Els dies 11 i 12 de març, amb menys de 2.200 casos en tot l'Estat, el govern central hauria d'haver decretat l'estat d'alarma tancant la regió de Madrid. Una regió que va actuar en les següents setmanes com una autèntica centrifugadora de contagis. Tampoc va blindar Galícia ni li va permetre a la Generalitat tancar Catalunya.

L'estat d'alarma no va arribar fins a la nit del dissabte 14 de març i es va basar en un comandament únic estatal (ja sol·licitat pel PP estatal el dia 13). Però el Ministeri de Sanitat estava mancat de mitjans personals després de més de 25 anys sense desenvolupar gestió (1.200 empleats estatals vs. 500.000 autonòmics) i no tenia cap experiència quant a proveïdors i canals de comercialització i logística. Quatre dies després, el ministeri va permetre de facto que les comunitats autònomes i altres operadors continuessin comprant material de protecció individual (EPI) i respiradors, però el mal ja estava fet, perquè els canals de proveïment estaven ja col·lapsats de comandes internacionals i la desconfiança estava ja sembrada.

Va seguir la història amb la inadequada (i també derogada) prohibició de tests per a casos lleus i amb el lliurament directe de màscares als ajuntaments i ciutadans, en lloc de fer-ho mitjançant les comunitats, que són les que coneixen les necessitats. I ara amb l'oposició del govern de l'Estat al fet que siguin els governs nacionals i autonòmics els que dirigeixin la fase de tornada a la normalitat, quan són els que coneixen el territori, població, actituds i costums socials.

Davant la falta d'estructura humana de molts ministeris, que solen no tenir qui els escrigui, Pedro Sánchez va optar pels militars i policies nacionals com a aparell estatal, menyspreant les administracions autonòmiques i locals

Va passar el que va passar i no és casualitat, sinó que respon a una concepció centralista dels problemes, necessitats i solucions, sigui en la normalitat, sigui en l'emergència, que comparteixen PSOE, PP, Cs i IU-Podemos. Partits que s'obstinen a imposar el tradicional concepte radial espanyol (reactivat en l'econòmic en els últims vint anys). Partits que no accepten la governabilitat en xarxa i només creuen en la jerarquia centralitzada. Menyspreant per perifèriques les opinions d'alguns dels científics més reconeguts a Europa i més vinculats a la divulgació científica en cadascun dels seus país, com el gallec Jorge Mira o el català Oriol Mitjà. Perquè, a hores d'ara, ja deuen saber que la ciència veritable només pot estar a Madrid, segons els omnipresents oracles unionistes.

Davant la falta d'estructura humana de molts ministeris, que solen no tenir qui els escrigui, Pedro Sánchez va optar pels militars i policies nacionals com a aparell estatal, menyspreant les administracions autonòmiques i locals. A tot Europa no hi ha comandaments militars comunicant en les rodes de premsa, només hi ha polítics i científics. També és cert que a Europa no són capaços de detenir a perillosíssims autors del furt de 30 kg de taronges, com va fer la Benemèrita.

Les forces armades estan per defensar militarment, no per fer de policies, professió que requereix una formació teoricopràctica molt específica. I tampoc per fer de protecció civil. La Unitat Militar d'Emergències (UME), com els plans estatals pluriennals d'habitatge, són expressions de la recentralització estatal de recursos que haurien d'estar transferits a les comunitats autònomes, legítimes titulars de la competència. Els gallecs, en lloc de tenir un grup a Lleó per donar servei a 8 milions de persones, tindríem un ampli servei al nostre país d'uns 150-180 professionals coordinats per l'Axencia Galega de Emerxencias amb els agents forestals, guardes ambientals, bombers i serveis d'extinció d'incendis. Els catalans tindrien un servei d'uns 500 professionals coordinats amb els Bombers de la Generalitat i Agents Rurals per construir un gran servei de Protecció Civil de país.

Mentrestant, els estats europeus que millor van reaccionar a la pandèmia van ser els estats federals, on les línies generals s'adopten coordinadament i són executades en cada territori pels governs autonòmics. D'aquesta forma, les estructures en xarxa garanteixen una actuació més pròxima al territori i més resilient, sense dependre d'un únic cervell que pot fondre's a negre.