ETA ha decidit dissoldre’s i, malgrat els rius de sang i de tinta que ha fet córrer, sembla que a tothom l’importi un rave. Bé, a tothom a tothom, tampoc. Fixeu-vos com la gent del PP i Ciutadans mantenen inalterable el discurs bel·ligerant que qualsevol diria que els sap greu perdre un enemic que els feia sentir-se més bons del que són. A La pell freda Albert Sánchez Piñol descriu de manera precisa i brillant com alguns homes —les dones no ho sé— necessiten un enemic per reivindicar-se que són el que no són.

Fins i tot fa mandra escriure d’això de l’ETA, si no fos que serveix d’excusa per no haver de parlar d'això d’aquí i descansar ni que sigui un dia del nostre procés, la cosa més excitant i al mateix temps odiada de la meva vida periodística. Asseguro a tothom que Donald Trump i Hillary Clinton donen molta feina, però no tan angoixant com Puigdemont i Llarena.

La conclusió inapel·lable sobre el balanç polític de l’existència d’ETA me’l va donar fa poques setmanes una jove universitària basca que passava uns dies a Catalunya: “¿Josu Ternera? Nadie sabe quién es. La gente en Euskadi está en otra”. Un oncle de la noia, de llarga trajectòria abertzale, m’interpel·lava: “Oye, a ver si os dáis prisa y formáis gobierno de una vez, que los vascos queremos el presupuesto”. Es referia, òbviament, al pressupost de l’Estat, que el PNB ha fet veure que vetaria mentre hi hagués 155. Amb un gest amb el qual s’ha posat a la butxaca els jubilats de Bilbao, que han demostrat la seva capacitat de mobilització, el PNB ja no haurà d’esperar que aixequin el 155 a Catalunya.

Deia el lehendakari Urkullu que el que no suporten els etarres és assumir que la seva existència no ha servit per a res. Té un punt de cinisme la seva afirmació perquè durant els anys més decisius el PNB va rendibilitzar políticament tot el que va poder els assassinats d’ETA. El plantejament conegut era que “unos sacuden el árbol y otros recogen las nueces”, frase atribuïda a Xabier Arzalluz. No sé per què, a Catalunya sempre hi ha hagut qui ha admirat els bascos, probablement per l’enveja de no tenir el concert econòmic i altres conquestes autonòmiques que Catalunya no ha aconseguit. El concert econòmic basc no figura com sol dir-se a la Constitució. Va ser el fruit d’una aferrissada negociació política posterior. En quin context? En el context de l’ETA més sanguinària. L’organització terrorista va matar més que mai els anys 1978, 1979 i 1980, justament quan es negociava el concert econòmic i el cupo. Més de 240 morts. Algú creu que els assassins de llavors seran reconeguts com a herois de la pàtria basca?

Catalunya no té el concert econòmic, però si el preu havia de ser de 240 morts en tres anys i tot el que això va comportar, ja els hi regalo. Sovintegen ara a Catalunya els discursos sottovoce d’impacients que veuen la no-violència que ha marcat el procés com un signe de feblesa. És perquè no han llegit Mahatma Gandhi i perquè no s’han adonat de l’obsessió de jutges i fiscals espanyols que necessiten catalans violents per poder tenir raó.