La Diada del 2021 va deixar una imatge de mobilització ciutadana potent, com ha estat reconegut en els mitjans europeus i internacionals, per més que el govern local barceloní de l'alcaldessa Colau i la Guàrdia Urbana de la ciutat hagin demostrat inequívocament, una vegada més, que comptar persones al carrer no és el seu fort.

La que va constituir la mobilització ciutadana europea numèricament més important després de la declaració de la pandèmia va demostrar també, una vegada més, la importància de la mobilització ciutadana i de l'existència d'una societat civil organitzada, ressaltant inequívocament el paper d'una ANC independent dels partits polítics, que és fonamental en l'organització del sobiranisme català, per més que els partits polítics tradicionals no han entès ni respectat històricament aquest tipus d'organitzacions. Ni a Catalunya ni a gairebé cap país.

No ha estat l'única bona notícia per a l'independentisme català aquest 2021, malgrat el pessimisme ambiental i de les divisions tàctiques i estratègiques entre les forces sobiranistes, en gran part motivades per la repressió inclement de l'aparell governamental espanyol. L'obtenció, per primera vegada, d'una majoria absoluta de vots (52,2%) a les eleccions nacionals de febrer va demostrar, malgrat tots els factors desmobilitzadors, que existeix una important resiliència en l'electorat sobiranista català. L'equilibri electoral entre ERC i JuntsxCat (que no va figurar dins del que és probable durant bona part del 2020) va exigir un esforç d'integració per constituir un Govern substancialment paritari que ha donat mostres de noves idees per millorar la gestió de l'aparell autonòmic i per construir estructures autonòmiques més eficaces que puguin servir per al dia de demà a possibilitar la independència, com està desenvolupant el conseller Giró amb l'Agència Tributària catalana.

L'obtenció, per primera vegada, d'una majoria absoluta de vots a les eleccions nacionals de febrer va demostrar, malgrat tots els factors desmobilitzadors, que existeix una important resiliència en l'electorat sobiranista català

A més, l'obtenció dels indults dels presos polítics no va suposar cap mena d'abdicació personal ni reconeixement de responsabilitats penals individuals, sinó que es van concedir bàsicament a conseqüència de la pressió manifestada en el dictamen aprovat a aquest efecte per l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa. Assoliment polític aquest que demostra, juntament amb altres assoliments judicials en instàncies europees, la importància de l'acció jurídica, però també de l'impuls polític des de l'exili per part del president Puigdemont i de diversos consellers, la qual cosa al seu torn posa en valor la conveniència del Consell de la República com a instància d'enllaç estratègic entre la societat civil, els partits polítics i les institucions catalanes i locals amb especial atenció a l'acció política i jurídica, tant en l'àmbit europeu com exterior.

La taula de diàleg

En aquestes condicions, arribem al 15-S i a la taula de diàleg entre el Govern i el Govern de l'Estat de Pedro Sánchez. Per molts, una oportunitat important; per altres moltes persones, un fracàs abans de néixer.

Bo seria pensar en les diferents circumstàncies que van il·luminar el diàleg de Pedralbes de finals del 2018 i el d'aquest setembre del 2021. El desembre del 2018 el Govern de l'Estat va arribar a reconèixer la conveniència de la intervenció d'una tercera part mediadora o “relatora”, la qual cosa s'insereix en la mecànica habitual de les negociacions internacionals quan les parts s'asseuen a parlar.

Cap element de bilateralitat com aquest s'observa avui. Tot al contrari. Des del costat del Govern de l'Estat s'ha procurat inserir aquesta taula en el marc de les relacions entre aquest Govern i l'Administració que dirigeix i el Govern i l'Administració de la Generalitat, com si es tractés d'una reunió de la Comissió Bilateral de Cooperació reforçada. A més, la taula ve precedida pel gest unilateral i gens amistós de retirar l'oferta de finançament per a l'ampliació de l'aeroport del Prat (demostrant la injustícia i inconveniència del règim de finançament comú en el qual només l'Estat té diners per invertir en projectes estratègics) i pel rebuig a parlar de qüestions com l'amnistia o la possibilitat d'un referèndum pactat. Per no haver-hi no hi ha ni propostes autonòmiques. Un nou Estatut (a l'estil de la devolution que Westminster va prometre fa ara 7 anys als escocesos en l'últim moment abans del referèndum per guanyar-lo i després incomplir la seva promesa), el blindatge i ampliació competencial de l'autogovern o un nou pacte fiscal que constitueixi una proposta estable de suficient finançament de serveis i inversions són totes qüestions que no estan damunt de la taula.

En l'àmbit de l'amnistia, res de res. Ni l'única proposta realment resolutiva, l'amnistia strictu sensu, ni altres alternatives parcials com la despenalització de la sedició que permeti el retorn de les persones exiliades i l'extinció de les penes accessòries d'inhabilitació per a càrrecs públics que sofreixen els presos polítics (amb raó escrivia aquesta setmana David González a ElNacional.cat sobre el terrible impacte de la repressió en els lideratges polítics del sobiranisme català). Tampoc una actitud objectiva i imparcial de la Fiscalia General de l'Estat per reconduir a l'arxivament i sobreseïment els procediments de recerca penal que es porten a efecte en els tribunals de Catalunya i en l'anomenada Audiència Nacional que afecten més de 3.000 persones.

Cert és que Sánchez necessita aquest quadrimestre els vots d'ERC per aprovar els pressupostos estatals per al 2022, descomptant el vot favorable del PNB (que aquest 1 d'octubre rep les transferències de les presons) i d'EH-Bildu, abocada per decisió personalíssima d'Arnaldo Otegi a un xec en blanc en favor de Pedro Sánchez. Però pesa massa en un sector d'ERC la por al buit en cas d'un desgast de Pedro Sánchez que li faci perdre el govern en les eleccions estatals del 2023. Massa potser per usar la que serà l'última bala del sobiranisme català per obtenir concessions en aquesta legislatura estatal: una estratègia comuna, almenys de JuntsxCat, ERC i PDeCAT (si no és possible comptar amb la CUP) per condicionar substancialment el vot del sobiranisme català respecte dels pressupostos estatals del 2022.

En qualsevol cas, invertida aquesta última oportunitat a finals d'aquest 2021, els dos anys de marge al diàleg es farien eterns, generant frustració i desmobilització ciutadana i fatalisme pessimista en els dirigents polítics del sobiranisme, tret que abans de l'aprovació d'aquests pressupostos (els últims que necessita Sánchez per desenvolupar la seva política basada en la discrecionalitat invertint el mannà inversor dels Fons EU Next Generation) s'aprovi amb garanties una agenda per a la negociació bilateral, que no per al simple diàleg.

Però molt em temo que aquesta agenda no encaixa amb la de Pedro Sánchez i que farà el possible per eludir-la.

COROL·LARI. Un tir al peu

La reconducció autonomista de la Taula de Diàleg pretesa per Madrid va obrir ja una bretxa en la convivència entre JuntsxCat i ERC, en vetar el president Aragonés la presència de representants de JuntsxCat no integrats en el Govern, malgrat que el pacte de govern signat no imposava aquesta condició. Els primers capítols de la Taula de Diàleg no estan sent afortunats.