Dos quarts de deu del vespre. Els diputats de Junts pel Sí i de la CUP, la Mesa del Parlament i bona part dels assistents a l’hemicicle, s’alcen dels seus escons i es posen a cantar Els Segadors, l’himne nacional de Catalunya. És un moment d’alta intensitat emocional i, també, política. Després de tot el dia d’un Ple interromput contínuament per qüestions de procediment, el Parlament de Catalunya acaba d’aprovar la llei del Referèndum d’Autodeterminació, “que regula la celebració del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya, les seves conseqüències en funció de quin sigui el resultat i la creació de la Sindicatura Electoral de Catalunya”. El resultat: 72 vots a favor i 11 abstencions. En el moment de començar la votació, i tal com havien anunciat, els diputats de Cs, PSC i PP, havien abandonat l’hemicicle.

Pocs minuts després de mitjanit. El Govern en ple compareix en l’Auditori del Parlament, en el que era un dels patis de l’antic arsenal, després de signar de forma col·legiada, en la històrica sala 4 del Parlament, el decret de convocatòria del “referèndum d’autodeterminació de Catalunya”. En nom del Govern, el President Puigdemont, visiblement emocionat, declara que “ara és el moment de la ciutadania” i anuncia: “Convoquem, per tant, els ciutadans del nostre país a decidir de quina manera consideren que cal orientar el futur de Catalunya, ja sigui per l’actual camí de l’autonomia i l’Estatut retallat o per un nou camí com a Estat independent en forma de República”. En la seva declaració, ha recordat que “ningú té l’autoritat ni el poder d’incautar-nos el dret a decidir” i ha advertit: “no ens deixarem expropiar aquest dret. No ens deixarem desnonar de la democràcia. No ens deixarem anul·lar els nostres drets humans. Avui convoquem el referèndum perquè tothom decideixi”. I ha tancat afirmant que “és una decisió que correspondrà prendre a la gent. I no a cap Tribunal, no a cap Consell de Ministres i no a cap Tribunal Constitucional deslegitimat, desprestigiat i polititzat fins a nivells impropis en una democràcia”. Quan ha acabat, tots els assistents a l’acte, drets, inclosos els consellers i el propi Puigdemont, s’han posat a aplaudir, amb un aplaudiment que semblava interminable. Era un reconeixement i, al mateix temps, una descàrrega de tensió després d’una jornada maratoniana.

Aquests dos moments poden servir de síntesi de les setze hores viscudes aquest 6 de setembre al Parlament de Catalunya. Al darrere, tanmateix, hi havia hagut moltes coses, en una sessió excepcional, inèdita i, sens dubte, històrica. Excepcional i històrica perquè, tot i ser una sessió ordinària, la introducció en l’ordre del dia del debat sobre la llei del Referèndum va introduir una qüestió d’alt voltatge: el Parlament, emparant-se en la legalitat pròpia i en la legalitat internacional, obria a la discussió una llei que no només regula la celebració d’un referèndum, sinó que es blinda davant la possibilitat que una altra norma o institució tingués la pretensió d’anul·lar-ne la validesa: “Aquesta llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i a garantir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya”. Inèdita per l’absència dels grups de Cs, PP i PSC de l’hemicicle en el moment de la votació.

La sessió parlamentària del matí i part de la de la tarda va ser entrebancada, interrompuda i, en alguns moments, aspra i esquerpa

La sessió parlamentària del matí, i part de la de la tarda, com va explicar elnacional.cat durant tota la jornada, en directe, va ser entrebancada, interrompuda i, en alguns moments, aspra i esquerpa. Els portaveus dels grups de Cs, PP, PSC i CSQP, contínuament demanaven la paraula per qüestions d’ordre i de reglament, o per fer peticions de naturalesa diversa a la Mesa. Per cinc cops es va haver d’interrompre el desenvolupament del Ple, abans del debat sobre la llei, perquè la Mesa i la Junta de portaveus poguessin reunir-se per dirimir les qüestions plantejades. Era difícil no pensar, durant el matí i part de la tarda, en la memorable pel·lícula de Frank Capra, dirigida el 1939, amb James Steward: Mr. Smith Goes to Washington (coneguda, en la seva versió al castellà, com a Caballero sin espada): al film, Jefferson Smith, un jove senador idealista, ha d’enfrontar-se en el Senat a tota la maquinària procedimental que, un cop i un altre, pretén bloquejar l’exercici i el debat de les seves iniciatives, fins que, amb les seves pròpies armes, el senador provoca l’allargament de la sessió durant 23 hores per no cedir la paraula i mantenir-se dret. Aquesta pràctica sabotejadora i obstruccionista del parlamentarisme es coneix, com és sabut, com a filibusterisme. I, en molts moments de la sessió, va tenir el seu paper: semblava que el debat de la llei no podria començar mai. No estranya que filibusterisme fos, ahir, la pàgina més consultada en Viquipèdia!

