Irene Rigau és un del pocs representants polítics en actiu que encara recorda bé com va començar l'autonomia. A diferència de la majoria de diputats és conscient de fins a quin punt l'eix nacional marca totes les discussions, incloses les que caldria tractar amb més respecte, com ara la pobresa, els refugiats o l'alliberament de les dones.
Exceptuant dinosaures com Macià Alavedra o Jordi Pujol no em venen al cap gaires polítics catalans que, quan expliquen la seva gestió, facin la impressió d'estar ben connectats amb la història. Rigau porta en l'estil la permanència del passat. Transmet una barreja de reminiscències aristocràtiques, comercials i populars que li donen una elegància casolana, de dirigent del partit Tory o de pastisset del diumenge.
Nascuda el 1951 en una familia culta de Banyoles, va estudiar en una acadèmia de mestres republicans depurats, que parlaven català a classe. El fet de trobar-se lluny de Barcelona li va permetre rebre una educació catòlica coherent amb el país anterior a la guerra. El seu pare era el cronista oficial de Banyoles i a casa seva es parlava del passat sense manies.
Tot i que, com a politica, és filla d'un món que ha crescut dient que "no ens deixaran fer la independència", sota l'amabilitat i la coqueteria hi guarda una punta oculta de radicalisme que sovint irrita els espanyols. Quan de joveneta sortia d'excursió amb els escoltes cantava línies d'un himne suís que feia: "Oh Déu empara el meu país,/ els seus enemics s'han conjurat per fer-lo perdre i enfonsar-lo/ feu-me valent i agosarat per si en la lluita he de salvar-lo."
A casa volien que estudiés dues carreres i Rigau pensava fer filologia clàssica després de magisteri. En aquella època, als millors expedients de magisteri se'ls oferia un lloc a l'escola pública i Rigau va preferir començar a treballar de mestre per assegurar la plaça. Anys més tard es va llicenciar en psicologia, compaginant els estudis amb la feina, i va fer un màster en gestió pública.
Els dots organitzatius de Rigau van destacar aviat en les escoles d'estiu impulsades pel Moviment de Mestres, durant els anys 70. Propera a Josep Pallach, va entrar al Consell Català d'Ensenyament i no va dubtar a discrepar de Marta Mata i altres patums del món de l'educació quan va veure que cometien els mateixos errors puristes que als anys 30.
Compromesa amb l'escola pública, va començar a treballar per la Generalitat en temps de Tarradellas i va influir en el model d'ensenyament dissenyat pels governs de Pujol. Durant els anys 80, va agafar fama entre el professorat de saber resoldre els conflictes i, en la decada dels 90, com a secretaria del Consell Interuniversitari, diuen que es va guanyar el respecte dels estudiants.
Tot i la carrera feta a Ensenyament, el 1999 va ser nomenada Consellera de Benestar Social. Llavors, Aznar encoratjava la immigració i Rigau havia de gestionar autocars i trens plens d'africans sense papers que Madrid enviava a Barcelona. Tot i que els diaris deien que tenia l'objectiu d'aprimar la conselleria, va aconseguir multiplicar-ne el pressupost.
Després de dues legislatures a l'oposició, el 2010 Mas la va nomenar consellera d'ensenyament. Avesada a governar en temps de vaques grasses, el fet de retallar despeses li va donar una nova perspectiva. La crisi va fer que patís, primer cop, escarnis a la mateixa porta de casa. A partir de 2012, mentre es barallava amb el ministre Wert i les seves polítiques "espanyolitzadores", es va implicar en l'organització del 9N.
Rigau va posar a disposició del govern la xarxa d'escoles perquè tothom pogués votar al seu municipi. Si haguessin votat 1.500 persones la justícia espanyola no hauria fet res, però en van votar més de dos milions tres-cents mil. El setembre de 2015, Rigau va ser imputada juntament amb Mas i Joana Ortega per desobediència, malversació, prevaricació i usurpació. La pena d'inhabilitació emesa pel tribunal només l'afecta a ella, que és diputada al Parlament, però encara no és clar si haurà de dimitir.
Fa uns dies, Rigau animava Puigdemont a celebrar el referèndum: "No sé si tindrem l’estat -va afegir- i quines dificultats es presentaran per a aconseguir-lo, però la nació l’hem salvada en un moment en què semblava que la catalanitat s’anava diluint". Tot i que sempre hi ha la temptació d'autoinflingir-se una derrota dolça, podria ser que, si finalment hi ha ball de bastons, les Rigau de Catalunya s'hi trobin tan bé defensant el seu país que quedin sorpreses d'elles mateixes.
Una mica com Catalunya, a mi Rigau sempre m'ha semblat un volcà en erupció canalitzat per la política.