L'ofensiva desfermada a finals del desembre del 1938 per l'Exèrcit d'Ocupació de Catalunya, nom oficial de les tropes de Franco, va culminar amb la caiguda de Barcelona i el control de la frontera amb França el 10 de febrer de l'any següent, últim de la guerra. Catalunya, la República i la democràcia van quedar sentenciades. El 5 de febrer de 1939, els presidents basc, el lehendakari Joseba Andoni Aguirre, i català, Lluís Companys i Jover, van creuar la frontera. Com recorda l'historiador Agustí Alcoberro (100 episodis clau de la Història de Catalunya, Cossetània Edicions) també ho van fer "però en un grup volgudament diferenciat" el president de la República espanyola, Manuel Azaña, i el cap del govern, Juan Negrín. Començava l'exili, la postguerra i una duríssima repressió.
Entre 1938 i 1957, quan el dictador ja es vestia de civil als segells de correus, hi va haver a Catalunya 3.400 execucions. A trenc d'alba del 15 d'octubre de 1940, Companys, lliurat per la sinistra Gestapo a les autoritats franquistes, era afusellat al castell de Montjuïc. Benjamí Benet, un brigada de la Policia armada, li va disparar el tret de gracia, segons relata Jordi Finestres (Retrat d’un magnicidi. Les últimes hores del president Companys, Llaura Llibres). En certa ocasió, Benet va dir a la seva dona i els seus fills: "Acabo d'ordenar a un grup d'homes que afusellin el president de la Generalitat de Catalunya, el senyor Lluís Companys. I jo l'he rematat a terra. Que Déu tingui pietat de la seva ànima i que perdoni la meva".
L'execució del president màrtir no l'eximeix dels molts errors polítics que segurament va cometre en uns temps de violència infinita. Els historiadors, i els analistes del moment, en donen fe. Però, ho vulguin o no alguns dels uns i dels altres, el fet que Companys fos l'únic president d'un país democràtic executat per un règim feixista, o, el que és el mateix, per la seva condició de president de la Generalitat de Catalunya, s'imposa a tot intent de desconstrucció de la trajectòria política del personatge, la qual cosa no vol dir que el mite Companys, faltaria més, hagi de ser inabordable per la crítica i la desmitificació honestes, sempre necessàries.
La memòria de Companys se sosté en el temps perquè també l'Estat democràtic alimenta la seva autoritat en la violència simbòlica
La tragèdia de Companys constitueix una peça clau en l'imaginari del catalanisme des de la postguerra ençà, en particular, i, sempre, de la democràcia i el republicanisme. I és també part de la immensa tragèdia espanyola del segle XX, ho vulguin o no alguns dels uns i dels altres. L'execució del polític d'ERC en tant que president de la Generalitat exemplifica en estat pur l'acció de la violència d'Estat –de l'Estat franquista triomfant–. Però la memòria de Companys, la del catalanisme, la del republicanisme, la de la democràcia, se sosté en el temps perquè l'Estat, també l'Estat democràtic, alimenta la seva autoritat en la violència simbòlica, no només en la violència "legítima" amb què garanteix l'ordre, com va teoritzar Max Weber a principis del XX.
Artur Mas, president de la Generalitat en funcions, ha estat citat a declarar com a imputat el dijous 15 d'octubre davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en relació amb la querella de la fiscalia pel procés participatiu del 9-N, per haver ¿convocat? aquella "no-consulta" en la qual van participar lliurement 2,4 milions de ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Mas, com han fet tots els seus predecessors a la Generalitat recuperada, participarà al matí en el tradicional homenatge institucional a la figura de Companys al cementiri de Montjuïc i posteriorment es dirigirà a declarar davant el tribunal. Abans hi aniran, el dia 13, l'exvicepresidenta del Govern, Joana Ortega, i la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau.
Quan se cita a declarar Mas el mateix dia que van afusellar el seu predecessor això no va de complir les lleis, sinó d'odi i memòria trepitjada
Fa 75 anys als presidents de la Generalitat se'ls podia afusellar. En l'Estat democràtic, se'ls jutja i se'ls condemna, se'ls inhabilita, com pot ser el cas de l'actual cap del Govern. I benvingut sigui l'Estat democràtic. Però quan se cita a declarar a un president de la Generalitat per haver posat urnes de cartró al carrer el mateix dia que un Estat totalitari va afusellar un predecessor seu, la cosa no va de compliment de les lleis, de respecte a una justícia que haurà d'explicar perquè és punible un "succedani" o "simulacre" de referèndum, com el va qualificar el Govern del PP, de qui depèn orgànicament la fiscalia; la cosa va d'exercici de violència simbòlica, pura i dura, per part d'un Estat democràtic. La cosa va d'odi i de memòria trepitjada.
El 1940, el pensador jueu-alemany Walter Benjamin, que va creuar la frontera francesa en direcció contrària als exilats republicans fugint de la policia nazi, es va llevar la vida a Portbou. A Angelus Novus, una de les seves obres de referència, Benjamin va escriure: "Només té dret a encendre en el passat la guspira de l'esperança aquell historiador traspassat per la idea que ni tan sols els morts se salvaran de l'enemic si aquest guanya. I aquest enemic no ha parat de vèncer".