A l'espera de la sentència del judici de l'1-O, que s'espera contundent, i davant el més que evident desprestigi de la justícia espanyola, especialment pel que fa a la gestió del cas català, el convenciment entre l'independentisme que la batalla jurídica real s'haurà de guanyar internacionalment és cada cop més gran. També es comença a palesar que aquesta batalla no serà pas un camí de roses, ni aportarà una solució miraculosa al conflicte, però es veu crucial i imprescindible.
En aquest context s'han obert, i s'obriran encara més en els propers mesos, diversos fronts. El que tothom té més en ment és el del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d'Estrasburg –que serà l'encarregat de revisar la sentència del judici al procés pel que fa al compliment dels drets humans un cop esgotades les vies espanyoles–, però també s'està treballant al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de Luxemburg –on estan recorreguts els casos dels eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras–, a més de l'ONU.
Aquest últim front és, de fet, el que ja ha obtingut les primeres victòries, però la batalla serà llarga i els seus fruits es veuran millor a llarg termini. Així ho argumentava aquesta setmana una de les impulsores de les demandes a les Nacions Unides, i professora en drets humans a Ginebra, Neus Torbisco-Casals, en una conversa amb El Nacional durant la Universitat Catalana d'Estiu celebrada a Prada.
Neus Tobisco-Casals. All fons, Gonzalo Boye
Torbisco defensa que cal una "estratègia jurídica internacional" de tot l'independentisme i una intensificació de la difusió internacional del conflicte. També assegura que malgrat que Espanya no compleixi les resolucions del grup de detencions arbitràries de l'ONU sobre l'alliberament immediat dels presos, serà l'acumulació de resolucions negatives i les advertències d'incompliments dels drets humans el que farà caure Espanya a la "llista negra" d'Estat a ulls del món. L'estratègia és, doncs, anar tenint petites victòries que s'acabin convertint-se en una autèntica 'gota malaia' per l'Estat i que facin moure Europa.
En aquest sentit, assegura que quan hi hagi una quinzena de resolucions negatives de l'ONU contra Espanya i aquestes agafin un ampli espectre –és a dir, quan es denunciïn vulneracions del drets humans en casos no només de polítics sinó també de cantants com Valtonyc, manifestants anònims detinguts o periodistes–, serà quan es "començarà a veure Espanya com si fos Turquia".
Torbisco també recorda que les resolucions de l'ONU són d'obligat compliment, malgrat que no hi hagi mecanismes per fer que siguin efectives, i aposta per portar-hi "múltiples demandes", ja que considera que només així s'acabarà fent "moure" Europa i s'impactarà l'opinió pública internacional.
Quines denúncies s'han portat a l'ONU?
Fins ara l'independentisme ha dut diversos casos a l'ONU, alguns dels quals ja han obtingut resposta (i positiva). La victòria més important fins al moment ha estat la relativa a l'alliberament dels presos polítics. El grup de detencions arbitràries ha demanat, en dos resolucions, l'alliberament "immediat" dels presos polític. El primer informe feia referència als casos d'Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i el segon a Joaquim Forn, Raül Romeva, Josep Rull i Dolors Bassa, ja que van entrar les demandes per separat. En el cas de Carme Forcadell i de Jordi Turull no hi ha hagut resolució perquè no s'ha denunciat el seu cas, ja que estan seguint altres procediments judicial.
La demanda d'alliberament immediat dels presos és, fins el moment, el cas que ha tingut major transcendència i ha suposat una de les gran victòria pels presos, malgrat que Espanya no ha complert la petició i s'ha dedicat a desprestigiar els experts que formen el grup. Cal recordar, però, que les Nacions Unides han emès en els últims anys centenars de resolucions d'aquest tipus, dues d'elles referents a casos que han tingut lloc dins Unió Europea. Concretament es va posar en dubte la presó de d'activistes polítics a França i a Polònia i, a diferència d'Espanya, en tots dos casos els acusats van ser alliberats.
Per altra banda, hi ha dos casos més treballant-se dins la seu de les Nacions Unides i que podrien obtenir una resposta aviat. El març de 2018 la defensa de Jordi Sànchez va recórrer a l'ONU el fet que se l'impedís ser investit president de la Generalitat. En aquell moment el Comitè de Drets Humans va demanar a l'Estat que apliqués mesures cautelars per garantir-li els seus drets polítics. Les mesures, però, no es van arribar a concedir mai per part de la justícia espanyola. Properament està previst que aquest mateix comitè acabi dictaminant si hi va haver o no vulneració de drets.
Foto: Sergi Alcàzar
Finalment, hi ha el cas del president a l'exili, Carles Puigdemont, que va recórrer també la impossibilitat de presentar-se a la investidura. Segons Torbisco, que forma part de la defensa de Puigdemont juntament amb l'advocat Ben Emmerson, la resolució podria estar al caure, ja que normalment aquest tipus de demandes triguen dos anys i aquesta es va entrar fa un any i mig. La defensa considera que en aquest cas hi va haver una vulneració de drets polítics i humans, ja que s'exigia al candidat com a condició perquè la seva investidura fos efectiva que estigués present físicament al Parlament –sota l'amenaça de ser detingut–.
Torbisco recorda que l'ONU ha considerat que els presos han patit una detenció arbitrària, com creu que hagués passat en cas que Puigdemont hagués tornat a Catalunya, pel que es mostra optimista amb que les Nacions Unides els acabi donant la raó.
L'obstruccionisime d'Espanya contra Puigdemont
La defensa de Puigdemont denuncia, però, les traves que està posant Espanya perquè la resolució sobre Puigdemont s'endarrereixi. En aquest sentit, Torbisco explica que els advocats de l'Estat estan apurant tots els terminis per presentar al·legacions "fins a l'últim minut", demanen "totes les ampliacions de termini que poden" i presenten respostes "molt llargues". "Saben que ho tenen perdut", afegeix, apuntant a una estratègia de xutar la pilota endavant.
Cal recordar que l'ONU fa periòdicament un examen a tots els Estats que en són membres on s'analitzen els expedients sobre drets humans que tenen oberts. Un examen que Espanya ha de passar al gener i on, de ben segur, hi haurà aquests casos sobre la taula.