Era a finals dels anys seixanta. Henry Kissinger no només era secretari d’Estat dels Estats Units i conseller de Seguretat Nacional. També era el principal assessor del president Richard Nixon, el gran estrateg de la Casa Blanca. Tant era així que a Washington corria una broma: “Imagina què passaria si morís Kissinger… Que Nixon es convertiria en el president dels Estats Units”. Sobre Kissinger pesava una gran aurèola, barreja de misteri i admiració. Però Nixon va acabar com va acabar: renunciant després de l’escàndol Watergate; sortint del Despatx Oval per la porta del darrere.

En el cas espanyol, aquest Henry Kissinger és el guru Iván Redondo, cap de gabinet de Pedro Sánchez. A ell s’atribueixen les grans jugades mestres dels socialistes en els últims dos anys, des de la moció de censura que va fer fora Rajoy fins a l’avançament electoral del 28 d’abril. També el va assessorar durant cinc mesos per fer-li veure que calia tornar a les urnes, en una nova jugada mestra que només veu el CIS. Redondo continua convençut que és la millor aposta. En cercles privats assegura que ell ha calculat un nivell de participació que no preveuen les cases d’enquestes. Però a la Moncloa no van acabar de calibrar una variable: la resposta de Catalunya a la dura sentència del procés. No sembla haver-hi cap exhumació que ho tapi.

Després de la dissolució de les Corts i abans de la sentència, Pedro Sánchez i el seu govern es passejaven pels platós de televisió i els estudis de ràdio amenaçant, en el pla retòric, amb “tots els ressorts de l’Estat”. Però l’ambient dins la Moncloa era un altre. En privat, els ministres de Sánchez defensaven que Catalunya estava més “pacificada” que mesos enrere i que la reacció seria “controlada”; que no passaria de les manifestacions pacífiques que l’independentisme ha realitzat en els últims anys. Però el 14 d’octubre una altra realitat els va explotar a la cara.

Efectivament, hi ha hagut les manifestacions pacífiques de sempre, però no només això. També hi ha hagut ocupacions d’infraestructures estratègiques com l’aeroport del Prat i la frontera de la Jonquera, aldarulls als carrers de Barcelona que han deixat centenars de ferits per la violència policial, manifestos de les universitats catalanes, posicionament de les cambres de comerç catalanes, acampada d’universitaris... La reacció, que ha estat bastant transversal, ha desbordat un Pedro Sánchez que des d’un primer moment ha comprat el discurs de la dreta però que s’ha hagut d’abstenir d’aplicar les mesures excepcionals que li demanava l’establishment espanyol. Molta escenificació, com això de no agafar les trucades al president Quim Torra. Dues hores després de fer-se pública la sentència ja descartava indults —que comptarien amb el vistiplau d’Iceta— per als presos polítics. L’equilibri per mantenir els vots tant a Catalunya com a Espanya no és gens fàcil, i al PSC pateixen molt.

L’equilibri per mantenir els vots tant a Catalunya com a Espanya no és gens fàcil, i al PSC pateixen molt

Quan el PSOE ha tret millors resultats a Espanya és quan el PSC ha estat més fort. És el seu Ohio. La primera majoria absoluta de Felipe González va anar acompanyada de 25 dels 47 diputats catalans, que va aconseguir Narcís Serra. La majoria àmplia de José Luis Rodríguez Zapatero el 2008 també va comptar amb 25 escons de Carme Chacón, just després de l’aprovació del nou Estatut. Aquells números ja són inassumibles, però tot i així hi ha molts nervis al PSC. L’actitud de Sánchez els està perjudicant més que beneficiant. Una mostra d’aquesta inquietud és la trucada de Miquel Iceta a Cristina Narbona perquè corregís un programa que no parlava ni de “plurinacionalitat” ni de “federalisme”. Ara el document cita les declaracions de Granada i Barcelona, tot i que no aquests conceptes per ells mateixos. Les enquestes no somriuen tant al PSC com el 28-A.

Menys el CIS, la pràctica totalitat de les enquestes diuen el que diuen. En primer lloc, que Ciutadans pateix una debacle de la qual s’alimenten Vox i el PP, però no el PSOE. En segon lloc, que els socialistes no milloraran els resultats actuals i que fins i tot poden retrocedir. En tercer lloc, que l’escenari més probable és que Pedro Sánchez segueixi necessitant la participació de l’independentisme per ser investit. I aquest cop amb una carta menys: la del pacte amb Ciutadans. Només el CIS de Tezanos, que va tancar l’enquesta el dia abans de la sentència, no ho veu així.

Casado ressuscitat i Rivera enfonsat

L’endemà del 28-A, els focus no apuntaven només cap al gran guanyador, Pedro Sánchez, sinó també cap al gran perdedor, Pablo Casado, després de perdre més de mig grup parlamentari. No eren pocs dins del partit els qui el feien responsable, després d’haver calcat el discurs de l’extrema dreta de Vox, i fins i tot en demanaven el cap. Mig any més tard, el president del PP està en una posició molt diferent. El seu partit no para d’avançar a les enquestes, en detriment de Ciutadans, i la incògnita és fins on arribarà. També si l’endemà del 10-N oferirà una gran coalició al PSOE. El discurs dels populars també ha evolucionat: ja no demanen aplicar el 155, sinó enviar el requeriment previ del 155 al president Quim Torra. Per contra, Albert Rivera està enfonsat i no sap com sortir del pou. D’intentar fer el sorpasso al PP a haver de fer servir l’embaràs d’Inés Arrimadas per arrencar uns vots.