A la tardor, viatja cada any des d’Alaska fins al nord de Mèxic i, a la primavera, fa la ruta en sentit invers, cap a dalt, un altre cop. És el pardal de coroneta blanca (Zonotrichia leucophrys) i aquest espai és el seu hàbitat natural: encara que se’ va trobar un el 2003 a Cork (Irlanda) i un altre el 2008 a Norfolk (Anglaterra), sembla que Europa no entra en els seus plans. En realitat, aquesta ruta migratòria que ressegueix tota la Costa Oest és la mateixa que fan centenars d’altres espècies. Però aquest pardal té un comportament realment insòlit: és capaç de mantenir-se despert, durant la migració, entre set dies i dues setmanes, sense aturar-se per descansar ni un sol moment. Richard Martin en va parlar a un article l’any 2003  i Jonathan Crary l’ha convertit en protagonista accidental del seu darrer llibre, de lectura inexcusable, 24/7. Per què?

Martin explicava que l’Agència d’Investigacions de Projectes Avançats (DARPA) del Departament de Defensa dels EUA estava estudiant, amb un programa específic, la capacitat d’atenció continuada i ininterrompuda del pardal de coroneta blanca amb objectius militars. És conegut, des de fa temps, l’ús militar de fàrmacs que treuen la son i permeten estar en vigília, sense dormir, un parell de dies, potser tres. Però l'ús té sempre el cost o la contrapartida de la pèrdua de concentració i atenció, així com l’augment de la fatiga. El pardal de coroneta blanca, al contrari, és capaç de mantenir-se despert sense costos complementaris ni efectes negatius i, per això, no estranya que l’estudi del seu metabolisme i de les substàncies químiques que li permeten una vigília tan perllongada es veiés com una possibilitat per explorar.

Jonathan Crary, en el seu llibre, dóna un pas més endavant. Conscient que les innovacions relacionades amb el món militar i amb la guerra han acabat introduint-se molt sovint en un àmbit social molt més ampli, no dubta a preguntar-se si “el soldat insomne resultarà el precursor del treballador o el consumidor insomne”. I és en aquest aspecte en el que el seu llibre apareix com a molt revelador: “en el món desenvolupat, moltes institucions han estat funcionant les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana, des de fa ja dècades”. I hi afegeix: “però és en una època recent quan l’elaboració i la definició de la identitat personal i social de cadascú s’ha reorganitzat per ajustar-se al funcionament ininterromput dels mercats, de les xarxes d’informació i altres sistemes”. Es tracta, suggereix Crary, d’un entorn amb l’aparença d’un món social, però que, en realitat, funciona amb un model de rendiment més propi de les màquines.

Crary ha definit, millor del que ho han fet altres teòrics, l’univers 24/7: un model que inscriu la vida humana en una temporalitat contínua, ininterrompuda, en la que prima per sobre de tot la lògica de la productivitat a totes hores. No es tracta d’una teoria abstracta. Hem experimentat en la pròpia vida la modificació de la distribució del temps en les nostres vides durant les darreres dècades: s’ha trencat, com a hores d’ara ja és prou conegut, la distinció entre el temps de treball i el temps privat, perquè les TIC ens mantenen treballant a totes hores, amb dificultat per desconnectar; cada cop, i les estadístiques són brutals, dormim menys; i la connexió a internet i a les xarxes, a través de la telefonia mòbil i tots els altres dispositius a través de pantalles, ens mantenen en estat de contínua alerta. D’altra banda, quan busquem per internet o perdem el temps a les xarxes, això que, per a nosaltres, pot ser una forma de badar o d’explorar noves formes de socialitat, és, per a les empreses, una forma de convertir en productiva la informació que els facilitem. Mai no estem desconnectats del tot i sempre estem, encara que no ens ho sembli, en estat de comunicació contínua, produint per a uns altres, que es lucren amb la plusvàlua que els regalem. Etcètera.

Crary ha definit l’univers 24/7: un model que inscriu la vida humana en una temporalitat contínua, ininterrompuda, en la que prima per sobre de tot la lògica de la productivitat a totes hores

“El planeta”, escriu Crary, “es reimagina com un lloc de treball sense descans, o un centre comercial sempre obert, amb opcions, tasques, seleccions i digressions infinites. El desvetllament és un estat en el qual la producció, el consum i el rebuig tenen lloc sense pausa, accelerant l’extinció de la vida i l’exhauriment dels recursos”. 

El temps, realment, ja no és el que era. Vam tenir el temps ràpid, en què tot era fast: fast food, fast learning, fast money, fast flight... Com a reacció, tot s’ha començat a voler lent: slow food, slow cooker, slow design, slow education, slow motion... Però la gran revolució, en la nostra experiència del temps, a la que estem assistint ara mateix, té a veure amb aquesta idea del temps ple, sense buits ni fissures. El temps de l’univers 24/7, marcat, a sang i foc, per la lògica de la productivitat i rendibilitat contínues. Encara Crary: “cada any es gasten milers de milions en investigar com reduir el temps necessari per prendre decisions, com eliminar el temps inútil dedicat a la reflexió i la contemplació. Aquesta és la forma del progrés contemporani: la implacable apropiació i el domini del temps i de l’experiència”.

Enfront d’aquesta lògica infernal del capitalisme postindustrial, potser sí que el més revolucionari serà, d’una banda, reclamar temps per perdre’l. I, com molt bé ha sabut analitzar Crary, resistir-se a que ens prenguin el temps que encara ens queda per dormir, l’únic temps radicalment anticapitalista, perquè no és, ni sembla que pugui ser-ho, productiu. El nostre enemic és el pardal de coroneta blanca, no ho dubtis.

 

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat