El Parlament de Catalunya, la institució que encarna la voluntat política dels catalans, ha proclamat -per cert sense la solemnitat pròpia d’un esdeveniment d’aquesta categoria- la legitimitat del president Carles Puigdemont. Això vol dir que els catalans volen que aquest home sigui el seu president i si no pot ser és perquè el sistema democràtic no funciona correctament o be ha deixat de ser democràtic. Després, a la tarda, des de l’exili, el molt honorable afirmava que “ens toca a nosaltres trobar la manera de continuar defensant i promovent els valors de la República, de defensar els nostres drets democràtics, de denunciar i perseguir els abusos comesos per l’Estat espanyol, i fer-ho per tal que arribi a tot el món. Que el món conegui millor els abusos d’un règim que posa el seu cap d’Estat al front de l’estratègia d’anar a per els catalans, l’inefable i inoblidable “a por ellos” animat des d’una monarquia que ja ha deixat de representar, per decisió pròpia, a tots els ciutadans, i que només vol representar els qui pensen d’una determinada manera”.

Si les protestes de diumenge passat a Barcelona contra Felip VI van marcar una inflexió en la relació de la monarquia espanyola amb els ciutadans, el discurs d’ahir de Puigdemont planteja un conflicte institucional de la Generalitat amb la dinastia borbònica que converteix la institució catalana en un focus de dissidència que tot just comença i que sembla que va per llarg. A Girona li fan el buit, i Cervera, la ciutat que va fer costat a Felip V, ha decidit retirar tots els retrats dels borbons. Aviam qui continua demà.

 Observant els antecedents històrics, resulta que són els catalans els que solen convèncer els espanyols de desempallegar-se de la Monarquia i optar per la República. Va passar amb la Gloriosa i la Primera República, els primers governs de la qual van ser presidits per catalans com Estanislau Figueras i Prancesc Pi i Margall. El mateix  es pot dir de la Segona República, proclamada el 14 d’abril de 1931, precisament a Barcelona per Francesc Macià.

Ja ho va dir Jordi Solé Tura, que no era gens independentista, més aviat tot el contrari. Sostenia que el nacionalisme català no era més que una versió territorial del regeneracionisme espanyol que sorgia com a reacció en els moments de decadència.

En aquest sentit, es pot interpretar que Puigdemont, amb la seva actitud de denúncia de la monarquia, interpel·la no només als catalans, sinó també als demòcrates i republicans espanyols davant la involució democràtica de l’Estat que està propiciant el Govern del Partit Popular amb la col·laboració dels partits dinàstics, inclòs un partit socialista que porta la República en el seu ideari fundacional, però que exerceix amb tots els seus esforços de quintacolumnista per impedir-la.

No és exagerat sostenir que el sistema polític espanyol es troba, des d’un punt de vista democràtic, en un moment de decadència, tenint en compte la corrupció generalitzada, la pèrdua de credibilitat de les institucions, molt especialment del poder judicial, la restricció a les llibertats, la repressió violenta de les protestes -siguin avis sobiranistes o jubilats de Bilbao- i la persecució dels dissidents, siguin artistes, comediants o mecànics de cotxe. I no hi ha prou contrapesos que reequilibrin: l’oposició en el poder legislatiu és irrellevant i la llibertat de premsa només es practica als soterranis de la xarxa.

Que l’autoritarisme ha esdevingut la principal característica de la Marca Espanya ho va posar de manifest el propi rei Felip al discurs que li van fer fer al fòrum econòmic de Davos. El Monarca va haver de defensar davant de 70 caps d’estat i de govern que Espanya té un règim democràtic. Excusatio non petita, accusatio manifesta. Ningú no s’imagina als sobirans homòlegs d’Anglaterra, Suècia o Noruega fer res de semblant, probablement perquè no hi ha lloc al dubte.

Arran del cop d’Estat del 23-F, La Trinca cantava aquella irònica cançó que acabava “...I visca el Rei... ves quin remei...”. Ara, segons Puigdemont, el Rei ha passat de ser un remei, a formar part del problema.