Veritablement, el nomenament de Dolores Delgado com a fiscal general de l'Estat és molt antiestètic. També és cert que el president del govern espanyol va activar d'aquesta forma una contraofensiva per confrontar el lawfare (la guerra judicial) que vol desenvolupar el tripartit de les dretes espanyolistes.

ZP no va saber o no va poder traslladar la majoria progressista en el Congrés estatal entre 2004 i 2011 al Tribunal Constitucional. I això va explicar la sentència de juny del 2010 que va decretar la inconstitucionalitat dels principals avenços del nou Estatut, anul·lant la legítima decisió de la ciutadania catalana en el referèndum estatutari del 2006. Una decisió que, pel constitucionalista Pérez Royo, va determinar la ruptura de la legalitat constitucional a Catalunya.

Entre principis del 2012 i fins a finals del 2015 vam tenir un govern estatal del PP amb majoria absoluta en les dues càmeres estatals. Rajoy no va perdre el temps i va ampliar la majoria del PP en el Tribunal Constitucional, alhora que va consolidar una nova majoria hegemònica en el Consell General del Poder Judicial (CGPJ).

Des de finals de tardor del 2018, el CGPJ segueix en funcions, malgrat que el seu mandat ha caducat. Així, mantenen plens poders per elegir nous presidents d'audiències provincials, sales de l'anomenada "Audiència Nacional" i tribunals superiors, al costat de magistrats del Tribunal Suprem i de l'Audiència Nacional.

Sánchez i Iglesias podrien aglomerar al costat dels partits sobiranistes i territorials una clara majoria que permetés aprovar lleis orgàniques per resoldre parcialment aquesta greu situació d'anèmia constitucional

Vet aquí dos greus problemes constitucionals. El primer, la politització partidista de l'Audiència Nacional, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional i el Tribunal de Comptes, al costat del mateix govern del Poder Judicial i el control de la Fiscalia General de l'Estat pel govern espanyol. El segon, la dissociació entre la majoria parlamentària progressista estatal i aquestes fèrries majories de la dreta en el govern judicial, que consoliden i amplien el seu control sobre el Suprem, el Constitucional i altres corts de justícia clau per les decisions que adopten. Com a mostra, la decisió de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem rebutjant la mesura cautelar de suspensió de l'acord de la Junta Electoral Central sobre la no elegibilitat sobrevinguda (i, llavors, pèrdua de la qualitat de diputat en el Parlament català) del president Torra.

No són, per descomptat, els únics. L'acord del 155 i la seva validesa a posteriori pel Consitucional va derogar de fet la garantia constitucional del dret a l'autonomia de les nacionalitats de l'Estat. I el Tribunal Constitucional ―com encertadament sol dir Aitor Esteban (PNB)― és un àrbitre casolà que sol resoldre a favor de la recentralització i la idea uninacional d'Espanya.

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias podrien aglomerar al costat dels partits sobiranistes i territorials una clara majoria que permetés aprovar lleis orgàniques per resoldre parcialment aquesta greu situació d'anèmia constitucional. El dubte és que tinguin voluntat de fer-ho.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Ara, un tsunami institucional
Anàlisi Ara, un tsunami institucional Jordi Barbeta
Tips de “justícia”
Opinió Tips de “justícia” Modest Guinjoan