Quim Torra és un tastaolletes, un diletant amb corbata que no es pren res gaire seriosament i que sempre ha navegat amb la punta de frivolitat que Espanya exigeix als polítics catalans. Armat amb un humor anglès, irònic i fatalista, té una habilitat innata per caure bé i una al·lèrgia quasi física al conflicte. La seva façana bonhomiosa, de personatge de Wodehouse, amaga una notable voluntat de poder personal i un individualisme de pedra picada, més irreductible que el seu patriotisme.
Com a aspirant a president, Torra és ideal perquè Espanya guanyi temps i demostri un altre cop l’habilitat que el pujolisme té a l’hora de doblegar ERC i donar peixet als catalans amb solucions retòriques que exciten l’emotivitat de la parròquia. És un bon orador, però té massa facilitat per lligar frases grandiloqüents i evitar el moll de l'os dels problemes. Tot i que veu les coses amb cruesa, sempre ha explotat el discurs sentimental perquè demana menys esforç i, en aquest país, dona molts rèdits.
Torra va néixer a Blanes el 1962, només un dia després que el president Puigdemont. La trajectòria que l’ha encimbellat és indestriable de la màquina de triturar polítics que les consultes per la independència van posar en marxa. Fins el 2007, va treballar d'alt executiu a Winterthur. Quan Axa va comprar la multinacional d’assegurances, la nova direcció li va oferir de triar entre marxar a Madrid o plegar, i va preferir plegar. Amb la indemnització es va prendre un any sabàtic, que va coincidir amb l'eclosió de l'independentisme.
El 2008 va muntar l’editorial Acontravent per rescatar figures del periodisme dels anys 30. De seguida va publicar obres d’escriptors com Salvador Sostres, Abel Cutillas o jo mateix. El bon nas li va permetre lligar la seva passió per la Catalunya anterior a la guerra amb les ganes que els catalans tenien de trobar una mitologia nova, després de 30 anys d’autonomisme. A les xerrades dibuixava una imatge del passat emotiva i plana que feia les delícies del públic. Sense saber-ho va ser, en l’àmbit cultural, el primer processista.
L’editorial el va posar en contacte amb la part més creativa i subversiva del país i el món polític va córrer a buscar-lo per integrar-lo al sistema. Ell, que quan em va conèixer estava convençut que la independència era impossible, va anar trobant en la política catalana consol a totes les seves rendicions i angoixes personals. En el llibre Ganivetades suïsses explica els patiments que li va infligir el món de les multinacionals i les coses que en va aprendre.
Torra és un cortesà excel·lent que sap crear-se oportunitats i ensabonar els superiors insegurs que necessiten alimentar la seva vanitat explotant les febleses dels subordinats. Intuïtiu i servil amb el poder, sap esperar el seu moment i quan convé fer-se l’innocent per no despertar sospites abans d’hora. És un bon organitzador i l’experiència d’executiu li ha donat ull per treure el màxim rendiment de la seva feina i la dels altres, així com detectar les necessitats emocionals dels seus superiors.
Després de passar per Reagrupament i ERC, va ser contractat per l’Ajuntament de Trias, que necessitava una quota independentista per fer el discurs de la Barcelona que aspirava a ser capital d’estat. A l’Ajuntament convergent, va portar els primers plans de remodelació de la Rambla i va ser director del Born Centre Cultural, que va tenir el moment més brillant sota la seva batuta. A mesura que la política el va captivar, la seva editorial va anar morint, així com la gràcia que apuntava en la seva prosa.
Devorat per la seva pròpia ombra, Torra seria el president ideal per intentar rematar un poble que, com ell, sembla incapaç de distingir entre la covardia i la misèria. És l’enterramorts que la família Pujol ha contractat per sobreescalfar l'independentisme, apropiar-se dels seus símbols i, finalment, mirar de vendre’n el cadàver a Espanya. Així com la presidència de Mas, tolerada per la CUP, estava pensada per alimentar el discurs dels comuns, la presidència de Torra està pensada per donar aire a Ciutadans, a base de reduir Catalunya als prejudicis que en té l’espanyolisme.
Si Torra és investit, la Generalitat esdevindrà un instrument per debilitar el prestigi internacional de Puigdemont. Si el Parlament nomena un govern autònomic condicionat pels jutges, els polítics i els diaris de Madrid, Puigdemont haurà perdut, per més discursos flamejants que faci Torra. Quan el nou president quedi atrapat en els seus discursos retòrics i surti dient que els espanyols han guanyat i que, ho sent molt però que no hi ha pogut fer res, li recordarem que podria haver refusat d’ésser investit.
No deixa de ser paradoxal que un home que se’m va presentar elogiant el llibre sobre Companys s’hagi deixat arrossegar per les mateixes dinàmiques que explico en el llibre. Sempre hi ha una sortida, fins i tot quan el sistema intenta utilitzar una persona que t’estimes per destruir el que defenses. És la lliçó que Torra no ha après, encara, ni han après els nois de la cultura que no gosen criticar-lo perquè els ha editat algun llibre o hi han tingut un tracte afable.
Espero que la CUP el tombi. Només així el salvaran de l'error que ha comès acceptant la seva candidatura a la investidura. No m'agradaria que es pogués explicar a través seu com Espanya destrueix la llum dels catalans explotant les seves pors i els seus defectes, tots sempre ben humans. Hi pensava ahir, quan Torra va esmentar Carrasco i Formiguera davant del Parlament. El líder democratacristià sempre va saber a què s'exposava, però probablement no hauria arribat mai a ésser executat sense la frivolitat dels qui, després d'una vida de negociar-ho tot a la menuda, es van voler fer els valents.
