L’espai polític a l’esquerra del PSOE, que Yolanda Díaz vol unir sota la marca Sumar, es baralla, es baralla salvatgement. Qui de moment rebutja l’aliança és Podemos, el partit sorgit del 15-M, del qual Pablo Iglesias en va ser el líder i en què Iglesias continua movent els fils. A l’hora d’analitzar què està passant, i davant el perill que Yolanda Díaz i Podemos finalment no es posin d’acord, són moltes les veus, pràcticament totes, que han apuntat que la divisió, el desacord, el restar i no sumar son un vici característic de les esquerres. Un vici que històricament ha llastat el potencial guanyador d’aquestes opcions.
Suposem que és així. Aleshores ens hauríem de preguntar per què. Justament a Pablo Iglesias, un hàbil orador, li he sentit fa uns dies respondre a aquesta pregunta. Va ser durant la tertúlia en què participa a RAC1. Per a ell, la diferència que fa que les esquerres s’esbatussin més entre elles que no pas les dretes és que les d’esquerra són formacions polítiques “més ideològiques”. Quan ho vaig sentir em vaig quedar una mica parat. Perquè el que volia dir Iglesias —almenys tal com jo ho interpreto— és que les esquerres tenen més ideologia perquè en realitat tenen més ideals, això és, també més valors. Per oposició, les dretes tindrien menys ideals i menys valors, o bé els importen menys. La dreta es mouria, en conseqüència, sobretot per interessos de classe i particulars, seria egoista.
La reflexió d’Iglesias presenta un primer problema, que és el problema que sempre acompanya les generalitzacions excessives. Però, això no és el pitjor, ni tampoc ho és l’aparença francament propagandística de l’argument. El problema és que no encaixa en absolut amb la situació analitzada, que no és altra que la gran dificultat de les esquerres a l’esquerra del PSOE per pactar i construir junts. Oimés tenint en compte que, si arriben a finals d’any, quan s’han de celebrar les eleccions legislatives espanyoles, sense una aliança entre elles, no solament aquestes esquerres en pagaran un preu alt a les urnes, sinó que molt probablement el pagarà tothom que no sigui del PP o Vox, als quals se’ls posarà tot de cara per governar Espanya.
Podemos no vol quedar subsumit, difuminat, empal·lidit en un projecte global
La responsabilitat de Yolanda Díaz i de Podemos és, doncs, gran. Enorme. ¿I quin és l’obstacle que de moment impedeix que es posin d’acord fins al punt que, per exemple, el passat diumenge, dia 2, quan Díaz va presentar el projecte de Sumar, la cúpula de Podemos se’n va absentar cridanerament? La resposta és senzilla: el poder. Podemos no vol quedar subsumit, difuminat, empal·lidit en un projecte global. Iglesias, Ione Belarra o Irene Montero el que busquen és una relació bilateral de Podemos amb Yolanda Díaz —esgrimeixen constantment el seu pes organitzatiu més gran, el seu nombre d’afiliats—, mentre que, en canvi, aquesta última desitja un únic projecte unit entorn seu.
No és només una qüestió conceptual, és una qüestió que té derivades molt reals i descarnadament humanes. Perquè, segons com s’acabi configurant l’arquitectura de Sumar i segons com siguin els seus mecanismes organitzatius, el poder intern quedarà repartit d’una manera o bé d’una altra. I tots, absolutament tots els implicats —la llista de partits que han de formar part de l’operació és llarguíssima—, començant per Podemos, volen, legítimament, aconseguir com més i millors posicions en la nova organització i en les institucions. Tots volen guanyar-hi el màxim en aquesta operació anomenada Sumar.
Aquí és on la teoria d’Iglesias, arrelada, crec, en el complex de superioritat moral de certa esquerra, s’esfondra. Les esquerres, les persones que conformen les esquerres a l'esquerra del PSOE —no oblidem que els partits són persones concretes— no actuen mogudes només per les aspiracions més nobles, fruit d’uns ideals i d’uns valors igualment nobles. Les esquerres i les persones d’esquerres —tampoc les de dretes— no són angelets. També tenen interessos. No sols en tenen, sinó que, en el cas concret que analitzem, compta més que qualsevol altra cosa, el perill d’un govern PP-Vox inclòs.
Tot el contrari, doncs, del que predica Iglesias, qui aparentment considera que això dels interessos i l'egoisme són trets definitoris —i bastant lletjos— de les dretes.