Carlos Fonseca (Madrid, 1959) acaba de publicar 23-F: La farsa, una investigació sobre la maquillada instrucció judicial del cop d’estat de 1981. Ha tingut accés a un sumari en què es van ignorar pistes, descartar indicis i ocultar proves. No exposa una nova teoria sobre el cop, però sí que retrata, amb fets, l’opacitat de l’Estat davant l’episodi més greu de l’actual etapa democràtica a Espanya. “A vegades tinc la sensació que aquest país no té memòria”, confessa el periodista en la seva entrevista amb ElNacional.cat. Fonseca rep el diari en un bar del benestant barri madrileny d’Aravaca, situat pràcticament als afores de la capital espanyola, un antic municipi independent engolit per la gran ciutat durant la dictadura, l’any 1951. Duu una carpeta repleta de documents. Són fragments del sumari del 23-F, que consulta durant l’entrevista.
S'ha imposat com a condició ineludible tenir accés a la causa del 23-F per publicar el llibre. En tenir-hi accés veu que la instrucció del cas fou una farsa; d’aquí el títol del llibre…
És una investigació embridada.
Això l’ha fet tornar més pessimista sobre si mai es podrà esclarir què va passar realment el 23-F?
No, no. Sí que es podrà. N'estic segur. El problema és que la documentació sobre el cop no es resum al sumari, que va tenir unes carències notables. Hi ha més informació, com cintes gravades que no es van incorporar a la causa. El sumari, per exemple, conté intervencions telefòniques d’una sèrie de persones, però són sempre en els seus domicilis. Sempre s’ha dit, oficialment, que no es van intervenir els telèfons del Congrés, mentre que qui fou delegat del govern a Telefónica va assegurar que sí que es van demanar aquestes intervencions. I al sumari no hi estan incorporades. A més, les cintes intervingudes arrenquen a partir de la 1:15 de la matinada del 24 de febrer.
És a dir, un cop ja ha comparegut Joan Carles I a la televisió.
Han passat set hores des de l’inici del cop. De veritat que no s'ha fet cap intervenció?
És clar que sí…
Bé, oficialment, no. I aquestes cintes també arrenquen just després que Armada s’hagi reunit amb Tejero al Congrés i aquest segon no li hagi permès oferir-se com a president del govern als diputats segrestats.
També ha tingut vostè accés a l’arxiu personal d’Alberto Oliart. Una de les anècdotes més impactants del llibre és que l’exministre de Defensa confessa haver ordenat al jutge instructor de la causa del 23-F acotar la investigació a una trentena de caps, oficials i alts comandaments; en comptes de 8.000 militars. Això surt d’aquest arxiu personal?
No, apareix en un dels seus dos llibres de memòries. Ho explica com si d’una mera anècdota es tractés, quan és gravíssim. Perquè, a més, assegura també haver comunicat la decisió a Calvo-Sotelo i el rei. Però una de les majors sorpreses va ser veure que l'arxiu d’Oliart cedit per la seva família a la Fundación Transición Española està expurgat. Falten documents als arxivadors que sí que figuren als índex. I no ha estat la família qui els ha expurgat.
Ha tingut accés a les declaracions dels diputats davant del jutge instructor. Hi ha contradiccions flagrants entre en els testimonis. Hi ha qui condemna fermament el cop i qui deixa constància d’un bon tracte rebut pels militars. A què ho atribueix?
És tan sorprenent que no li he trobat cap explicació. Ja em sorprèn que dels 350 diputats, només 70 volen testificar. I, d'aquests, fins a 40 contesten gairebé per cortesia: es remeten a l'informe elaborat per la Mesa sobre el cop d’estat. Assenyalen que no tenen res més a afegir. Entre els que sí que declaren hi ha els que gairebé empatitzen amb els assaltants, i diuen que aquests senyors estaven més disposats a morir que a matar. Hi ha qui, fins i tot, parla de "presumpte" cop d'estat.
I vostè no ha pogut, amb tota la seva investigació, donar-li sentit a això?
No... És que resulta que el més dur amb els assaltants és un antic membre de les Corts franquistes! Fa la sensació que han viscut coses absolutament diferents. Jo el que tampoc no he volgut fer és explicar una nova teoria. Aquest llibre va sobre la investigació policial i judicial del 23-F, que té molts forats. Se sustenta, únicament, en allò que està documentat. No vull extreure conclusions pel lector. Hi ha coses òbvies, i d'altres que no tenen explicació, com aquesta dels diputats.
No van voler declarar ni Felipe González ni Alfonso Guerra…
Ni tampoc Santiago Carrillo, ni Agustín Rodríguez Sahagún, ni Adolfo Suárez... I a aquestes persones, durant el cop, les van dur a una habitació a part. Em resulta sorprenent.
També ha tingut accés a la transcripció d’una compareixença al Congrés a porta tancada que fa l’exministre Oliart després del 23-F. Li ha calgut el permís de la Mesa, que és ara de majoria progressista. Detecta més transparència en el PSOE que en el PP, o ambdós partits són igual d’opacs amb el 23-F?
Facilitats, cap ni una. La Mesa m'autoritza consultar una intervenció que no s'havia publicat mai al butlletí oficial de les Corts, mentre que des del 1981 hi ha hagut moltíssimes iniciatives que han reclamat la desclassificació de la documentació del 23-F. I els governs que s'han tornat des de llavors han estat del PP i del PSOE. No ho han acceptat mai perquè no hi ha voluntat política. Hi ha un relat oficial que és el que es preveu preservar: això és així i no hi ha res més a saber.
Per què?
Perquè Espanya és un país que, a vegades tinc la sensació, no té memòria. Parlem del fet més greu d'aquesta nova etapa democràtica, en què es va estar a punt de fer fracassar una democràcia embrionària. I ja han passat 43 anys. Això ja és una suposició meva, sense cap prova: no volen que es conegui allò que pot modificar el relat oficial.
A vegades tinc la sensació que Espanya no té memòria
Felipe González no surt gens ben parat en aquest llibre. Com definiria el seu paper el 23-F o en aquell període de la història? No testifica davant del jutge instructor, advoca per un govern de concentració amb Calvo-Sotelo, té una intervenció molt pobre i desinteressada quan Oliart rendeix comptes sobre el cop, i també apareix com a vicepresident en la proposta de govern que Armada li fa a Tejero.
Jo no crec, i ho dic taxativament, que el PSOE estigués implicat en el cop.
La pregunta no insinua això.
Ho sé, ho sé, però vull que quedi clar. A veure, Felipe González havia presentat una moció de censura contra Suárez el 1980, que va deixar-lo molt tocat. Conscient de la seva debilitat, el PSOE participa en la conspiració per derribar-lo. En les actes del partit, queda constància que planejaven una altra moció de censura pel 1981, a la qual, presumptament, crítics d’UCD també hi donarien suport.
Però Suárez s'avança a tot això presentant la seva dimissió.
I hi ha una part del PSOE que advoca per un govern que doni estabilitat a la situació. Però Calvo Sotelo argumenta que el govern de concentració seria una claudicació: fer-lo perquè hi ha hagut un cop d'estat, no pas perquè hi hagi una voluntat real. El PSOE s’endinsa en una dinàmica que, com a mínim, és imprudent, donada la situació d’inestabilitat. I Enrique Múgica es fica en un jardí en aquell dinar amb Armada en el qual deixa el PSOE en una mala posició; per la possibilitat que els socialistes haguessin acceptat un govern de concentració amb un president que podria ser un independent o un militar.
Qui és l’elefant blanc?
Armada no és. Oliart, en la seva compareixença al Congrés després del 23-F, ja ha situat Armada a la picota quan els diputats li pregunten si l’elefant blanc és ell. I diu que no hi ha prou elements per determinar a qui es referien amb l’elefant blanc. Llavors, si no era Armada...
És el rei…?
