La primera crítica a la sentència del procés del Tribunal Suprem (TS) és l'extrema durada de les penes de presó imposades als nou presos i preses sobiranistes catalans: entre 9 i 13 anys de presó. Molt superiors a les imposades a tots els condemnats el 1983 pel 23-F, excepte Tejero, Milans i Armada. Tenint en compte, a més, que aquelles eren redimibles parcialment pel treball i el bon comportament (regia el Codi Penal de 1973) i aquestes no (regeix el CP de 1995). Milans va complir només 8 dels gairebé 27 anys a què va ser condemnat. Armada només 5 dels seus 30 anys de condemna.

Els presos polítics van ser absolts del delicte de rebel·lió de l'article 471 CP, en considerar que les seves finalitats no eren de subversió constitucional. Però d'aquesta manera cedeixen els arguments de gravetat delictiva per mantenir la presó preventiva tot aquest temps i per inhabilitar “cautelarment” com a diputats estatals alguns dels processats presos per rebel·lió (article 384 bis CP). No obstant això, el més greu va ser l'atribució de la competència al TS en comptes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), competent pel fur dels acusats. Si ho hagués jutjat el TSJC, els condemnats tindrien dret a una segona instància de revisió per via d'apel·lació, garantia de la qual ara no gaudeixen i que constitueix un dret fonamental de la Convenció Europea de Drets Humans (CEDH). Vet aquí el món al revés, perquè la competència del TS es va basar (explicat simplificadament) en la transcendència constitucional estatal dels fets jutjats, a causa de les sospites d'aquesta suposada agressió constitucional que ara va descartar el TS.

Veure delicte de sedició en els fets del 20-S del 2017 (suposadament dirigits a impedir un escorcoll judicial en la Conselleria d'Economia) i en els de l’1-O (suposadament dirigits a impedir l'ordre judicial del TSJC de suspensió del referèndum) és tan discutible com que l'escorcoll del 20-S es va portar endavant sense cap violència física i com que l'ordre del TSJC respecte a l’1-O que requeria proporcionalitat en el seu compliment, que va ser la que van desenvolupar els Mossos per tancar un gran nombre de col·legis electorals. Perquè, si va existir alguna violència en les meses electorals de l’1-O, va ser deguda a la il·legal desproporcionalitat desplegada per les policies al comandament del govern Rajoy en el compliment d'aquesta ordre del TSJC. Violència, per cert, investigada en diversos jutjats de Catalunya.

Si unim aquesta restrictiva jurisprudència del TS a la “llei mordassa”, viurem ―tots, dins i fora del Principat― moments molt tristos pel que fa al gaudi de les llibertats públiques i drets fonamentals

En realitat, el problema és el mateix delicte de sedició de l'article 544 CP, només interpretat fins ara pel TS en una sentència de fa 40 anys, que va condemnar reclusos comuns autors de motins carceraris que volien l'extensió per a ells de l'amnistia de 1978. Aquest delicte castiga els alçaments “públics i tumultuaris” per impedir el compliment de les resolucions administratives o judicials i/o l'aplicació de les lleis. És difícil poder redactar una descripció de conductes més indeterminada i interpretable, precisament a favor de la restricció de drets fonamentals com els de lliure expressió, reunió o manifestació. Per això aquest delicte va desaparèixer en els anys seixanta del segle passat del CP alemany i constitueix un tipus penal estrany a la comunitat jurídica europea.

La condemna per sedició dels presos polítics catalans restringeix substancialment l'àmbit subjectiu dels citats drets fonamentals en el futur. I serà aplicat, sens dubte, fora de Catalunya… a la ciutadania que protesti al carrer contra determinats desnonaments, atribucions de la pàtria potestat, presons preventives acordades, mesures cautelars administratives, tancaments d'empreses, regulacions col·lectives d'ocupació, acomiadaments disciplinaris… la llista és interminable. Si unim aquesta restrictiva jurisprudència del TS a la “llei mordassa”, la qual la inutilitat de l'esquerra espanyola ha mantingut incòlume aquests quatre anys, viurem ―tots, dins i fora del Principat― moments molt tristos pel que fa al gaudi de les llibertats públiques i drets fonamentals reconeguts en la Convenció Europea de Drets Fonamentals (disculpin, deixaré de citar la Constitució com a font de llibertats, vista la seva brutal modificació de fet en els últims anys).

