L'acord aconseguit pel PP, Cs i Vox per governar Andalusia ens ha mostrat el grau de consens real de la Santa Aliança (com la va batejar amb enginy Antón Losada) de la dreta extrema, una i triple respecte de l'agenda que volen imposar-nos, que recull gran part de les propostes reaccionàries de Vox: retallades en les polítiques socials i d'igualtat de gènere, política antiimmigració i una substancial retallada de l'autogovern.

L'ofensiva tripolar de la Santa Aliança respon bàsicament a l'objectiu de recentralitzar l'Estat suprimint l'autonomia política i mantenint les comunitats autònomes com a mancomunitats provincials per a la gestió administrativa desconcentrada. Per al meu país, Galícia, és la pitjor de les opcions, la que garanteix la seva pobresa, dependència i irrellevància.

A més, l'ofensiva coincideix amb la substancial mutilació implícita que ha patit el marc constitucional-estatutari en els últims temps. Des de la sentència del Tribunal Constitucional que va anul·lar substancialment l'Estatut català del 2006 i, sobretot, des de l'aplicació la tardor del 2017, i induïda directament pel cap d'Estat, del 155 que va convertir un mecanisme inadequat en origen, de limitació temporal i sectorial d'autogovern en un estat d'excepció que deroga aquest autogovern. Derogació que avui el tripartit de la dreta espanyola (amb suport de part del PSOE) vol fer eterna.

El perill és imminent. Parlem no només de dret d'autodeterminació, sinó de dret a un autogovern limitat, avui negat de facto per les propostes de la dreta tripolar i extremista, així com dels drets fonamentals i de les polítiques de cohesió i inclusió social i d'igualtat de gènere, que volen limitar substancialment, si no directament suprimir-les. S'ha de reaccionar.

L'obertura a opcions d'altres nacions de l'Estat acosta un missatge de solidaritat amb la reivindicació catalana d'autodeterminació molt necessari ara

I, malgrat que sigui comprensible que per a les eleccions europees els partits de la plurinacionalitat estatal preparin cadascun una coalició (ERC amb BNG i EH Bildu, en l'àmbit de l'Aliança Demòcrata Europea, i Compromís amb Més de les Illes Balears, la Chunta Aragonesista i d'altres, que fins i tot voldrien integrar la gallega En Marea), els temps actuals exigeixen molta més unitat, molta més estratègia local-nacional, estatal i europea i molts menys interessos de partit, com han assenyalat en les últimes setmanes Xosé Antón Jardón, Arnaldo Otegi o Ramón Cotarelo.

El cas és que tindria un sentit especial que les forces polítiques i la societat civil del Principat constituïssin una candidatura unitària exclusivament catalana, però l'obertura a opcions d'altres nacions de l'Estat acosta un missatge de solidaritat amb la reivindicació catalana d'autodeterminació molt necessari ara. En aquesta línia, és lògic que el PNB miri amb escepticisme aquesta opció, en una conjectura en què està millorant des de la centralitat les seves expectatives electorals, com reflecteixen les enquestes per a les eleccions municipals i a les Juntes Generals basques. Però el trivot de la Santa Aliança no es quedarà aturat perquè en determinats territoris o espais no obtingui la majoria. El seu portaveu oficiós, Jiménez Losantos, ha defensat també l'aplicació indefinida del 155 a Euskadi i Nafarroa. Venen per tots. També per nosaltres.

Per aquest motiu, una coalició unitària de forces sobiranistes i cosobiranistes per a les eleccions europees seria una solució intel·ligent, tot i que ben difícil. Malgrat això, com sol dir Morgan Freeman, mai podrem saber que una cosa es podia fer fins que algú no la faci.