Va ser un fet inèdit. Ni 48 hores després de tancar les urnes el 10 de novembre passat, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias s’abraçaven i signaven un document. Eren els primers passos del primer govern de coalició d’esquerres des de la Segona República. Després de mesos d’estira-i-arronses, Podemos, un partit d’esquerres sorgit de les places del 15-M, arribava fins ben amunt. El partit que prometia “assaltar el cel” assaltava la Moncloa per la porta del davant. I ho feia amb un ambiciós programa de govern progressista que havia de canviar el paradigma de les coses. Però la realitat fora de Madrid ha estat una altra de ben diferent.
El xoc amb la realitat va venir diumenge passat, fora de l’ecosistema de la capital. Una “derrota sense pal·liatius” en paraules del mateix Pablo Iglesias, gran perdedor de la nit electoral. A Euskadi, van passar de ser la tercera força amb 11 diputats a ser la quarta amb 6, gairebé la meitat i superats pels socialistes. A Galícia les coses van anar encara més mal dades: de ser la segona força amb En Marea (14 escons), superant els socialistes, a desaparéixer del Parlament. Els grans guanyadors: les esquerres independentistes d’EH Bildu i el BNG, que van endur-se totes aquestes fuites.
Un any abans, el 26-M, ja va haver-hi una primera advertència quan van estavellar-se contra les dotze eleccions autonòmiques. Podemos hi va perdre més de la meitat de la seva representació als parlaments regionals i fins i tot va sortir de les cambres de Cantàbria i Castella-la Manxa. Però aquell avís a navegants no va ser degudament escoltat i corregit.
Ara des de Podemos entonen el mea culpa, atribuint la debacle a la “debilitat organitzativa en els territoris”. Fonts de la formació s’escuden en les “baralles internes de l’etapa anterior” per a justificar els pèssims resultats. L’executiva, reunida aquest divendres sense cobertura periodística, ha conclòs que cal posar en marxa "com més aviat millor" tot allò que es va aprovar a l’última assemblea ciutadana de cara al pròxim cicle electoral, que serà el de Catalunya. “Som a temps de recuperar-nos sobre els resultats actuals”, sostenen aquestes fonts.
Com a símptoma del que li passa a Podemos, el que va passar a Galícia. La marca En Marea se la va quedar Luis Villares, que va trencar amb Podemos, Anova, Equo i Izquierda Unida, i es va presentar amb el Partit Galleguista i Compromís per Galícia. Per la seva part, Podemos va optar per presentar-se sota la marca de Galícia en Comú. Diumenge passat va traduir-se en dues llistes als col·legis, i les dues van quedar fora del parlament. Amb una visió des del territori, el renascut BNG d’Ana Pontón s’ho va endur tot per davant, situant-se com a cap de l’oposició. De res no va servir l’efecte Moncloa, amb una agenda que s'ha vist congelada per la pandèmia i descafeïnada pel PSOE. Tampoc s'ha notat l’actiu de Yolanda Díaz, una de les ministres més ben valorades per les enquestes.
Descomposició també a Madrid
El lent naufragi de Podemos, que ve de lluny, s’ha fet molt evident a la perifèria, però també al Podemos estatal. La cúpula s’ha anat quedant cada cop més sola. Primer va ser la ruptura d’Íñigo Errejón per a formar Más Madrid, que ara fa un any i escaig va escombrar els de Pablo Iglesias a l’Assemblea de la Comunitat. Tot seguit, el passat febrer, va venir la ruptura per part del corrent d’Anticapitalistas, que va denunciar un “model organitzatiu i règim intern basat en centralitzar els poders”. Era l’últim corrent crític que quedava dins la formació.
Ara Podemos és un partit personalista, fet a mida i controlat únicament per Pablo Iglesias, amb les conseqüències que això comporta, més negatives que positives a la llum dels resultats a les urnes. També s’ha vist reflectit al Congrés dels Diputats: dels 69 escons que van obtenir el desembre del 2015 als 35 diputats que tenen a dia d’avui. Al CIS d'aquesta setmana continua per sota dels resultats que va obtenir el 10-N.