No, no. Això ho dius tu.
Però vostè ho pensa?
No, jo no crec que el rei s'hagués presentat al Congrés. A la vista oral, Armada diu que la nit del 23-F, en una conversa telefònica, dona al secretari general de la Casa Reial, Sabino Fernández Campo, tres alternatives per solucionar tot allò. Una és no fer res, però Sabino s’hi nega perquè si acaba passant alguna cosa, tindran responsabilitats. L'altra és anar en nom del rei, però Sabino es nega a involucrar el rei en res. I la tercera és allò que finalment passa, que Armada hi vagi a títol personal.
Sabino Fernández Campo és qui confessa a José Bono, llavors president del Congrés, que el rei “no esperava trets” el 23-F.
Bono afirma en un llibre de memòries que en una conversa amb Sabino, aquest li explica una cosa que podrà publicar un cop mori. Li explica que, després del cop, va entrar al despatx del rei i Joan Carles I li va dir que "no esperava trets". Per tant, esperava alguna cosa? Jo vaig parlar amb la viuda de Sabino, i va desqualificar allò que explica Bono. Va dir que era mentida.
Dona més credibilitat a l’esposa que a Bono?
No, no… Jo senzillament exposo què diu cadascú.
Sigui com sigui, el que Bono col·loca en boca de Sabino és que el rei sí que esperava el cop d’estat, no? Una entrada al Congrés sense trets, però esperava el cop...
Jo no interpreto que sigui tan taxatiu. Estic segur que el rei sabia per boca d'Armada i d'altres militars que hi havia malestar a l'exèrcit, o que començava a haver moviments, o fins i tot que hi hauria un cop… però tot això són hipotesis, i a mi m'agrada moure'm amb papers. El cas és que l’escenografia del cop és pèssima. Les càmeres registren un tio fotent trets.
A la sentència no figura el testimoni de Sabino, que diu que el rei va autoritzar Armada a anar al Congrés
Hi ha, a més, tot l’embolic de les dues trucades d’Armada a la Zarzuela el 23-F.
Sabino envia al jutge una declaració escrita molt interessant en què explica que Armada truca a les 19h al rei oferint visitar-lo a la Zarzuela per explicar-li quina és la situació. La Casa Reial declina la proposta.
L’altra es produeix a les 21h.
El rei li passa el telèfon a Sabino. Parla amb Armada, qui l’avisa que l’exèrcit pot dividir-se i es mostra disposat a sacrificar-se, anar al Congrés i oferir-se com a president del govern per aturar el cop. Sabino reconeix que l’autoritza, en nom del rei, a fer-ho; però que hi vagi a títol personal, sense invocar el rei. És una declaració molt clara. En canvi, la primera sentència del Consell Suprem de Justícia Militar parla d’una trucada a les 21h en què, a instàncies d’Aramburu Topete, Armada obté l’autorització del general Gabeiras per dirigir-se al Congrés i instar Tejero a desistir, i també que li prohibeix en qualsevol cas que s’ofereixi com a president. Però que, si ho estimava imprescindible, fes la proposta en qüestió; també a títol personal.
I doncs?
La persona que pot tenir més clares les converses amb Armada és qui parla amb ell, Sabino. Que és davant del rei, i diu que el rei ho va autoritzar. A partir d’aquí ens podem plantejar hipòtesis sobre què hauria passat si Tejero hagués deixat a Armada entrar a l’hemicicle de la cambra. El cas és que en l’apartat de fets provats de la sentència no figura el testimoni de Sabino; i diu que és Gabeiras qui autoritza a Armada dirigir-se al Congrés.
Afirma vostè al llibre que el cop fracassa perquè Armada proposa incloure PSOE i PCE al govern de concentració. És l’únic motiu pel qual fracassa?
Tejero fou l'executor d'una part del cop. Una altra es produeix a València, i una altra se suposava que passaria a Madrid, esperant que hi hagi una reacció en cadena. Tejero compleix la seva part, i ell volia una junta militar. No sabem què li havien explicat a Tejero, però no deuria ser allò que Armada va dur al Congrés. A més, l’obligaven a marxar a l’estranger… Tejero diu que per allà no passa, que és tot una traïció. I arriba a dir davant del tribunal que li agradaria que algú li expliqui el 23-F.
Va ser una part de tot un engranatge.
La part més greu de l’engranatge, sí. Si imaginem que Tejero permet a Armada entrar a l’hemicicle… podem pensar que el més normal és que els diputats haguessin rebutjat la proposta del militar, en tant que ells ja estaven escollint democràticament un president. Però, i si haguessin acceptat? El cop hagués triomfat.
Apareix també al seu llibre el nom de Gil Sánchez Valiente, protagonista de la famosa llegenda del maletí, que contindria els documents més delicats del 23-F. Va fugir del Congrés amb el maletí?
Bé, ell mateix explica que va poder marxar del Congrés.
Sí, però ell sempre va negar la història del maletí. Mentre que vostè, al llibre, introdueix un testimoni, el guàrdia Martín Castaño de León, que assegura al jutge haver vist durant el 23-F el capità José Luis Abad (no a Sánchez Valiente) amb “un maletí a la mà del qual no va separar-se en cap moment”.
Tu estàs pensant malament. I jo també, sobre el maletí. Però…
Dona credibilitat a l’existència d’un maletí amb informació compromesa?
Imaginem que s'acorda un nou govern i cal signar uns primers decrets… No sona inversemblant. El cas és que Gil Sánchez Valiente sempre va desmentir aquesta llegenda.
L'Operació Catalunya no és pròpia d'un país seriós
Li pregunto perquè la història del maletí té una seqüela a Barcelona només tres mesos després: El Rubio, el cervell de l’assalt al Banc Central de la Plaça Catalunya, assegura haver estat contractat pel CESID, amb l’encàrrec de retirar aquest maletí d'una caixa forta.
De fet, Oliart té anotat el nom de Gil Sánchez Valiente en una de les seves agendes quan parla del banc central. Al principi van tenir por, i pensaven que l’objectiu de l’atracament era rebentar una caixa. Però al final va resultar que eren atracadors comuns.
El Rubio sosté que els documents incriminaven directament Joan Carles I. Vostè, però, interpreta que va ser un atracament fallit i prou?
Així ho crec, sí. Van utilitzar aquesta argúcia per guanyar temps i escapar, tot i que no ho van aconseguir.
Després d’haver investigat amb profunditat “la farsa” d’un judici com el 23-F, li sorprèn l’Operació Catalunya?
Estem perdent la capacitat de sorprendre’ns. No només és l’Operació Catalunya o l’espionatge a qui és ara el president de la Generalitat, entre d’altres. És també la campanya per acabar amb Podemos, la contractació del conductor de Luis Bárcenas, el jutge que després de quatre anys d’investigació descobreix ara —quan es tramita la llei d’amnistia— que Puigdemont pot haver comès un delicte de terrorisme… No és propi d'un país seriós.
S’ha banalitzat el concepte de cop d’estat? És l’acusació que fa la dreta espanyola a l’independentisme.
Sí, i també al president del govern espanyol. Per suposat que s'ha banalitzat aquest concepte. Un cop d'estat és el 23-F, no el que ha passat a Catalunya ni les polítiques de Pedro Sánchez. Vivim en un moment polític en què tot són hipèrboles i exageracions. I és realment perillós per a la democràcia. Hi ha ocasions en què em fa por. Temo que, per Vox i PP, patim un nou procés d'involució en aquest país.
El discurs del PP és cada cop més dur…
Em fa por, perquè en la passada legislatura van parlar de govern il·legítim. Tot això pot derivar en… Faré referència a un dels pamflets que circulaven per l'estament militar entre el cop d'Estat del 23-F i la celebració de la vista: “El cop podia no ser legal, però era legítim”. Tinc la sensació que a vegades vivim en el mateix plantejament.