Ningú no li pot negar el seu compromís polític. Daniel Turp (Mont-real, 1955) va ser diputat de la Cambra dels Comuns de Canadà (1997-2000) pel Bloc Quebequès i membre de l'Assemblea Nacional del Quebec (2003-2008) pel Partit Quebequès, partit del qual va arribar a ser vicepresident. Ara, però, prefereix el món de l'acadèmia: és professor de Dret Internacional Públic, Dret Constitucional, Drets Humans i Dret Internacional a la Universitat de Mont-real.

Durant els últims anys ha vingut més d’una desena de vegades a Catalunya, també per fer d’observador el 9-N i el 27-S. Aquest cop ho ha fet per pronunciar la conferència "The Democratic Principle and the Right to Decide" (El principi democràtic i el dret a decidir), en el marc de les jornades "El dret d’autodeterminació al segle XXI", organitzades pel Centre d'Estudis de Temes Contemporanis i el Departament d’Exteriors.

Aquí gran part dels contraris a la independència neguen directament el dret a decidir...
No es pot negar als catalans el dret a votar, a decidir. Cal respectar-los aquest dret bàsic...

Alguns d’ells fins i tot evoquen la llei de la claredat canadenca.
[Riu] La llei de la claredat reconeix el dret del Quebec a fer referèndums. S’hi diu que la pregunta ha de ser clara, i la majoria també. Però reconeix el dret a l’autodeterminació. No podem evocar aquest argument per dir que Catalunya no té dret a fer-ho. Si la volen invocar, han de reconèixer que Catalunya en té el dret.

Els referèndums del Quebec van ser organitzats amb l’acord amb el govern central?
No, no va haver-hi acord. El Quebec va aprovar la llei del referèndum i va organitzar el referèndum. El Canadà hi va participar, però tot va ser fet pel Quebec. Una mica com el que està fent ara el govern català.

Un altre argument per negar el dret a votar és que només els territoris colonials són subjectes del dret a l’autodeterminació.
Això no és exacte. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, sense excepció. Com recull la llei catalana del referèndum, el primer article del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, subscrit per l’Estat espanyol, diu que “tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació”. I afegeix: “En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural”. I el tercer paràgraf diu que els Estats “promouran l'exercici del dret a l'autodeterminació”.

Espanya no només hauria de respectar el dret a decidir dels catalans, sinó que hauria de promoure’l! Hauria de col·laborar perquè es fes en les millors condicions possibles, perquè prevalgui la democràcia. Una democràcia respectable és una democràcia que respecta els drets individuals, però també els col·lectius. El Tribunal Suprem és el que va dir al Canadà: heu de respectar els drets col·lectius del poble quebequès.

Aquí el Tribunal Constitucional diu que això no és possible.
El Tribunal Constitucional espanyol hauria de tenir una posició anàloga al Tribunal Suprem canadenc. La democràcia no pot ser diferent en un país o en un altre. El Tribunal Suprem va constatar que s’ha de respectar aquest dret. Va anar fins i tot més lluny i va dir que no només els pobles com el Quebec tenen dret a l’autodeterminació, sinó que si diuen ‘sí’ a la independència estem obligats a negociar. Al Quebec, com a Catalunya o Escòcia, la via preferida dels independentistes és la negociació: votem ‘sí’ i negociem perquè tot surti bé, per tenir relacions cordials com a socis iguals.

Segons els tractats internacionals, Espanya no només hauria de respectar el dret a decidir dels catalans, sinó que hauria de promoure’l!

Vostè ha arribat a dir que la Constitució espanyola és il·legal.
Ho és. Perquè és contrària al dret a l’autodeterminació. No es pot anar contra els propis compromisos internacionals, contra els tractats internacionals subscrits. No pots empresonar un poble contra la seva voluntat, amenaçar-lo de treure-li l’autonomia. Si vol més autonomia, té dret a reclamar-ho. Si vol la independència, també. El país del qual formem part ara té la responsabilitat de respectar-ho, de negociar de bona fe els canvis.

L’actitud del govern espanyol avui no és aquesta.
És molt diferent de l’actitud del govern del Canadà o del Regne Unit. O de Dinamarca, que respecta la idea que Groenlàndia pot esdevenir independent. L’actitud del govern espanyol és diferent de la d’aquests països que han arribat a la conclusió que calia respectar els drets dels pobles que formen part del seu país. I intenten convèncer-los per quedar-se. Què impedeix al govern espanyol de venir a fer campanya aquí i dir als catalans que es quedin a Espanya? És això el que haurien de fer.

Entrevista a Daniel Turp, Laura Gómez

És el que va fer el govern canadenc.
En els nostres dos referèndums, el primer ministre del Canadà va venir a fer campanya. Els ministres del govern central venien sovint, picaven les portes dels ciutadans perquè votessin pel ‘no’... Els independentistes i els federalistes eren adversaris, però no enemics. Es respectaven. I encara avui és així. Jo respecto la gent que vol que el Quebec continuï formant part del Canadà. I la gent que promou la unitat canadenca em respecta. No estan d’acord amb mi, però em respecten. La democràcia és això.

Si no hi ha una campanya pel ‘no’, perd legitimitat el referèndum?
El més important és que la gent sigui convidada a votar. Cal crear les condicions perquè tothom pugui votar. He llegit la llei del referèndum i crec que reuneix totes les garanties perquè la votació sigui transparent. No hi ha ningú que sigui exclòs. Compleix els estàndards internacionals més elevats.

Per mi, com a ciutadà quebequès, va ser un moment commovedor el fet de decidir sobre el futur del meu país. Però per aquells que estaven contra la independència, també: era un moment de decidir. És empoderament democràtic.

És possible una independència sense negociar amb l’Estat espanyol?
Seria desitjable que Espanya negociés amb Catalunya. El nostre Tribunal Suprem, en aquesta famosa sentència sobre la secessió, diu que, si les parts no negocien de bona fe, és un afer de la comunitat internacional. Catalunya ha demostrat sobradament que vol negociar. La seva primera opció no és declarar unilateralment la independència. La idea és demanar l’opinió a la població i negociar de bona fe. Seria positiu per als dos països que els dos governs estiguessin disposats a negociar.

El fet de no haver obtingut cap reconeixement o suport internacional és normal. És una qüestió que ve l'endemà

Potser el gran hàndicap dels independentistes catalans són els suports internacionals.
No ho crec. Els altres estats tenen dret a esperar. Volen saber el resultat. Això no es pot saber abans del referèndum. El fet de no haver obtingut cap reconeixement o suport internacional és normal. El Quebec no en tenia. Ni tan sols de França. Però ho hauria fet si hagués sortit el ‘sí’. No cal inquietar-se per això. És una qüestió que ve l’endemà. Cal ser optimista.

No hi ha raons per pensar que quedaria aïllada de l’escenari internacional, com argumenta l’unionisme?
No, de cap manera. A més, jo he vingut diverses vegades a Catalunya. I aquí he vist el que no he vist enlloc: una vertadera cultura democràtica. Aquesta complementarietat entre la societat civil i la política és bastant única al món. El procés posat en marxa reflecteix aquesta cultura democràtica. El més just seria que la comunitat internacional reconegués el que s’ha fet aquí en termes democràtics. Haurien de dir: és un exemple pel món. Fins i tot que cal inspirar-s’hi.

La setmana passada, l’expresident espanyol Zapatero deia que “qui perd vol la revenja”, i citava Escòcia i el Quebec.
Jo mai no parlaria del referèndum com una revenja. Un altre referèndum és un altre acte d’autodeterminació. Al final, cal preguntar-se per què es produeixen aquests moviments. Passen perquè sovint els països dels quals formen part rebutgen reconèixer-los com a pobles. Aquests pobles simplement reclamen autonomia, competències. Quan rebutges això, només queda la independència. Sovint és aquest rebuig al reconeixement el que condueix els pobles cap a la independència. Sovint és culpa dels mateixos estats.

Com veu la resposta judicial que dona el govern espanyol al conflicte polític català?
És inconcebible en una democràcia que es persegueixin persones per la sola raó de voler que el poble sigui consultat sobre el seu futur. Això no es fa en un Estat democràtic. Les diverses opcions es respecten.

Entrevista a Daniel Turp, Laura Gómez

Vostè ha vingut diverses vegades a Catalunya durant els últims anys. Quina impressió té avui del moment independentista?
Veig que aquest moviment persevera. L’escriptor francès Ernest Renan deia que “l'existència d'una nació és un plebiscit de cada dia”. Cada dia cal afirmar-se, tenir conviccions profundes, i és el cas dels catalans. Per això jo sempre he admirat els catalans. Cada visita que faig a Catalunya, tinc més admiració pel poble català.

Ara sou vosaltres qui heu esdevingut un model per al Quebec. Durant una època, potser vam influenciar-vos, però avui han canviat els papers: el Quebec té molt per aprendre de Catalunya, de la seva perseverança, de la seva resiliència, de la seva cultura democràtica. I no només el Quebec: tots els pobles.

El Quebec té molt per aprendre de Catalunya, de la seva perseverança, de la seva resiliència, de la seva cultura democràtica

I què pot aprendre Catalunya del Quebec?
Que val la pena perseverar. Que no us podeu deixar desencoratjar pels uns o els altres. Sou un poble, teniu dret a ser reconeguts com a pobles i, en conseqüència, teniu dret a decidir el vostre futur polític. No heu d’acceptar mai que ningú altre us imposi renunciar a les vostres conviccions més profundes.

Com creu que acabarà el procés català?
Crec i espero que els catalans podran fer aquest acte d’autodeterminació l’1 d’octubre. A nivell democràtic, és el millor que podria passar-li a Catalunya, Espanya, Europa i el món. Al món Catalunya podria jugar un paper important com a potència. Si és l’elecció dels catalans, la comunitat internacional es veuria enriquida per la presència d’un Estat que es diria Catalunya. Alfabèticament, a més, s’asseuria al cantó del Canadà. Però per arribar fins aquí cal celebrar un referèndum. Espero que, com a ciutadans, tingueu la possibilitat de fer-ho. El 1995, al Quebec, el 94% de la gent va votar. Tinc una anècdota increïble. Ningú em creu, però és real.

A veure.
Aquell dia jo em passejava pels col·legis electorals, que obren a les nou del matí i tanquen a les vuit del vespre. Cap a les sis de la tarda vaig anar a un col·legi i no hi havia ningú votant. Vaig preguntar als membres de la mesa on era tothom. Tothom havia votat! El 100%! Però ells havien d’esperar dues hores més per poder fer el recompte. Això, a nivell democràtic, és imbatible. És l’experiència més bella de la meva vida.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat