar al servei del moment i no  a la inversa.

Al calendari previst, les properes eleccions seran les municipals. Per al moviment sobiranista és fonamental controlar les capitals i les ciutats més importants del país i per això cal assegurar-se ser la llista més votada. Des d’Estremera, com es veu això?
Crec que aquesta pregunta queda contestada amb la resposta anterior.

A vostè el van forçar a renunciar al Departament de Presidència. Com ho ha viscut? Pensa que algun dia hi podrà tornar?
Em va saber greu perquè és quelcom que t’han pres premeditadament amb aquesta voluntat més d’escarment que de justícia. Tornar-hi? Després del darrer congrés del PDeCAT jo havia decidit que havia acabat el meu cicle polític i m’havia de dedicar a una altra cosa. Les circumstàncies no m’ho van permetre llavors i ara tot és diferent. Si surto d’aquí i em respecten els meus drets polítics, la meva predisposició és total. El que no faré és acceptar la invitació del jutge Llarena de deixar la política.

Càrrec? M’han fet jefe del grupo 4 para limpieza de aulas y pasillos

Quin càrrec ambiciona?
Càrrec? M’han fet jefe del grupo 4 para limpieza de aulas y pasillos.

Hi ha un president a Berlín, un altre a Barcelona, hi ha presos i hi ha exiliats i un país ingovernable des de fa mesos. Quina creu que ha de ser la prioritat del president Puigdemont i la del president Torra?
Es parla sovint de Govern efectiu. Jo crec que l’objectiu és donar “sortida efectiva” al que han dit els catalans a les urnes i per això un president dona sentit a l’altre. El president Puigdemont té un paper important a desemmascarar internacionalment la parcialitat, la manca de garanties amb què s’està portant la instrucció de la causa i explicar al món la determinació dels catalans a decidir el seu futur. El president Torra ha de buscar i assolir com sigui el diàleg per a una negociació que doni sortida efectiva a la voluntat dels catalans. I també ha de garantir que els catalans percebin que hi ha un govern que treballa per ells, pel seu benestar i pel seu progrés. I això trepitjant el carrer, tot el Govern, fent més carrer i menys despatxos.

Governar per a tots els catalans
Home, i tant. Només faltaria. Hem governat per a tots els catalans i els que diuen que no ho fem són els que ens ho han impedit i els seus aliats. Ara, el govern espanyol de Pedro Sánchez vol recuperar la salut universal. Nosaltres anem molt per davant en això i en el suport a les famílies amb pocs recursos que no poden pagar el rebut de la llum. El que ha de fer l’Estat és no posar vetos a les lleis del Parlament i no escatimar els recursos que paguen els catalans perquè la Generalitat continuï governant per a tothom.

Per cert, deu recordar que la CUP no va voler donar suport a la seva investidura el dia abans de tornar a la presó. Quin sentiment li ha quedat després d’allò?
Passar en 24 hores de fer el discurs d’investidura per ser president a veure com es tanca la porta de la cel·la va ser una sensació tan intensa que no la puc explicar amb precisió. El que és segur és que es va precipitar l’acte de processament per empresonar-me. Tots els actes processals ho acrediten. Jo no volia ser president per evitar la presó. Al contrari, el risc s’incrementava i el vaig assumir.

Llavors la CUP va anunciar que passava a l’oposició.
Alguna vegada la CUP ens ha proporcionat estabilitat parlamentària?

Vostè hauria donat suport a la moció de censura contra Rajoy?
Sí. Per molts motius. Per sacsejar i foragitar l’immobilisme que representava Rajoy i la brigada Aranzadi de Soraya Sáenz de Santamaría que dirigia la repressió. Quan una cosa no va ni amb rodes va a pitjor. Cal córrer el risc de provar coses noves quan n'hi ha l’oportunitat.

Veu ara el futur immediat amb noves esperances?
A veure, hi ha el PSOE de l'“apoyaré” i el del 155. Més que esperançat estic expectant. Ara tenen l’oportunitat d’abordar políticament el que passa a Catalunya. Aviat veurem si ho aprofiten.

No som a la presó o a l’exili per Rodalies

Creu que val la pena parlar d’autodeterminació amb el president Sánchez o és millor centrar-se en qüestions més concretes i immediates?
Per entendre’ns, no som a la presó o a l’exili per Rodalies. Es tracta de donar sortida a les ambicions i les necessitats dels catalans. El president Sánchez ha de ser conscient que Catalunya mentalment s’ha autodeterminat fa temps i cal afrontar-ho políticament i trobar-hi la solució jurídica. Conflictes molt més gruixuts, no precisament pacífics, han trobat diàleg, negociació i acord. Aquí també ha de ser possible.

La llibertat dels presos és moneda de canvi en una negociació?
No. La llibertat dels presos és prèvia i imprescindible per generar un clima de diàleg fructífer. Tothom sap que mentre hi hagi presos i exiliats la situació política a Espanya no es normalitzarà. He rebut cartes molt colpidores de gent que se’m declara “unionista”, però que no poden assumir com a normal el nostre empresonament i que constaten que mentre hi hagi presos no es calmarà el carrer.

Vostè ha estat militant sobiranista de primera hora a CDC, al PDeCAT i a Junts per Catalunya. Quin futur veu al seu partit i al sobiranisme en el seu conjunt?
El partit ha de ser un instrument i no una finalitat. El PDeCAT ha de ser un partit de síntesi, el partit de la centralitat política, el pal de paller i ha de ser generós i posar-se al servei del gran moviment que ha protagonitzat un dels actes de major dignitat i radicalitat democràtica a Europa.

Una mica d’autocrítica no aniria malament.
L’autocrítica s’ha de fer, però amb el nivell de repressió que estem patint em nego a autoflagelar-me i menys en públic. Si tenim roba bruta, l’hem de rentar a casa. Heu sentit alguna autocrítica per la repressió de l’1 d’octubre?

La consellera Ponsatí ha dit que anaven de farol.
No ho veig així. El que no ens esperàvem era que al segle XXI l’Estat espanyol, un estat de la Unió Europea, respondria brutalment a una reivindicació democràtica.

La unilateralitat seguirà sent l’estratègia adequada?
Bé, ara sabem quin pa s’hi dona. Tenim un mapa al davant que ens mostra les complicacions d’aquesta ruta. Els polonesos de Solidarnosc ens van donar suport, però ens van advertir que ells no se’n van sortir fins al tercer intent, cercant cada vegada nous camins, potser més llargs, però més factibles. I els podem trobar.

Què vol dir que el Govern ha de “fer república”?
És com el que abans dèiem “fer país”. Es tracta de preparar el terreny. Si abans no haguéssim fet país, no hauríem arribat a la fase següent.

Què és el que més enyora de Parets del Vallès?
Parlar de Parets és parlar de casa. Amb tot el que comporta. I del poble. De la gent que m’ha vist néixer i que ha vist néixer les meves filles. Les enyoro, a elles i la Blanca i la frase tan repetida “ara torno que vaig a veure el pares”... i petar la xerrada amb els amics que et trobes pel carrer.

Ha pensat el primer que farà quan surti d’aquí?
Donar les gràcies a tanta i tanta gent que no em coneixia i que m’ha fet costat. Li he dit això a la meva dona i no només ho ha entès, m’ha dit que quan jo surti d’aquí ella s’agafarà un mes de vacances, perquè porta una activitat incansable assistint i intervenint gairebé cada dia de la setmana a actes de suport als presos. I tindré un agraïment especial a les i els mestres de les meves filles, que les han acompanyat en aquest tràngol molt més enllà del que era la seva obligació. Mai podré agrair prou el que fan.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat