El pintor martorellenc Jaume Muxart ha pintat la figura d'un home sense pell en honor al president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Muxart el va conèixer el 22 d’abril passat en l’acte commemoratiu pels 850 anys de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Martorell. Quan va recordar la promesa de Puigdemont just després de ser nomenat, en què assegurava que deixaria la pell per Catalunya, Muxart es va decidir a pintar el seu primer quadre polític: Catalunya crucificada.
Jaume Muxart va néixer el juliol de 1922 a Martorell i va començar a pintar a la dècada dels 40. Als anys 50, va esdevenir un dels creadors del grup Taüll, una tendència artística de caràcter avantguardista on també participaren artistes com Antoni Tàpies, Marc Aleu i Josep Guinovart. En una època en què les definicions convencionals d'art i d'artista havien quedat desdibuixades pel sacsejament conceptual i formal de les avantguardes, Muxart va creuar la frontera. Gràcies a una beca, va viure durant dos anys a París, un episodi gens trivial a la seva biografia perquè li va permetre de conèixer les obres de Van Gogh, Leonardo i Cézanne, entre d'altres, sense oblidar els seus referents espanyols, Velázquez i Goya. A més, la trobada amb Picasso el va fer descobrir la seva fascinació pel cubisme. Posteriorment, el 1979 va ser nomenat catedràtic de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Actualment i des del 2010, Muxart, Espai d’Art i Creació Contemporanis presenta bona part de l’obra de l’artista.
“Si no fos pintor, ja seria mort”, afirma un Jaume Muxart de 95 anys. Els problemes de visió, cada cop més accentuats, no l’han aturat en la seva creació constant i canviant. Ara, Muxart ha decidit pintar el seu primer quadre polític titulat Catalunya crucificada. “És una figura que fa temps que vaig dibuixar, però la vaig tirar a terra perquè no m’agradava prou”, explica sense embuts, remarcant el fer i desfer tan propi de l’artista, i diu que rere un quadre s’amaguen, entre desenes de capes de pintura, idees plasmades que mai sortiran a la llum.
Jaume Muxart a l'estudi situat a la terrassa de casa seva a Barcelona / Foto: Sergi Alcàzar
Muxart remena entre les piles de llibres, catàlegs, esbossos i quadres -alguns pintats per ell i d’altres per la seva dona, Roser Agell-, i finalment troba el que buscava: el llibre on s’inclouen els dibuixos de la col·lecció Figures de la llum. Una de les pàgines ha estat arrencada en un dels seus atacs d’inspiració: la figura que més endavant es convertirà en la d’un home que pateix i que, de tant patir, ja no té pell. El quadre, que en un inici s’incloïa en la col·lecció esmentada i era “un paper petit”, es va transformar en Catalunya crucificada just després de la trobada del pintor amb Puigdemont.
“A última hora me l’he feta meva”. Muxart es mira el quadre, que encara descansa entre les parets del seu estudi, situat a l'Eixample de Barcelona. “Aquesta figura sembla que doni la pell, com Puigdemont”. Tal com dèiem més amunt, Muxart va conèixer Puigdemont fa tres mesos en l’acte en ocasió dels 850 anys de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Martorell, quan el pintor va cedir una obra commemorativa a la fundació de l’hospital. “Quan vaig conèixer Puigdemont, ho vaig veure clar i li vaig dir que havia complert amb la seva paraula, que s'hi estava deixant la pell”.
Però el simbolisme del quadre no acaba aquí. A la part inferior apareix una data: 1469, l’any en què es van casar els Reis Catòlics. “Aquesta és la data que ho canviarà tot. A partir d’aquest moment, Catalunya va perdre la llibertat”, sentencia Muxart amb un to melancòlic. “Amb el casament dels Reis Catòlics ja no hem tingut mai més capital de Catalunya ni capital d’Espanya a Catalunya. Es van casar, però no ens n’hem pogut divorciar mai. Ara podria passar, però tampoc crec que ho aconseguim; no tenim prou força”, opina, resignat. No obstant aixó, de seguida afegeix, amb un bri d’esperança: “Tant de bo m’equivoqui i puguem ser lliures d’una vegada!”.
Muxart assegura que sempre ha estat independentista de sentiment, i és que ve d’una família amb arrels molt catalanistes. A més, el pintor explica que els dos anys que va viure a París també el van marcar molt en aquest sentit i en molts altres. “A París tenia molts amics independentistes”, recorda amb un mig somriure. El primer amic de Muxart a la capital francesa va ser l’artista pluridisciplinari Antoni Clavé, que era molt catalanista, així com el poeta i escriptor Josep Palau i Fabre, un bon amic de Clavé. “L’any 48, Palau va clavar una bandera catalana a dalt de tot de la Sagrada Família”, recorda Muxart.
El pintor confessa que la intenció inicial era entregar el quadre a l’Ajuntament de Martorell, però que finalment el cedirà a la Generalitat, probablement el proper mes de setembre. Ara, però, després de Catalunya crucificada, s’ha animat a fer-ne un segon. “Estic treballant en una pintura sobre la batalla de l’Ebre, però amb aquesta no tenia el concepte tan clar com l’he tingut amb el primer. Volia pintar el riu Ebre al centre amb forma ondulada i després fer tot de fusells i canons a cada banda. També el biberó per la Quinta del Biberó i d’altres símbols”, explica Muxart, davant del quadre inacabat. Ara, però, les intencions inicials han quedat deformades en la figura d'un nu femení. “Vaig tenir una revelació i vaig veure que el riu tenia forma de dona nua”. Així, el quadre ha quedat dividit pel nu d’aquesta dona-riu, que separa dos bàndols oposats: el republicà (amb tons violetes) i el franquista.
Jaume Muxart davant del quadre inspirat en la batalla de l'Ebre al seu estudi de Barcelona / Foto: Sergi Alcàzar
“Jo sempre poso el cor per davant del cap, sóc un pintor; pinto millor quan no penso, quan em deixo guiar per l’instint”, repeteix constantment. I és que quan Muxart parla de pintura, les idees flueixen i no vacil·la ni un moment; la lucidesa li arrenca les paraules amb una determinació poc usual. “L’instint em passa per la ment i de la ment recupero la intuïció”. És precisament per aquest motiu, per la voluntat de plasmar l’instint, que Muxart es defineix com un pintor expressionista. “En l’abstracte és el cap que ordena, però l’expressionisme ve de dins. Jo expresso a través de l’expressionisme”.
Muxart, però, remarca que el seu art no sempre és figuratiu i que allò important és sempre l’equilibri. “Un dels millors abstractes espanyols em va dir: un quadre abstracte com més real, millor. Que et doni la realitat, la teva realitat”. Així mateix, el pintor remarca la importància del domini del color, i s’endinsa en una anècdota que inclou el seu amic i company Eduardo Chillida. Amb els ulls tancats, Muxart recita el poema que li va dedicar l’escultor basc: “Muxart, amigo pintor, pintor bueno, inocente, las manos en el color y el corazón en la frente”.
Quan se li pregunta per futurs projectes, el Muxart ancià, de moviments lents però traç ràpid i decidit, respon gairebé amb embranzida: “Les idees que volia expressar ja les he expressades. Si vull una cosa, la faig”. Amb aquesta energia que tant el caracteritza, acaba amb una frase magistral: “Prefereixo cinc minuts d’instint que una hora pensant”.