A la tarda, finalment, les esmenes de l’oposició van ser presentades, i la Llei es va poder debatre, podríem atrevir-nos a dir, amb una certa normalitat. És cert que es van sentir paraules gruixudes, a hores d’ara ja conegudes. I que hi va haver molts gestos histriònics, dirigits a les televisions i especialment pensats per a certs telenotícies. I que hi va haver crits, cops sobre les fustes dels escons, interrupcions i corredisses, i també desqualificacions, confusions, cridades a l’ordre i fins i tot picabaralla interna en el grup dels comuns. Però va haver temps, també, perquè tots els grups parlamentaris poguessin expressar lliurement el seu posicionament sobre la llei i sobre la qüestió de fons, el referèndum d’autodeterminació.

És veritat que la barreja indiscriminada de les dues qüestions pot fer perdre l’horitzó del que s’hi estava debatent i, en realitat, del que està actualment en joc a Catalunya, però val la pena de considerar-les separadament. D’una banda, hi ha els ciutadans que, amb tota legitimitat, no aspiren a la independència de Catalunya o que no la volen, directament; però els seus representants polítics en el Parlament (PP, Cs, PSC), en lloc d’acceptar la celebració del referèndum i proposar de votar negativament a la pregunta proposada, no volen que es celebri el referèndum, ja han advertit que cridaran a no anar a votar i, en la sessió d’ahir, fins i tot es van absentar de l’hemicicle per no votar la proposta de Llei. Això, paradoxalment, va fer que la Llei fos aprovada pel 86% dels vots! Però, d’altra banda, hi ha els que estan a favor de la independència de Catalunya, i els seus representants polítics al Parlament (JxS, CUP) no van portar a aprovació del Parlament la independència de Catalunya, que és l’opció política que defensen, sinó un referèndum perquè tota la ciutadania, tant la que està a favor de la independència com la que hi està en contra, pugui expressar-se votant.

El Govern, JxS i la CUP, amb l’aprovació de la Llei del referèndum, van defensar els drets elementals dels ciutadans independentistes i, evidentment, dels que no ho són

Això provoca una situació realment interessant. I és que, mentre que els partidaris de què Catalunya continuï sent part de l’Estat espanyol van abandonar la sessió i es van negar a votar, encara que fos en contra, la Llei del referèndum, els partidaris de la independència van defensar i aprovar la Llei per tal que pugui expressar-se la ciutadania i, també, evidentment, aquella part de la ciutadania que molt legítimament desitja que Catalunya continuï formant part d’Espanya. Així, tot i que Inés Arrimadas va retreure al Govern que “no estan governant ni tan sols per als ciutadans independentistes”, la realitat és que el Govern, JxS i la CUP, amb l’aprovació de la Llei del referèndum, van defensar els drets elementals dels ciutadans independentistes i, evidentment, dels que no ho són. Tenia raó, en aquest sentit, Lluís Corominas, quan va confessar que se sentien “garants de la democràcia”, ja que, pensant que haurien de defensar la independència, han hagut de defensar, abans que res, la prèvia: el dret a defensar la independència, només possible per la defensa, en igualtat de condicions, del dret a defensar la no independència. Més clar, l’aigua: davant de la sortida del Parlament, en el moment decisiu de la votació, dels partidaris que Catalunya continuï dins de l’Estat espanyol, van ser el Govern, JxS i la CUP, és a dir, els partidaris de la independència, els qui, amb l’aprovació de la Llei del referèndum, van defensar els drets dels ciutadans contraris a la independència.

En qualsevol cas, aquest 6 de setembre el Parlament ha fet un exercici de sobirania, com va reconèixer Anna Gabriel, tot parafrasejant Marcelino Camacho (“el dret a la vaga es defensa fent vaga”), quan va sostenir que “el dret a l’autodeterminació no es defensa en la teoria”: “Avui passem de l’autonomia a la sobirania”. I, en realitat, l’únic que el Parlament va fer, i és molt i a més transcendental, va ser complir el que l’Estatut defineix com la seva essència: “el Parlament representa el poble de Catalunya” (art. 55). Així ho va entendre immediatament una de les agències internacionals de notícies més prestigioses del món, Reuters, que a primera hora de la tarda va emetre una nota informativa reproduïda a mitjans de tot el planeta: "La majoria de catalans volen l'oportunitat de votar si es separen d'Espanya".

S’obre un compàs d’espera, que serà breu, mentre arriben les reaccions de l’Estat, a través de les iniciatives del Govern espanyol, el Tribunal Constitucional i les altres instàncies judicials. Però, com va expressar també Anna Gabriel, de forma poètica, però expressant sens dubte l’opinió de la majoria parlamentària, “mentre durin les amenaces, nosaltres parlarem de vida”.

Continuarà.