Alejandro Fernández (Tarragona, 3/06/1976) és el clàssic noi espanyol a qui duries sense cap mena de por a un dinar amb col·legues de la ceba i, passada la sobretaula i gintònics en boca, molts d’ells et dirien que és tan bon paio que fins i tot l’acabarien votant. Fernández és un d’aquests polítics relativament joves que s’han educat en el món de la politologia i de la tertúlia televisiva, amb qui Pablo Casado pretenia donar aires de renovació al PP abans que Luis Bárcenas comprés tots els ventiladors disponibles a l’economat de la presó de Soto del Real per disposar-se a tintar els seus antics jefes d’excrements. Si la possible irrupció de Vox al Parlament ja feia patir Fernández, l’actual mambo-jambo judicial del PP pot fer que una formació que havia rondat els 17-18 diputats amb Aleix Vidal-Quadras i Alícia Sánchez Camacho acabi en una residualitat digna del Partit Animalista.

Conscient del possible naufragi i fidel a un esperit que tots els seus amics defineixen com liberal i conciliador, Fernández va copiar fa setmanes l’estratègia de Junts pel Sou, salpebrant la seva llista amb Lorena Roldán, una trànsfuga de Ciutadans a qui la nova política (sic) dels taronges fulminà amb la mateixa facilitat que dispares un simpàtic petarró abans d’allitar-te, i Eva Parera, una antiga política d’Unió Democràtica que ha après de Josep Antoni Duran i Lleida i de Manuel Valls (de qui encara és número dos a l’Ajuntament de Barcelona) a defensar amb convicció les tesis polítiques de qui et pagui la festa. Previ a l’esclat del tema Bárcenas, Fernández volia presentar un PP amb la corrupció passada per la bugada i un perfil moderat; vist com ha respost Casado a la judicatura, amb el clàssic “quan va passar tot això jo no hi era”, a la seva camisa encara hi haurà moltes taques.

Si Fernández cau presa de l’ascens de Vox, podria deixar el PP a Catalunya orfe d’un lideratge polític que, si segueix així, ningú no tindrà esma ni temps per voler redreçar

La política és un afer prou cruel i tot el que Fernández s’ha currat durant anys per regalar a la sectorial catalana un perfil liberal-conservador (des que batallava per netejar el PP tarragoní d’oligarques panxuts) se n’anirà en orris en poc més d’una setmana. Aquest és el final lògic d’un partit que ja fa molt de temps, des de les signatures en contra de l’Estatut, que diu en veu alta no necessitar Catalunya per tal de guanyar unes eleccions generals. Però Fernández no es rendeix ni amb el quartet del Titanic tocant Schubert sota l’aigua, la qual cosa explicaria que una persona entenimentada com ell comprés al publicista de torn una campanya feta amb un emoji inspirat en la seva barba i ulleres que pot presumir de ser la més inframental en una cursa d’altíssim nivell (era molt complicat, en efecte, superar la imatge d’un somrient i joliu Gerardo Pisarello fent veure que ballava rap).

Per un home que té com a referents polítics Margaret Thatcher i Ronald Reagan —és a dir, apologetes de l’individualisme i de la meritocràcia espartana— serà tota una lliçó comprovar que sovint les superestructures d’un partit i les males passades de la sociologia poden fer que t’acabis quedant realment en boles. A la propera vida, Casado podria aprendre d’Aznar i deixar gent com Santi Abascal vegetant a sou en una fundacioneta associada al PP abans que li creïn un contrapoder que, depenent de com vagin les coses, pot deixar el partit conservador tocat de mort. D’això no en té cap culpa Fernández, pobrissó, que ja prou feina ha fet amb tenir la bugada a punt i no perdre el somriure que inspira el seu emoji. Si cau presa de l’ascens de Vox, podria deixar el PP a Catalunya orfe d’un lideratge polític que, si segueix així, ningú no tindrà esma ni temps per voler redreçar.

Però a diferència de la majoria de líders unionistes del 14-F, fracassi o no, a Fernández sempre li quedarà la simpatia de la gent a qui ens agrada una sobretaula amb comensals més animats que el clàssic catalanet que sempre ha de marxar a pencar a quarts de quatre.