Amb la declaració d’independència sembla que passa el mateix que va passar amb el referèndum d’autodeterminació. No és una casualitat que els dubtes i els jocs de mans que comença a generar el mandat de l’1 d’octubre vinguin dels mateixos sectors que van estar especulant amb el sentit de les consultes populars del 2009, exactament durant set anys. 

No em sorprèn que els mateixos polítics i intel·lectuals que estaven convençuts que el referèndum no se celebraria o que quedaria decapitat a Barcelona siguin els que ara no veuen la manera de defensar una declaració d’independència. La política és un art perquè, en el fons, és la cultura la que omple les accions i els discursos de sentit i vincula les paraules amb unes experiències o unes altres. 

Ara, mentre escric, veig que Quim Monzó ha repiulat una fotografia de Mercè Rodoreda que mostra l'escriptora amb un cartell que diu: “Patriots Stand Erect”. Monzó, que és l’únic autor viu que vaig trobar per aprendre a escriure en català quan m’hi vaig posar a finals dels anys 90, no ha transmès mai en la seva literatura, ni en els seus articles d’opinió, una experiència del que significa mantenir-se dret que no sigui resistencial -i no voldria que es llegís com un retret.

Un altre exemple que em ve al cap és Sánchez Piñol i la seva magnífica novel·la Victus. Si Piñol no va trobar la manera d’escriure sobre 1714 en la seva pròpia llengua perquè la repercussió del drama històric li quedava massa a prop, no m’estranya que la majoria de la classe política, que és menys imaginativa i lliure d’esperit, pateixi per visualitzar què passarà després de la declaració d’independència.

Només les persones que no es van sorprendre de la reacció de la gent el dia del referèndum poden entendre fins a quin punt seria un error que l’Estat català neixi supeditat a l’aplicació de l’article 155.  A l’Europa d’avui, la violència dels estats no és prou salvatge per passar per damunt de la determinació de tres milions de ciutadans, i menys si tenen darrera una història com la de Catalunya.

Si el Parlament vota la Declaració d’Independència abans que Madrid faci el primer gest d’intentar prendre el control de l’autonomia, els catalans podran defensar les seves institucions com van defensar el referèndum, amb honor i eficàcia. Si anem a remolc de l’Estat, en comptes de defensar el poder que ja tenim, haurem de passar a l’ofensiva per recuperar el que hem perdut i tot es tornarà més complicat del que ja és.

Espanya no té cap possibilitat de suplantar el paper de la Generalitat de manera frontal i expeditiva, en un conflicte obert. Justament perquè la violència no es pot exercir com en el segle XX, no podem deixar que el significat dels discursos que fem i les paraules que pronunciem prenguin el sentit dels prejudicis que la celebració de l’1 d’octubre va aconseguir de superar amb tan esforç. 

El perill més gros que veig és que Espanya està constituïda per dues cultures polítiques tarades, que es retroalimenten al voltant del record de la violència. En gran part, la cultura política catalana encara viu de l’imaginari de Jordi Pujol, que és un senyor de més de vuitanta anys que va ser empresonat i torturat per les seves idees polítiques. N’hi ha prou de veure l’èxit que ha tingut el vídeo de Help Catalonia, per fer-se una idea de la força demencial que en aquest país té el victimisme. 

La cultura política espanyola també necessita una actualització urgent. Només cal llegir els diaris i escoltar que diuen els minyons del PP per veure fins a quin punt l’Estat està en mans d’una oligarquia que no va pagar el preu de la derrota del feixisme i de l'imperialisme europeu. Fins i tot Pablo Iglesias mira d’aprofitar l'excepcionalitat espanyola per anar de bo i jugar amb les amenaces de Madrid quan es refereix a Catalunya. 

El referèndum es va poder celebrar perquè darrere de la classe política catalana hi ha un gruix de gent que ha passat pàgina i ha creat un espai d’opinió que no respon a les consignes pujolistes. A Espanya, la renovació de la cultura política és més difícil perquè no hi ha cap incentiu prou important, a curt termini, per esforçar-se a superar el passat.

L’1 d’octubre va començar a fer trontollar una mica alguns opinadors i polítics espanyols, però els jocs de mans de la Generalitat els han tornat a donar la raó en tot -si t’ho mires des del seu punt de vista. Al capdavall, el respecte, igual que la llibertat, cal guanyar-se'l. Demanar-lo no serveix de res, i menys si forces les metàfores i apel·les a les pors i als problemes que ja sabries que tindries per ajornar el compliment dels compromisos adquirits.