La victòria de Donald Trump contra bona part de l'aparell republicà, i la configuració del govern de Rajoy, al servei de la seva glòria personal, són dues expressions del mal moment que passen els partits polítics. Mentre l'hegemonia d'Occident va ser estable, els partits van jugar un paper d'intermediari entre l'estructura conservadora de l'Estat i les ganes de fer coses de la gent.
A mesura que les velles ideologies han entrat en crisi, els partits han deixat de canalitzar el dinamisme de la societat i més aviat sembla que s'hagin convertit en una mena de Manolo del bombo del poder. No és causalitat que els fenòmens que més han marcat darrerament la política espanyola hagin començat tots fora dels partits.
La insistència amb què alguns polítics parlen de populisme és sospitosament proporcional a la capacitat que les seves organitzacions han demostrat a l'hora de castrar-los les opinions, el talent i la honestedat intel·lectual. L'histrionisme de Trump, de Boris Johnson, de Rufian, o de la CUP, en bona part són el resultat de la força que cal per travessar l'espessa teranyina de prejudicis que han teixit els discursos partidistes.
Trump pot ser insultant, però també ho poden ser molts d'aquests polítics que fan veure que han llegit o que han après dels veterans i només parlen com vells prematurs. Els escàndols de corrupció han sigut ideals per afeblir els partits i per convertir-los en bandes d'assalariats espantadissos, al servei de la propaganda moralista del poder.
Potser perquè no sabem encara com volem que sigui el món que ve, tampoc no tenim gaire clar com volem que siguin els partits i quin volem que sigui el seu paper. Per ara, sembla que sobretot serveixin per frenar i distorsionar, més que no pas per ajudar a canalitzar i a enriquir, les preguntes impertinents, els moviments transformadors i els lideratges frescos d'unes societats que ja no es poden governar com fa uns anys, a través de dues televisions i tres diaris.