Per a estalviar confusions, digui's d'altra forma: els diaris de Madrid fa dos dies que van com el gos de l'hortolà. Els editorials d’aquest cap de setmana —i la majoria dels columnistes— alliçonen Pedro Sánchez: què ha de fer, què no pot tocar, a qui ha d’evitar. El to general és elèctric, mig enrabiat, un pèl amenaçador, tocat d’un barroquisme castís i com de caixa de recluta, que amaga l'ou dels fets que molesten o posen en risc els missatges que volen emetre.

Aquests missatges són dos. Un, cal que Sánchez convoqui eleccions com més aviat millor perquè el seu suport parlamentari és magre, inestable i confús. Dos, als sobiranistes catalans, mai, però mai, els ha d’obrir la porta, perquè no es pot renovar “l’edifici d’Espanya [...] amb els que el volen enderrocar”, com l’instrueix El Mundo.

Catalunya és el primer problema d’Espanya, en això tots hi estan d’acord, almenys els editorialistes i opinadors de les tres dotzenes de peces que han estat processades per a escriure aquesta. Sánchez, alerten, no ha de tocar als indepes i/o al Govern ni amb un bastó. Pedro J. Ramírez ho té claríssim: "Que Sánchez ni coja el teléfono si Torra no quita la pancarta".

Molt mal senyal

El Mundo, per posar un exemple, interpreta com un desafiament la petició del president, aquest dissabte (“parlem, prenguem riscos”), que descriu com “el guant que Torra va llançar a Sánchez”. Sic. També avisa que “seria molt mal senyal” que es “retirés el control de les finances de la Generalitat”. ¡A por ellos!

És curiós que Mariano Rajoy sigui acusat d’inactivitat en la qüestió catalana —altres li retreuen que va deixar fer massa, a començar pel 9-N— i a Sánchez se li recomani el mateix: no fer res.

El director d’El País, que escriu aquest diumenge, ni s’adona que es fa un embolic amb tots aquests arguments. “L'expressió màxima del fracàs de Rajoy és Catalunya”, diu terminant. Tot seguit, com un futbolista que es disculpa per una entrada forta, afegeix: “Sense posar en dubte que són els líders i partits independentistes els culpables de la crisi que tant de mal causa a la societat catalana, és indubtable [...] que Rajoy ha estat incapaç de donar la resposta adequada, i que la seva reiterada apel·lació a la llei i l'ordenament constitucional, no només ha estat insuficient per contrarestar el desafiament separatista, sinó que ha devaluat la llei i l'ordenament constitucional”. En què quedem?

Vendre Espanya

Crida l’atenció el canvi de to dels editorials d’El País. El de divendres marcava Sánchez a l’home, tot pronosticant-li “un govern inviable”, del que “sobretot preocupa el seu desig ‘d’estendre ponts’ i ‘dialogar’ amb les forces independentistes catalanes”. Si dialogar i estendre ponts és una línia vermella... Aquest diumenge, però, passa al marcatge en zona i li demana que procuri no tocar gaire res (suggereix afluixar la llei mordassa, renovar la cúpula de RTVE i tornar a la sanitat universal), i convoqui eleccions.

La recomanació de tornar universalitzar la sanitat té gràcia: la llei catalana que ho estableix, aprovada per la majoria sobiranista del Parlament, la va barrar el govern de Rajoy amb un recurs al Constitucional sense que cap d’aquests diaris digués ni piu.

L’ABC ja va sentenciar Sánchez a l’editorial de divendres El PSOE vende a España, on l’acusa d’entrar a La Moncloa “a coll dels que donen suport al cop a Catalunya, dels proetarres, dels populistes antisistema de Podem i d’un deslleial PNB, socis tots en la tasca d'empitjorar Espanya”. Buf. És el mateix que va dir Rafael Hernando, el pintoresc portaveu parlamentari del PP. Fa estrany per un diari.

Ni La Razón, el diari més proper a Mariano Rajoy, castiga tant al líder socialista. A l’editorial, més preocupada per l’estabilitat econòmica, només l’avisa que “les pressions seran grans. Els egoismes nacionalistes provaran d’imposar-se”.

Feble Sánchez

L’altre tema que neguiteja uns i altres és que Sánchez només disposa de 84 diputats propis. Ningú es recorda que la moció de censura va passar amb 180 vots, que són deu més dels que va obtenir Rajoy a la seva investidura, l’octubre del 2016. Tampoc cap editorial ni columnista esmenten que aquella investidura fou possible gràcies a l’abstenció de 63 diputats socialistes, que es va forçar després d’organitzar una revolta dins el PSOE que va acabar a empentes i crits —i amb la dimissió de Pedro Sánchez, arrossegat pel fang per gairebé tots els diaris de la capital d’Espanya.

Es nota resistència a acceptar que la moció de censura, a Espanya, serveix per a rellevar un president del govern per un altre i que és un procediment tan constitucional i democràtic com les mateixes eleccions. Tampoc ningú esmenta que la meitat dels estats de la UE es governen en coalició i que no sempre la lidera el partit amb més escons.

El cas més greu d’aquesta resistència és potser el director d’El Mundo, que escriu: “Pedro Sánchez ha entrat a La Moncloa per la finestra”, com dient-li lladre. Afegeix que governa amb “una aliança antinatural del populisme neocomunista de Podem i les forces independentistes i filoterroristes com Bildu”. Un cop més, es el mateix que va dir Rafael Hernando, el pintoresc portaveu parlamentari del PP. Es fa estrany.

L’autor, però, en un article de 1.907 paraules només fa servir un sol cop la paraula “corrupció” associada al PP. Per paga, hi afegeix una justificació d’adolescent: “es dona la paradoxa que el PSOE dels ERO a Andalusia es col·liga amb el PDeCAT del 3% a Catalunya, al costat d'un Podem amb un finançament compromès”, on barreja un cas jutjat (ERO) amb un altre en instrucció (3%) i mentides desmentides pels tribunals (Podem).

Vinga cites i cites

Pel que fa als columnistes, s’han de lluir, esclar, com mana el periodisme carallut. Només un detall. En suport dels seus arguments, els diversos autors citen John Reed, Stendhal, Franco (l’últim parte de la guerra civil, sí), Wellington, Pierre Rosanvallon, Jean Baudrillard, Churchill, Napoleó, Juli Cèsar, Luciano Concheiro, Vicente Huidobro, Keynes, Sartre, Steve Bannon, Maquiavel, Hannah Arendt, Ortega y Gasset, Neil Postman, Bill Gates, etcètera.

De tot aquest poti poti en surten frases tan grandiloqüents i sumptuoses com buides: “los partidarios de romper el país son mayoría en el bloque ganador, que tiene mejores hechuras para el vértigo que para normalitzar”; “Ya no aspiramos a vivir juntos los distintos sino a blindar lo de cada uno al precio de lo de todos”; “por primera vez en la historia el Gobierno haya sido apoyado por más partidarios del derecho de autodeterminación que defensores de la Constitución”; “ésa es la razón de la mueca torcida del nacionalismo y de la patética jactancia con que tipos como el portavoz Esteban intentan disimular su permanente condición humillada”. Etcètera. Molt de soroll per res.

No tot és fatal, però. Tres dones signen les columnes més recomanables del cap de setmana. Elisa Beni, a eldiario.es (“La ola que empieza”); Lucía Méndez a El Mundo (“España, ante el regreso de un Gobierno con ‘talante’”) i Soledad Gallego-Díaz a El País (“El eficaz sistema democrático”). Sense escarafalls, sense histerismes i sense enfarfegar-se. Encara hi ets a temps.