Molts es fan encara un embolic sobre què és la CUP i com funciona. Després d’una història rebregada, si fa no fa des del 1986 picant pedra als ajuntaments i d'aquests tres últims anys al Parlament, qui són i com funciona la formació que té a les seves mans fer Artur Mas president o abocar el país a noves eleccions?
La CUP no és tan rara. Només cal desplegar-la com el plànol d’un moble d’IKEA per entendre que, en el fons, és una formació que aglutina l’esquerra independentista i anticapitalista. I això, per definició, sempre és complex.
Una mica d’història
La CUP neix com una mena de tecnificació de l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI), de desembre del 1986. A les eleccions municipals del 1987, molts dels seus integrants hi participen com a Candidatura o Col·lectiu d’Unitat Popular, tot i que eren agrupacions d’electors. No és fins a les eleccions del 1991 que es registren com a Candidatures d’Unitat Popular i que l’AMEI aposta per la CUP com la seva marca electoral.Del 1991 endavant, l’esquerra independentista entra en un llarg procés de reubicació, de fi de cicle i de recanvi generacional. El 2 d’abril del 2000 s’enceta una altra etapa crucial per entendre la CUP d’avui dia: el procés de Vinaròs.
Aquesta ciutat de Castelló va acollir la primera reunió unitària entre el MDT, Maulets i el pare de l’actual Endavant-OSAN, la Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA). En el món indepe anticapitalista, només el PSAN s’hi va mantenir al marge. Des de llavors, anualment s'han celebrat processos similars per polir l'estratègia.
Etapa daurada
El 2007, la CUP comença la seva etapa daurada, després de la patacada de les eleccions europees del 2004, on van obtenir poc més de 8.000 vots arreu dels Països Catalans. Tres anys més tard, però, assoleix 27 actes de regidor i a les municipals del 2011 s'enfila a 104. El 2012 decideix presentar-se al Parlament després d’un intens debat que es va allargar uns cinc anys. Van entrar tres diputats per Barcelona –David Fernàndez, Quim Arrufat i Georgina Rieradevall, aquesta darrera rellevada per Isabel Vallet–. A les plebiscitàries del 27S, l’opció de l’esquerra independentista va assolir deu diputats i és determinant per a la legislatura. “Unitat popular” és un concepte d’arrel marxista que, segons l’historiador oficial de la CUP, el diputat Albert Botran, ja utilitzava el republicanisme federal a la Catalunya del segle XIX. La referència política contemporània més clara va ser Herri Batasuna, que en èuscar significa justament això: unitat popular.
Qui mana?
Orgànicament, la CUP no és tan estranya. Si fa o no fa, té les mateixes estructures que la resta de formacions parlamentàries, però amb noms diferents. L’Assemblea és el que en un altre partit seria el congrés, la màxima expressió del partit. El que a ERC, CDC o PSC seria una conferència nacional són les jornades de debat, en termes cupaires. El Consell Nacional de qualsevol partit, en terminologia CUP és el Consell Polític al qual s’hi afegeix el Grup d’Acció Parlamentària (GAP), que integra els representants de moviments i organitzacions articulades dins la formació, doncs la CUP actua també com a condensador de l'independentisme d'esquerra anticapitalista. En total, Consell i GAP sumen 68 cupaires. Precisament aquí rau un dels punts polèmics de la nova CUP, molts militants retreuen que el Consell Polític ha perdut protagonisme i poder davant el GAP. El Consell serà l’organisme que decidirà si l’esquerra independentista investeix Mas. La direcció orgànica del partit, allò que en una altra formació seria l'executiva o el comitè de govern, a la CUP se'n diu Secretariat. El formen quinze persones: Laia Altarriba, Neus Montaner, Xevi Generó, Llorenç Casanova, Laura Rafecas, Ferran Martorell (el relleu del dimitit Xavier Monge), Nora Miralles, Isabel Chacón, Ester Racobayera, Hugo Alvira, Guim Pros, Roger Castellanos, Tomàs Sayes, Joel Jové i Omar Diatta. La base del partit, però, es configura a través de les assemblees locals que basteixen les tretze territorials que envien al Consell Polític de tres a sis representants, segons el seu pes electoral i institucional.Un condensador 'indepe'
La CUP no només és la CUP. També és un “aglutinador” de l’esquerra independentista i anticapitalista que integra onze altres moviments i organitzacions, com Poble Lliure o Endavant OSAN, els dos corrents més influents de la formació. Poble Lliure agrupa l’espai històric del Moviment de Defensa de la Terra, en general més propens a concedir la investidura a Mas. En canvi, la gent d'Endavant OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional) en són contraris i fins i tot es miren el resultat del 20D per replantejar-se l’acostament a l’espai d’En Comú Podem. Anna Gabriel pertany a aquest sector. El Col·lectiu Drassanes, del veterà sindicalista Alfredo Bienzobas, figura dins els sectors més escorats a l’esquerra de la CUP. D'aquest món també prové la Coordinadora Obrera Sindical, nascuda el 1987 de membres de diversos sindicats històrics. Hi ha també moviments juvenils. Arran és l'organització juvenil de l’esquerra anticapitalista i independentista, i actua com la pedrera de la formació. El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans és l’organització estudiantil.Constituents per la Ruptura integra militants que provenen de Procés Constituent, el moviment impulsat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres. Crida Constituent és el grup de persones procedents de diverses organitzacions, moviments i independents que van fer costat a la CUP a les passades eleccions del 27S.
Del món de l'esquerra internacionalista provenen els trotskistes de Lluita Internacionalista i Corrent Roig, franquícies catalanes d'organitzacions que es reclamen hereves de la Quarta Internacional. També En Lluita, que pertany al Corrent del Socialisme Internacional.
A més d’aquestes entitats, cal comptar les entitats municipalistes, com Alternativa d'Esquerres de Cornellà, COP-Compromís per Ripollet, Alternativa d'Esquerres del Prat, Alternativa Ciutadana de Rubí (ACR) i Capgirem Vic.