Josep Lluís Pérez i Pérez no va ser l'únic membre de l'Exèrcit Popular Català (EPOCA) que es va escapar de la policia espanyola en el postfranquisme i va trobar refugi en un quibuts situat al desert del Nègueb, a Israel. Altres, com Josep Maria Renyé, el van acompanyar en el viatge. "Quan el ministre Martín Villa va anul·lar l'amnistia, es van produir batudes i detencions de membres de l'Exèrcit Popular Català, així que em van donar a escollir entre França i Israel, i jo vaig elegir el segon perquè tenia coneguts que m'havien parlat bé dels quibuts. Va ser a l'avió quan em vaig trobar amb Pérez Pérez", explica Josep Maria Renyé i Teulé, un dels pocs històrics del moviment independentista català que fa gala amb orgull de la seva condició de sionista. Avui és un activista independent, encara que va pertànyer fins no fa gaire a la CUP de les Borges Blanques.
L'organització en la qual va militar Josep Maria Renyé en la seva joventut era més coneguda com a EPOCA. Va ser l'antecedent directe de Terra Lliure i des del seu naixement, a finals dels seixanta, fins a la seva dissolució, uns deu anys després, va oficiar de braç armat de l'independentisme d'esquerres. Els membres de l'Exèrcit s'hi referien de manera col·loquial com a La Casa. En realitat, van ser uns quants. S'estima que no hi va haver més de trenta "alliberats". Disposaven d'una modesta infraestructura. Segons explica Àlvar Valls, exmilitant d'EPOCA, al llibre Al cap dels anys, disposaven d'un milió de pessetes mensuals. Havien obtingut els fons necessaris cometent un atracament a Vall d'Hebron que li va costar la vida a dues policies. Al capdavant de la cúpula hi havia l'industrial Jaume Martínez Vendrell. En teoria, no actuaven. Només es proveïen d'armes i de diners per si era necessari disposar d'un exèrcit embrionari en el supòsit que es creés una autoritat catalana. Tampoc no es van planejar assassinats i, tanmateix, n'hi va haver.
Tant l'industrial franquista José María Bultó (mort el 9 de maig de 1977) com l'exalcalde de Barcelona Joaquín Viola i la seva esposa Montserrat Tarragona (morts el 25 de gener de 1978) van perdre la vida com a conseqüència de l'explosió de sengles artefactes que dos comandos d'EPOCA van amarrar al pit de les seves víctimes. Suposadament, el primer va esclatar perquè Bultó va desatendre les instruccions i se'l va intentar treure per la força. Es creu que el que va matar el matrimoni Viola va explotar de manera accidental per un error del mecanisme. Mai més no es va tornar a fer servir aquest cruel procediment d'adherir bombes al tòrax.
Josep Lluís Pérez, un dels homes més buscats per la policia
El Josep Lluís Pérez que va pujar a un avió el 1977 amb destinació a Israel juntament amb Josep Maria Renyé era un dels inculpats per l'assassinat de Bultó i, per tant, un dels homes més buscats de l'Espanya postfranquista. Acabava de complir 22 anys i, per descomptat, desconeixia quan va pujar al Boeing que passaria la resta de la seva vida en una granja col·lectiva situada al desert israelià del Nègueb. Pérez i Renyé no eren els primers membres de La Casa que s'amagaven al quibuts Dvir de la justícia espanyola. Abans de sortir fugint i exiliar-se a Israel, havia passat ja per la Model i per la presó de Sòria. La seva història és la de l'altra Generació Quibuts, molt menys nombrosa i, sobretot, molt menys coneguda que la que documenta el realitzador Albert Abril en un celebrat documental estrenat el 2019 sobre els pelegrinatges catalans dels anys seixanta a les comunes jueves. No pocs fills de la burgesia cool i de la gauche divine i no tan "divine" van passar per allà, abans que "l'israelià" es convertís, als ulls de l'esquerra, en el paradigma "del maligne", d'acord amb el mateix dogma polític a què es va aferrar Ada Colau recentment quan va eliminar Tel-Aviv de la llista barcelonina de ciutats agermanades.
"Pérez estava empresonat, però va estar llibertat uns mesos fins que Martín Villa va aconseguir que s'anul·lés l'amnistia. A ell l'acusaven del tema de Bultó i a mi, de pertinença a l'organització", assegura Renyé. "Quan vam arribar al quibuts ja hi havia un altre noi més de Berga, però no aconsegueixo recordar el seu nom. Molts altres catalans no vinculats a La Casa hi havien passat abans. Hi vaig coincidir durant l'estrena de la pel·lícula d'Abril, però no els coneixia".
De qui i per què fugia Renyé?
De qui i per què fugia Renyé? Fugia, per descomptat, de la policia espanyola i una ordre d'arrest, només que per càrrecs diferents que els que pesaven sobre Josep Lluís Pérez i Pérez. "Jo no estava en la primera sinó en la segona línia de combat. M'ocupava d'un taller de reparacions d'armament. Fèiem de tot, el que ens encarregaven, les peces que necessitaven. Però no estàvem al corrent de les accions programades. Em vaig assabentar d'allò de Bultó i els Viola per la premsa". Mai, en realitat, no es va aclarir del tot si Pérez i Pérez estava entre les cinc o sis persones que van irrompre a la casa del cunyat de Bultó i li van enganxar una bomba al cos, perquè, malgrat el pas dels anys i la prescripció dels delictes, les versions són contradictòries. "Pérez sempre em va dir que no havia estat allà", ens confessa Renyé.
"Tenia un pànic terrible a tornar a Espanya perquè va patir unes tortures salvatges a la presó. Ell s'hi va quedar tota la vida i jo vaig tornar a Andorra un any després en contra dels meus desitjos perquè em van dir que el meu pare havia estat operat d'un tumor. Recordo que li vaig proposar de tornar amb mi i gairebé es posa malalt. No volia deixar aquell quibuts perquè se sentia protegit. T'explicaré un detall: tenia unes celles molt grans i poblades i se les depilava perquè no el reconeguessin a Israel". El que afirma Josep Maria Renyé coincideix plenament amb la descripció que han fet de Pérez altres jueus catalans com Miquel Salerich, que també es van relacionar amb ell al quibuts Dvir. Ambdós van viatjar a Israel amb una falsa identitat. Pérez es feia dir primer Lluch Puig i, després de la seva conversió al judaisme, va adoptar el nom hebreu de Yair. A la seva tomba hi figuren tots, el que li va correspondre per naixement i aquells rere dels quals es va ocultar fins al mateix dia de la seva mort.
El retorn a Espanya de Renyé
Josep Maria Renyé no va tornar mai a parlar amb Lluch Puig després d'abandonar Israel. Durant l'any que va passar al Dvir, el van assignar d'ajudant d'un encarregat xilè del quibuts en una fàbrica de plàstic. Abans de posar un peu a Espanya, va passar 16 anys a Andorra, on residia la seva família. El pare era, de fet, un conegut director de diari al Principat. El seu germà, el lleidatà Aleix Renyé, és també periodista, a més d'actor i d'escriptor. "Al voltant de l'any 94 em van obligar a anar a declarar a l'Audiència Nacional sobre allò de Bultó i els Viola, però, aleshores, ja havien prescrit els delictes", prossegueix l'antic membre de La Casa. "A diferència de Pérez, jo no em vaig convertir al judaisme ni vaig passar pel Tzahal, l'exèrcit israelià. Això és una cosa que fas si decideixes quedar-t'hi. Però tenia amistat amb un del servei secret i ens n'anàvem junts a fotre trets. També em donaven una arma quan feia guàrdia al quibuts. Sempre em vaig penedir de no haver-m'hi quedat".
L'amic argentí de Josep Lluís Pérez
Preguntem per coneguts de Josep Lluís Pérez al quibuts Dvir i algú ens parla d'un hebreu d'origen argentí anomenat Gabriel Trzewik. L'home, de 62 anys, va ser —coincideixen tots— el seu millor amic a Israel, una de les persones a qui es va confiar de cor durant la seva vida a l'exili. "Ell es va canviar de nom i va modificar la seva data de naixement tot just arribar aquí. Ni tan sols la seva família sabia on era fins a l'any 82. Tot el que es va dir als seus parents és que era viu. Va venir el 77 fugint de la policia espanyola perquè aquí es vivia sense diners una forma de vida socialista. Però després li va agradar i va decidir quedar-se", explica Gabriel Trzewik.
