A França ja es va viure amb Marine Le Pen. Se n’hi va dir “desdemonització del Front Nacional”. És el procés a través del qual, amb un rentat d’imatge i un discurs d’extrema dreta moderna, va passar a ser un partit més del sistema, que reunia milions de francesos al seu darrere. Això va ser possible gràcies al relleu familiar de la nissaga ultra, però també als grans partits francesos, que el van normalitzar. No només això, sinó que també les posicions de la majoria d’actors van escorar-se cap a la dreta. Que li preguntin a Manuel Valls, que com a membre d’un govern socialista va centrar els seus esforços a expulsar milers de gitanos.

I a Espanya s’està reproduint el mateix fenomen. La primera participació de Santiago Abascal en un debat televisiu, aquest dilluns a la nit, ho va fer ben patent. El líder de l’ultra Vox va desplegar el repertori dels seus veïns europeus: racisme, masclisme, eurofòbia… I, en aquest cas, també franquisme i catalanofòbia. I amb el seu discurs va campar alegrement pel plató sense que gairebé ningú no li parés els peus. No va ser fins acabat el debat que van desmentir-se dades falses que va donar. Molts potencials votants ja haurien apagat fins i tot el televisor.

La realitat és que els ultres Vox, que ja tenen un peu dins del Congrés, han trobat el caldo de cultiu perfecte per a la seva explosió. Per una banda, el trasllat del dictador Francisco Franco del seu mausoleu. Per l’altra, la sentència del procés, de la qual ha estat partícip gràcies a un sistema judicial que li va permetre exercir l’acusació popular. Les enquestes no li podrien anar millor, duplicant representació i fent el sorpasso a Ciutadans. Amb el vent de popa, ha aprofitat per a diversificar la seva agenda ultra, incloent la immigració o la lluita contra la igualtat de gènere. El seu discurs d’odi campa alegrement i ningú no sembla fer-hi res. Ningú no el desmenteix, ningú no el contradiu.

En el debat va colar gols per tot l’escaire. Per exemple, en forma de fake news, com que el 70% de les violacions grupals les cometen immigrants. Per exemple, defensant la derogació de la llei contra la violència de gènere, assegurant que “converteix molts homes en presumptes culpables”. Per exemple, demanant la supressió de l’Estat de les autonomies i il·legalització de partits nacionalistes (no espanyols). D’exemples no en van faltar en un discurs, barreja de mentides i odi, que va convertir-lo per a molts espanyols en el gran triomfador.

Què va fer el pretès centredreta? Comprar el relat de la mà dura contra Catalunya —la diferència està entre cessar o detenir el president Quim Torra— i callar sobre la resta d’aspectes. Malgrat la petició expressa de Sánchez de condemnar les posicions de la “ultradreta agressiva”, ni Pablo Casado ni Albert Rivera li van fer cas. Al final és el seu soci preferent en governs autonòmics i ajuntaments. En tres hores, el candidat del PP no va enfrontar-se cap cop a Abascal. Rivera pràcticament només per a retreure-li que hagués cobrat d’un “xiringuito polític”.

I què va fer l’esquerra? Només Pablo Iglesias va agafar el toro per les banyes i més o menys li va plantar cara. Pedro Sánchez  també va fer-ho retòricament, al mateix temps que comprava el marc mental de la mà dura contra l’independentisme. No només va proposar recuperar el delicte de convocatòria de referèndum o “acabar amb l’ús sectari de TV3”. El candidat del PSOE va arribar a prometre “portar Puigdemont a Espanya perquè rendeixi comptes davant la justícia”. Després de mesos alliçonant les dretes sobre la separació de poders.

A tota Europa també existeix un gran debat sobre què cal fer amb l’extrema dreta, si ignorar-la o combatre-la. La realitat és que, a Espanya, ja és un actor més de la política espanyola, amb unes enquestes que la disparen. Ja no hi havia impediments perquè pogués assistir al debat, que ha convertit en el seu gran mostrador. Davant del silenci dels altres candidats, els mateixos que en el seu moment van alimentar la bèstia. Abascal ja continua amb la seva agenda en solitari, aquest dimarts a Sevilla, on va tornar a omplir l'auditori.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat