valencià -ana [valensiá]
Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català.

català -ana [katalá]
Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó, la ciutat sarda de l'Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià.

balear [baleáɾ]
Varietat del català parlada a les Illes Balears.

Font: Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua

Un australià o un mexicà que llegisca aquesta definició del valencià o del català ho entendrà ràpidament perquè és el mateix que passa amb la seua pròpia llengua, l’anglés en cas de l’australià, que també es parla al Regne Unit o els Estats Units; i l’espanyol, en el cas del mexicà, que es parla a Espanya i a molts països d’Amèrica.

Però al País Valencià, es pot considerar una heroïcitat que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’òrgan competent en matèria lingüística, haja definit i publicat com a normativa aquesta doble definició, però única, de la llengua comuna dels valencians, catalans i balears, sense que els hagen crucificat a la via pública. És evident que algunes coses han canviat en la realitat valenciana dels darrers anys, però continua sent un poble que encara està lluny de fer de la reflexió i l’acord un senyal d’identitat.

Polítics que corregeixen els acadèmics

Davant la convocatòria electoral del proper mes de maig, el Partit Popular i Ciutadans competeixen per abanderar al País Valencià les postures més secessionistes referides a la unitat de la llengua amb declaracions públiques dels seus candidats que fan vergonya per la inconsistència intel·lectual de les seues afirmacions.

Tots els mitjans de comunicació es fan ressò, dia rere dia, de declaracions com:

“Valencià i català no són la mateixa llengua perquè la seua evolució no ha estat la mateixa”. “Si soc alcaldessa, canviaré el nom de València per Valéncia” (María José Català, candidata del PP a l’Ajuntament de València i exconsellera de Cultura i Educació).

“Valencià i català no són el mateix, però respecte el que diga l’Acadèmia Valenciana de la Llengua” (Toni Cantó, candidat de Ciutadans a la presidència de la Generalitat).

“El valencià és un idioma distint i autònom de qualsevol altra llengua i, en concret, del català” (Isabel Bonig, candidata del PP a la presidència de la Generalitat).

Aquest tipus d’afirmacions s’escolten pel territori valencià des de fa dècades, però han guanyat tal força els darrers dies que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’organisme estatutari encarregat de la normativa del valencià, ha hagut de pronunciar-se públicament recordant que "l'AVL té el deure d'assenyalar el correcte compliment de la norma, però també d'advertir els poders públics de la necessitat de protegir i fomentar la llengua, sobretot en la situació actual, en què observem amb preocupació els atacs de determinades formacions polítiques que volen reduir les llengües a la mínima expressió”.

“Filòlegs davall les pedres”

L'organisme ha demanat que "ara que es tornen a sentir veus pontificant sobre la llengua" o que "apareixen 'filòlegs' davall de les pedres" ―en una clara al·lusió a Català, Bonig o Cantó―, s’abandone el debat partidista sobre la llengua”.

En aquest sentit, l'AVL ha recuperat unes línies del preàmbul de la llei de creació de l'Acadèmia per a demanar als polítics de dretes que la "llengua pròpia siga sostreta a partir d'ara al debat partidista quotidià i esdevinga així l'objecte d'un debat seré entre els partits per tal d'arribar-hi als consensos més amples possibles". "Al final d'eixe camí guanyaria la nostra llengua, que vol dir guanyar tots els valencians”, afegeix la institució.

L’esquerra passa de puntetes pel tema

Però com es pronuncien respecte a la unitat de la llengua la resta de candidats?

Costa trobar a les hemeroteques declaracions explícites dels líders del PSPV (Ximo Puig), Compromís (Mónica Oltra) i Podem (a aquest partit és difícil saber qui mana) respecte al seu posicionament davant la unitat de la llengua. Tots saben que és millor passar de puntetes davant el tema, encara que no neguen que valencià i català són la mateixa llengua. El ben cert és que prefereixen centrar els seus esforços a normalitzar l’ús del valencià a les escoles, encara que mantenen una calculada ambigüitat electoral respecte al seu coneixement i ús per part dels treballadors de l’administració pública.

En aquest aspecte, l’AVL, sense fer soroll, ha estat més explícita en denunciar que “el valencià (llengua romànica que es parla al País Valencià com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català) és víctima dels atacs de determinades formacions polítiques que volen reduir les llengües minoritàries a la mínima expressió”.

Psiquiatria política per a blaveros i catalanistes

Recorde ací el que va declarar a El Nacional l’escriptor i antropòleg Joan Francesc Mira: “Quan al segle XIV comença a fixar-se el nom de la llengua, ací des del primer dia es digué generalment valencià, perquè el regne propi, l’espai polític valencià, ja existia. No perquè negaren que fora català, però els valencians a la seua llengua li han dit valencià tota la vida. I quan ara l’Acadèmia Valenciana de la Llengua reivindica que utilitzem el nom de “valencià”, com a denominació equivalent a “català”, és perquè és el real i històric. I funciona".

I respecte d’una possible reconciliació entre valencians: “És impossible cap tipus de reconciliació entre els valencians, perquè mai s’han plantejat eixe tipus de problema. Podria plantejar-se el problema un sector tipus blavero, encara que cada vegada són més residuals i histèrics. També el sector més “catalanista”, que inclouria el catalanisme més radical fins als valencianistes més moderats; no només del Bloc sinó també alguns del PSOE. Hauríem de crear una nova especialitat  que fora la psiquiatria política, per tractar tots eixos símptomes.

El que no fan les nostres autoritats és insistir en el concepte de llengua pròpia”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat