Fa dies que miro capítols de les darreres temporades de Girls. Tot i que no he seguit la sèrie amb ordre i atenció, diria que la història ha anat guanyant cos amb el temps. Quan vaig veure les primeres entregues em va semblar que Lena Dunham no passava de fer un retrat colorista de la seva generació. Ara trobo que la sèrie va més enllà de l'estereotip de la noia consentida de províncies que lluita per fer-se valer en una gran ciutat global delmada per la crisi.
Una cosa que et recorda Girls, i que ja havia après fullejant el Quixot, és que no hi ha gent estranya, només hi ha punts de vista diferents i convencions. Tothom s'autoenganya i diu mentides; tothom està com una cabra, tothom sobreviu com pot. L'alegria que travessa les històries no té a veure amb el benestar material ni amb els èxits socials dels personatges, sinó amb la seva actitud alliberada i generosa davant dels problemes que surten al seu pas i les seves il·lusions.
La vida dels herois avança a batzegades. Les relacions humanes semblen una atracció d'autos de xoc. L'amor no és un full d'excel, ni una copa que simplement es buida amb el plaer. Igual que les escenes sexuals, l'amor és imperfecte, però és un misteri tan real que ningú pot escapar-ne. Tot i que Dunham dóna suport al partit Demòcrata, quan mires la sèrie entens que Trump guanyés les eleccions. La crisi s'ha emportat el guix de cofoisme que emmascarava la societat del benestar i els antics predicadors de l'esperança s'han tornat cada vegada més nostàlgics, cínics i desesperats.
Contra els prejudicis del vell món que mantenen estancats els països democràtics, la llibertat caòtica de Girls ve a ser una resposta optimista al món tenebrós que descriuen Breaking Bad o les sagues de zombis més famoses. La relació desvergonyida que la protagonista manté amb el seu propi cos explica bé l'imaginari que Dunham mira de promoure. Girls és, sobretot, una sèrie contra la vergonya i l'autoodi que ha anat consumint el pensament occidental.
Exhibint sempre que pot els tatuatges i el seu sobrepès, Dunham obre un camí per revoltar-se contra l'hedonisme llepafils i pretensiós, herència de les pors i dels desastres del segle XX, que ha segrestat la democràcia i la idea del progrés. Contra les mòmies repintades que viuen encadenades a les aparences, i que inverteixen sempre sobre segur, Dunham fa més per alliberar la societat dels anuncis de compreses que totes les proclames feministes del món.
Girls dispara contra els discursos paternalistes que tan aviat glorifiquen la culpa i el complex, com exalten la protecció del cos. Si la protagonista fos tant cavallot per dins com ho és per fora, la sèrie perdria el seu encant. Hannah -la protagonista- és una mística per civilitzar, o millor dit, és una mística que davant l'ensorrament d'unes expectatives i d'un món, per sobreviure i prosperar, dóna corda a la cabra que tots portem a dins per explorar noves solucions.
De vegades, mentre em miro els capítols, penso en polítics i amics meus que es guarneixen amb medalles del màgic Andreu. Avui, no hi ha res més europeu i decadent, i per tant més català, que la vergonya. Girls recorda que tots tenim un univers per descobrir i explotar. Però que no hi ha llibertat sense conflicte, i que la gent impacient per figurar i massa pendent de controlar què diran d'ells, és incapaç d'aportar ni canviar res.