Quant a la malversació, el Ministeri d'Hisenda estatal va intervenir la Generalitat el 15 de setembre del 2017, mantenint aquesta intervenció externa (i summament meticulosa) fins a les 0.00 hores del dissabte 28 d'octubre del 2017. Des de llavors fins a finals de maig del 2018, el Ministeri d'Hisenda va controlar directament la Hisenda catalana per aplicació de l'article 155 de la Constitució. El llavors ministre d'Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, va negar reiteradament, fins i tot en seu judicial, la dedicació de fons públics de la Generalitat en el referèndum de l’1-O.

N'hi ha prou amb la condemna de Forcadell per il·lustrar que els presos polítics catalans han estat condemnats, en realitat, per raons polítiques

El TS també distorsiona ad infinitum les característiques de la tipificació de la conducta per considerar malversació despeses de promoció exterior del Diplocat (organisme de naturalesa consorcial independent de la Generalitat de Catalunya), propostes de despesa mai concretades o fins i tot l'ús de cinc centres cívics de la Conselleria de Treball. Per cert, que destaca especialment l'esforç per dotar de traducció malversador a l'ús, per a finalitats cíviques, de centres cívics i col·legis públics en diumenge. La malversació ―arts. 432 a 435 CP― vinculada amb l'administració deslleial ―art. 252 CP― (és a dir, la que no malversa en benefici propi) requereix inequívocament d'un ús il·legal dels recursos públics en perjudici del patrimoni públic. No està clara en cap dels supòsits de fet de “malversació” de la sentència del TS la il·legalitat ―entesa de manera manifesta i patent, no els dubtes de legalitat administrativa― en l'exercici de la funció i administració de l'erari públic. Ni molt menys el perjudici en el patrimoni de la Generalitat.

Explicació addicional mereix la condemna de la consellera de Treball, Dolors Bassa, com a autora d'un delicte de malversació per l'ús de només cinc centres cívics de la Generalitat. Es diria que aquí la sentència va confondre les seves competències i conductes amb les de la consellera d’Educació, actualment exiliada a Escòcia, que sí que era responsable dels centres educatius on es van desenvolupar la major part dels incidents de l’1-O.

I, veritablement, exigeix una atenció molt especial el cas de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que ni va convocar cap consulta popular, ni va disposar cap despesa. La conducta de Carme Forcadell es va limitar a regular, amb la seva autoritat democràtica, els debats d'una cambra parlamentària. Ni més ni menys que com qualsevol speaker, qualsevol persona que presideixi qualsevol Parlament en qualsevol país de l'Europa democràtica.

N'hi ha prou amb la condemna de Forcadell per il·lustrar que els presos polítics catalans han estat condemnats, en realitat, per raons polítiques. Perquè es tracta de castigar el qüestionament pacífic, però basat en raons de legitimitat democràtica (potser no concordes amb l'estret marc de la legalitat jurídic-política) de la negativa de l'Estat a convocar un referèndum. Però la veritat és que la convocatòria d'un referèndum il·legal va deixar de ser delicte el 2005, després d'una reforma puntual del CP promoguda per Rodríguez Zapatero respecte d'aquella imposició absurda, pocs anys abans de la majoria absoluta d'Aznar dirigida contra els bascos i el lehendakari Ibarretxe.

Estem, doncs, davant una sentència mancada de raons jurídiques, perquè ha estat decidida en clau de política repressiva davant un incert i hipotètic risc respecte de la unitat de l'Estat. Una unitat que el deep state i l'establishment polític espanyols prefereixen a les llibertats públiques i al principi democràtic.