L'argentí va conèixer el català el 1981, que és la data en què ell va aterrar per primera vegada al quibuts i quan Pérez es trobava completant el seu procés de conversió al judaisme. "Alguns anys després, després de l'obertura de fronteres europees [l'entrada en vigor de l'acord Schengen], potser a començaments dels noranta, va tornar a Catalunya per primera vegada amb un passaport israelià on figurava el nom 'Yair Puig'. Però no va volar directament a Espanya sinó a França. Va travessar la frontera per Perpinyà. Aleshores, la família ja havia vingut a visitar-lo alguna vegada. Els fets pels quals el perseguien havien prescrit, però, malgrat tot, va contractar un advocat perquè posés per escrit que el seu cas estava ja tancat, com així va passar". "La nostra va ser una relació molt maca d'amistat", ens diu Trzewik, llicenciat en Matemàtiques i que actualment treballa en una empresa d'aplicacions informàtiques.
Les fitxes biogràfiques de Josep Lluís Pérez diuen que va romandre solter fins a la mort. Tant Renyé com l'antic membre d'EPOCA i Terra Lliure Carles Sastre tenen dubtes sobre això. Existeixen dues versions diferents. Una és que es va casar i una altra que va mantenir una relació sentimental amb una vídua de guerra, mare de quatre fills. Aquest no és l'únic aspecte de la vida de Lluch que es manté en les tenebres, fins i tot per als jueus amb els quals va mantenir amb els anys una relació més pròxima. "Ell no va fer aquí una família nova, va morir solter. Va tenir algunes xicotes, però no va arribar a formalitzar la relació, cosa que, al final, formava part de la seva amargor. Jo crec que no va voler fer el pas perquè pensava que no podrien amb la seva motxilla", afirma Gabriel Trzewik. "Va treballar molts anys en el galliner encara que era llicenciat en Pedagogia. Després va estudiar disseny gràfic a Tel-Aviv i s'hi va dedicar fins que va morir el 2012. Era un gran lector i va arribar a reunir molts llibres. Durant deu anys seguits, vam veure junts la sèrie Cuéntame a la tele. 'Així ho deia la meva àvia', em comentava. O bé: 'Aquest moble és com el de casa meva'", relata l'argentí.
Viatges a Espanya
Trzewik no coneix exactament la seqüència de fets que van conduir Lluch al Dvir, la qual cosa és bastant lògica considerant que ell va arribar després i que Pérez no es prodigava massa parlant del seu passat. Ni tan sols va entrar mai en detalls sobre la seva implicació en els crims que se li imputaven, més enllà que negava haver pres part directa en els fets. Sempre ho va negar, fins i tot davant de les persones més properes. "A Lluch li van extreure les confessions amb tortures i això va deixar seqüeles en la seva manera de ser. No volia tornar a la presó de cap de les maneres. És un temor que no desapareix mai quan un ha estat pres polític. Jo he viscut la dictadura argentina i, fins i tot en el dia d'avui, hi ha coses que em molesten. En un dels seus viatges a Espanya, va tornar a treure's el carnet d'identitat com a José Luis Pérez Pérez i quan anava a recollir-lo li van dir que pesava sobre ell una ordre de captura per infraccions de trànsit. Va ser un error, perquè els seus cognoms són comuns allà, però es va emportar un ensurt tremend. Com es diu a l'Argentina, sudó tinta china".
Pérez va morir al quibuts Dvir com a Yair Puig. Ja a les portes de la mort, va fer un últim viatge a Barcelona per acomiadar-se de la família. El seu pare el va sobreviure quatre anys. A Espanya no constava ni tan sols com a mort. "Ell va deixar escrit que l'incineressin. La meitat de les cendres es van quedar al quibuts i la resta les van enviar al seu pare a Barcelona. Ell era molt catalanista. Llegia en català, escoltava música catalana. Em va llegar a mi els seus discos i els seus llibres van acabar, de comú acord amb els seus pares, a la biblioteca de la Universitat de Jerusalem. Va lluitar bastant per la seva vida: quimioteràpia, tractaments... Però els últims mesos van estar de més. Va morir sent jo a la casa perquè fèiem torns per no deixar-lo sol. L'últim que vam fer junts va ser cantar cançons de Serrat", relata Gabriel Trzewik.
Foto principal: Josep Lluís Pérez Pérez, recién llegado al quibutz Dvir, a Israel / Foto: cedida por Gabriel Trzewik