A 48 hores de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, legítimament emparat en una llei del Parlament i un decret del Govern, més d’un centenar i mig d’intel·lectuals i acadèmics de tot el món de prestigi global indiscutible han presentat una declaració insòlita per la seva contundència i per la claredat de la seva formulació.

Entre els signants, molts dels referents del pensament crític internacional, des de Toni Negri a Sheyla Benhabib, d’Ivan Segré a Enzo Traverso, de Catherine Malabou a Dominic Keown. La llista, realment, impressiona. I s'afegeix als noms que ja van signar el document fet públic per The Guardian el passat 21.

El Nacional ja s’ha fet ressò de la declaració, immediatament que s’ha fet pública, i n’ha destacat els elements més rellevants. Ara, però, interessa destacar, tanmateix, alguns elements que són realment rellevant d’aquest pronunciament públic per part d’algunes de les veus amb els quals s’ha nodrit el pensament crític de tot el món durant les, com a mínim, dues darreres dècades.

El que està en joc no és un nacionalisme romàntic ni etnicista, sinó l’oposició a la violència per part de l’Estat Espanyol en contra de les llibertats i drets fonamentals i en contra de la democràcia

D’una banda, el manifest es pronuncia, de forma clara i molt explícita, en contra de qualsevol possibilitat d’abordar el problema amb criteris etnicistes o nacionalistes: en contra del que acostuma a ser el retret més generalitzat a Catalunya i a l’Estat espanyol, des de posicions contràries al referèndum, declara, i d’aquí la importància del pronunciament internacional, que la demanda de referèndum no sorgeix del vell paradigma “nacionalista”, “lligat al passat més funest de la història d’Europa del segle XX”, sinó d’un conflicte contra “les tendències autoritàries d’una determinada configuració del poder estatal” que pretén impedir la possibilitat “de construir estratègies polítiques orientades a l’horitzó normatiu de les nostres democràcies”. De cop, tots els retrets d’acusar la celebració del referèndum com una operació intel·lectualment i políticament retrògrada i reaccionària queden desemmascarats: el que està en joc no és un nacionalisme romàntic ni etnicista, sinó l’oposició a la violència per part de l’Estat Espanyol en contra de les llibertats i drets fonamentals i en contra de la democràcia.

D’altra banda, reconeix l’esforç dels darrers anys de la societat catalana per “decidir democràticament el seu estatut polític” i reclama obertament el referèndum “com un mitjà concret per superar la lògica autoritària que ha destruït tan sovint la vida de les societats polítiques modernes i per avançar cap a una cultura política post-nacional en clau europea”.

Apunten a una concepció de la democràcia que se sustenta, no pas en el compliment de les lleis, sinó en la democràcia deliberativa, interactiva i dialogal

No és inoportú recordar aquí, per concentrar-nos només en una de les aportacions més significatives, l’esforç de dècades d’una pensadora de referència en l’àmbit de la teoria social i política contemporània com Sheyla Benhabib, signant del manifest, quan ha recordat que el que caracteritza “la majoria de les més altes cultures de la història humana” és, precisament, la diferència entre els món social i el món natural com a legitimadora de la necessitat d’impugnar “les normes generals que governen la seva existència mútua”. Benhabib ha defensat sempre el pas de la racionalitat legislativa a la que anomena racionalitat interactiva, i és precisament en aquesta situació, que al seu entendre hauria de definir les societats madures, quan cal abordar, sense pors però de manera decidida, la “validesa social de les normes i dels arranjaments institucionals normatius” quan la seva validesa és qüestionada “des del punt de vista dels criteris de justícia, equitat o imparcialitat”.

Tota la reflexió de Benhabib, com la de bona part dels signants del document, apunten a una concepció de la democràcia que se sustenta, no pas en el compliment de les lleis, i menys encara quan les lleis tenen bloquejada la seva pròpia possibilitat de ser modificades, sinó en la democràcia deliberativa, interactiva i dialogal.

I, efectivament, traduït en l’horitzó del que està en joc aquest 1 d’octubre, del que es tracta aquí, simplement, és de la democràcia i les seves regles, tal com han acabat determinant-se, en les societats madures, quan no han tingut por de revisar “l’horitzó normatiu” d’acord amb el qual les societats democràtiques han d’autoregular-se.