Ja hi havia tres candidats que s'havien postulat a agafar el relleu de Jordi Sànchez al capdavant de l'ANC. Però l'economista Elisenda Paluzie (Barcelona, 1969) va ser la sorpresa de la nit electoral. Va quedar en primera posició, amb 5.062 vots dels 7.155 socis que van votar. Això representa el 70% de les bases de l'entitat sobiranista. Al segon candidat més votat li va treure gairebé 2.000 vots. En plena guerra fraticida entre les dues ànimes de l'independentisme, això li ha obert les portes de la presidència de bat a bat.
No s'ho esperava, però ella ha decidit accedir-hi després de rebre missatges de totes bandes. Només posa una condició: que no hagi de renunciar a la seva feina a la universitat. I per això vol acompanyar-se d'un equip ben cohesionat, a qui poder delegar. Els tres presidenciables ja li han comunicat que, si fa el pas, no hi posaran obstacles.
Un dels cofundadors de l’ANC, Pere Pugès, va enviar un correu a socis dient que a vostè, a David Minoves i a Pep Cruanyes no se’ls havia de votar. Deia que formava part d’un “intent de neutralitzar la feina” de l’entitat…
No hi vaig donar gaire importància, si et sóc sincera. Em va fer riure, perquè vaig pensar que no estava massa assabentat. Jo m’hi vaig presentar pel meu compte. En absolut tenia cap relació amb Minoves. I amb Pep Cruanyes no n’havia parlat. Però Pugès tenia una espècie de por al control dels partits, i ho va singularitzar en nosaltres. Té l’obsessió de mantenir la independència, però en el meu cas de forma totalment equivocada. Ja fa anys que no milito a cap partit, i sempre he donat la meva opinió, positiva o crítica, independentment del partit que la defensés.
Per una persona que es mira des de fora el procés electoral… Què passa a l’ANC?
S’han barrejat diferents elements, però crec que s’ha magnificat una mica. En tot procés electoral, en qualsevol entitat, sempre hi ha un cert grau de tensió. Sempre i quan no sigui una dictadura com la del Partit Comunista Xinès.
En tot procés electoral, en qualsevol entitat, sempre hi ha un cert grau de tensió
Però mai s’havia arribat a aquests nivells de tensió...
Fa dos anys van reforçar-se els estatuts i el reglament, a iniciativa de les bases. Tenia un doble objectiu: evitar el control dels partits --que l’ANC fos una plataforma a la política institucional-- i que tots els socis fossin iguals, amb els mateixos drets i igualtat d’oportunitats. Van reforçar una normativa ja era una mica estranya al principi. I, malgrat que la intenció era bona, ha portat a situacions estranyes. No és un problema que Pere Pugès --que no és candidat-- faci un correu dient qui s’ha de votar i qui no, però sí que un candidat faci campanya més enllà d’uns actes determinats. Això ha passat sempre, el que passa és que altres vegades no transcendia.
Fa dos anys Liz Castro va ser la candidata més votada, però el president va acabar sent Jordi Sànchez.
Per mi, el sistema per escollir indirectament el president no és estrany. A la universitat funcionem igual. La primera vegada que em vaig presentar a degana de la universitat, vaig ser escollida sense haver estat la més votada entre el vot de llistes obertes del professorat, però tenia més suport entre els estudiants. Però la gent en el seu dia no va acabar d’entendre el cas de Liz Castro. La gent està molt acostumada a les candidatures amb un cap de llista.
Però tot plegat ha perjudicat la imatge que dona l’ANC portes enfora.
Sí, perquè és molt difícil explicar que algú no pot anar a tertúlies en campanya electoral. Realment, en el cas d’Antonio Baños, potser és una normativa massa rígida i estricta. Que no vagis durant una setmana a les tertúlies no fa que deixis de ser una persona més coneguda. També és cert, en defensa de la Junta Electoral, que aquest any tots els candidats vam rebre just abans de la campanya un correu molt explícit. Se’ns deia que no podíem aparèixer en mitjans, ni per parlar del procés electoral ni del procés polític en general.
És injust el cas de Baños, perquè dir-li que durant una setmana no treballi pot ser un perjudici important
Ell va deixar clar que no podia parlar-ne.
Sí, però tampoc per parlar de política en general. Quan el vaig rebre, vaig anul·lar les tertúlies que em tocava anar a TV3 i Catalunya Ràdio. Però també és injust en casos com el seu, perquè dir-li que durant una setmana no treballi pot ser un perjudici important, perquè és la seva activitat principal.
Potser per por que guanyés les eleccions?
No. Perquè a més tampoc Antonio Baños va dir en cap moment que volgués ser president.
Tampoc vostè…
(Riu) Ja ho sé. En tot cas, no crec que sigui per això. Aquesta normativa la va treballar una sèrie de gent fa dos anys, va ser aprovada per unes majories molt àmplies, i ara la volien afermar. No volien transigir.
S’imaginava la seva victòria i amb tanta diferència respecte la resta?
No, no. Sí que suposava que sortiria escollida, perquè en el món de l’independentisme sóc molt coneguda. La gent m’ha vist treballar molt ja des de l’època de Sobirania i Progrés i l’Estatut. Després amb les consultes populars, centenars d’actes pel territori… No vaig fer res especial. Només vaig anar a l’acte de campanya de Barcelona. A més, aquella setmana tenia molta feina a la universitat. El que no m’esperava era la diferència de vots amb el segon.
Vull una direcció cohesionada, amb uns lideratges més plurals, amb la qual pugui treballar en confiança i delegar
Hi troba alguna explicació, a aquesta diferència?
Vol dir que la base em valora. I potser també el fet que no se’m visualitzés en cap grup organitzat també m’ajudava. Hi havia el grup dels que havien estat amb Jordi Sànchez, i els que potser venien del suport a Liz Castro, que en aquest cas s’havia personalitzat en David Minoves.
I ara es veu presidenta?
Jo no em volia postular a la presidència, perquè no volia deixar la meva feina a la universitat. Malgrat ja no ser degana, era un moment que em venia de gust tornar a fer recerca. Això és un canvi molt gran. Però també veig que ara molta gent se sentiria decebuda si no em presentés a la presidència. He de veure si puc compatibilitzar-ho amb la feina. Això significa que ha d’haver-hi una direcció cohesionada, amb uns lideratges més plurals, amb la qual pugui treballar en confiança i delegar. No tot s’ha de singularitzar en una sola persona. Tot això és el que estic mirant si serà possible o no. Si s’aconsegueix, puc fer el pas.
Per què diu que molta gent se sentiria decebuda? Quins missatges li han fet arribar?
Bàsicament he vist gent que no conec de res molt contenta. També gent molt anònima, gent de l’activisme independentista de sempre… M’han animat i m’han demanat que faci el pas. En un moment de desconcert post-27-O, la gent també necessita veure que no tenim por d’assumir els reptes, que no ens amaguem. M’han arribat missatges d’entorns molt diferents. També el fet que entre els que s’havien postulat com a president no hi hagi massa diferències de vot. Si no em presento jo, es presentaran els tres, i existeix el risc de mostrar una imatge de divisió.
I si vostè es presenta, què faran ells?
Els tres m’han dit que si jo em presento ells no es presentaran. I podrem sortir amb una imatge d’unitat reforçada. Ara és un moment en què és necessària.
Els tres candidats -Minoves, Alsina i Fernàndez- m’han dit que si jo em presento ells no es presentaran
Llavors té els suports garantits en el Secretariat?
Sí. El que encara no està clar és com queda la composició de l’equip. Ara s’ha d’aconseguir una direcció cohesionada que no sembli que em decanto clarament per una de les línies que s’havien postulat.
Per fer un paral·lelisme, s’estan tancant els últims serrells de la seva investidura?
(Riu) No sé si dir-ho així, però segur que serà més ràpid que l’acord d’investidura! Encara falten converses. M’he vist amb David Minoves, David Fernàndez, Joan Canadell i Adrià Alsina, però encara no m’he vist amb Agustí Alcoberro. Encara estem parlant.
Està disposada a assumir la repressió de l’Estat?
És que crec que no hem de pensar d’aquesta manera. És entrar condicionats… En la mesura del possible, ho hem de tenir en compte, però ho hem d’obviar en la presa de decisions. Si ens deixem condicionar per l’amenaça, ja estem acabats com a país.
Qui seria el seu predecessor està a la presó…
El que hem de fer és lluitar perquè se’n surti. Però és evident que com més fort sigui el suport a la República, abans els traurem de la presó. És la República la que garantirà que tots puguin tornar a casa.