A una setmana de la investidura fallida de Pedro Sánchez i el fracàs de la seva pomposa proposta d’un “Govern del canvi” amb Ciudadanos, mentre els quatre líders polítics estatals es passegen pels platós televisius i els estudis radiofònics, com si res no hagués passat i la ficció encara continués viva, val la pena tornar a alguns aspectes d’aquell debat que han quedat eclipsats per l’atenció dedicada als focs artificials, la posada en escena, els gestos histriònics i els efectes especials.

Què va proposar el líder del PSOE respecte a la qüestió dels refugiats, el problema més dramàtic i urgent de la infame política europea? “Apostem per impulsar una política comú europea d’asil i immigració”. Bones paraules, bones intencions, vàcues i insubstancials. ¿Alguna idea respecte a la vergonya de les reixats de Ceuta i Melilla, respecte als Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), denunciats pel Parlament Europeu el 2008 perquè constitueixen un “sistema de detenció de tipus carcerari” amb “condicions materials i higièniques deplorables que porten a condicions degradants de detenció” i que permeten “violències perpetrades pel personal de seguretat”? No sap, no contesta.

Què va proposar el líder del PSOE respecte a la demanda majoritària de la societat catalana, expressada en les urnes el 27-S i el 20-D? Ignorar absolutament aquesta demanda i inventar-se una descripció de la realitat que és miserable de tan falsa: “resoldre la crisi de convivència que es pateix a Catalunya”. I quina és la seva proposta? “Vull ajudar a una nova entesa entre catalans, i entre aquests i la resta de compatriotes espanyols”. De nou, tot i que en aquest cas per a una realitat fictícia, inventada i a més impossible de verificar perquè és falsa, bones paraules, bones intencions, vàcues i insubstancials. I què va dir quan se li va preguntar, per dos cops, sobre el detall del seu acord amb Ciudadanos, per saber si implicava una correcció del sistema d’immersió lingüística? No sap, no contesta.

La posició de Pedro Sánchez, davant dels problemes més urgents de la política europea i de la política territorial en l’Estat és, per benèvola que pugui ser l’anàlisi, d’una vacuïtat alarmant, si no, com és pel que fa al cas de Catalunya, d’una manifesta mala fe. I el mateix passa respecte als grans problemes de fons de l’Estat espanyol: l’atur, especialment dur entre els joves, dels més elevats d’Europa; la desigualtat social i econòmica, també entre les més escandaloses d’Europa; el creixement de la pobresa, els desnonaments, els problemes d’habitatge; el fracàs i les deficiències estructurals del sistema educatiu, que ens ubiquen regularment a la cua de tots els índex dels països de l’OCDE.... Per a tots aquests problemes, bones paraules, bones intencions, vàcues i insubstancials. O, com a molt, petites mesures correctives d’ambició purament ornamental.

La posició de Pedro Sánchez, davant dels problemes més urgents de la política europea i de la política territorial a l’Estat és, per benèvola que pugui ser l’anàlisi, d’una vacuïtat alarmant, si no, com és pel que fa al cas de Catalunya, d’una manifesta mala fe

Sorprèn, per això, que les propostes per a l’anomenat “Govern del canvi” hagin estat saludades per molts analistes polítics com el descobriment i l’aposta per un Gran Centre, com si això fos una genialitat política i estratègica quan, en realitat, és la proposta, sistematitzada programàticament de manera explícita per primer cop, d’una no-política per a tots els grans problemes que afecten a un Estat espanyol en situació de fallida ja permanent, emparada, si hem de ser rigorosos, en la fal·làcia, mai no contrastada seriosament i, per això, convertida en mem, segons la qual la gran bossa electoral està precisament en aquest centre definit pel ni... ni... respecte als suposats extrems. Un Gran Centre que és l’opció del “no sap, no contesta” convertida en ideologia. 

Perquè, si alguna cosa caracteritza aquesta operació no és el “centre virtuós” de l’ètica aristotèlica, sinó l’aigualiment de totes les diferències ideològiques en un consens buit de tan genèric. Aquestes van ser les paraules de Pedro Sánchez defensant la no ideologia del mínim denominador comú: “Un Govern que faci efectiu el que ens uneix a la majoria dels 350 aquí presents”. “Penso honestament”, va dir, “que, si creiem realment en la democràcia, si som autènticament demòcrates, les diferències entre ideologies no poden ser mai un problema”. La posició és realment un equilibri de malabarisme polític: la política del “Govern del canvi” hauria de consistir, sembla, en la renúncia a tota ideologia, l’ocultació de les diferències, la desactivació de qualsevol antagonisme. Curiosa forma d’entendre l’acció política i l’heterogeneïtat constitutiva de la vida parlamentària, tal vegada inspirada en la gran aportació de Rajoy a la pràctica governamental: no fer res, esperant que els problemes s’arreglin sols, cosa que, com se sap, no passa mai.

Potser per entendre l’abast d’aquesta pomposa proposta cal renunciar a trobar referents entre les grans aportacions del pensament polític del nostre temps i recordar, al contrari, una de les joies de la literatura juvenil, El viatge al centre de la terra de Jules Verne, que pot aportar algunes claus dignes d’atenció per entendre aquest viatge cap al no-res del Gran Centre, l’aposta estratègica del PSOE y Ciudadanos.

L'anunci d’una política basada en la no-política, en la renúncia a la ideologia, en el mínim denominador comú. Cosa que equival a defensar, amb correccions mínimes i cosmètiques, el manteniment, en totes les qüestions essencials, de l’statu quo

Com és sabut, la novel·la de Verne explica el deliri extravagant del geòleg i mineralogista hamburguès Otto Lidenbrock per arribar al centre de la terra on pretenia descobrir l’espai mai no fressat per ningú i les respostes que la ciència mai no havia assolit fins aleshores. El seu gran descobriment, després d’una aventura de tres-centes pàgines, quan va arribar a un lloc d’atmosfera abrasadora, que només podia comparar-se al calor que desprenen els forns d’una foneria quan es liqüen els metalls, va ser, simplement, la constatació del seu nebot Axel, com si fos una revelació fulgurant: “L’aigua crema!” Suprema revelació d’un coneixement absolutament insubstancial. De la mateixa manera, la gran aportació del discurs d’investidura de Pedro Sánchez i la seva proposta conjunta del PSOE i Ciudadanos va ser l’anunci d’una política basada en la no-política, en la renúncia a la ideologia, en el mínim denominador comú. Cosa que, traduïda convenientment, equival a defensar, amb correccions mínimes i cosmètiques, el manteniment, en totes les qüestions essencials, de l’statu quo. A Pedro Sánchez, com a Lidenbrock, en arribar al punt crític també la brúixola li ha deixat de funcionar. Potser, per redreçar-la, hauria de començar per no negar la realitat i per deixar-se’n d’inventar una a mida de la seva no confessada ni assumida ideologia. Benvinguts a la política postmoderna del gran buit, al viatge al Gran Centre del no-res.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat