Faltava encara més de mitja hora perquè comencés la conferència, i tot el pati del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ja estava ocupat per una multitud que hi formava una atapeïda cua per entrar-hi. I la gentada no parava de créixer. Als pocs minuts d’obrir portes, el hall ja era ple a vessar, amb totes les cadires plenes, més de quatre-centes, i molta gent dreta en els pocs espais lliures, i van haver d’obrir l’auditori perquè d’altres poguessin seguir l’acte en streaming. I tot i així, encara s’hi va quedar gent fora, sense poder-hi entrar. Començava el Festival de cinema independent L’Alternativa (ja vint-i-tres anys!), i l’organització havia convidat, per inaugurar-lo amb una conferència, a un professor emèrit de la City University of New York (CUNY), autor de més d’una vintena de llibres que ja són uns clàssics de la seva disciplina, la geografia, i un dels ideòlegs més competents i lúcids dels moviments que, des de Seattle, s’estan oposant a la globalització que sotmet la política democràtica a les lleis dels mercats i les transformacions urbanes a la voracitat de l’especulació immobiliària i financera. Realment, veient la gentada que s’hi havia aplegat per escoltar Harvey, aquella freda tarda de novembre de la primera setmana D.T. (Després de Trump), era fàcil pensar que, potser, no tot està perdut.

Aquell home d’aspecte venerable, cabell i barba blanca, que s’asseia còmodament en una butaca del CCCB, va anar desgranant un discurs de gran densitat i coherència, durant una hora i mitja, com sempre sense una sola nota, i va contestar molt amablement, però amb contundència, a les preguntes que se li van fer sobre el cas concret de Barcelona, és el professor David Harvey. Les xarxes socials es van fer ressò de seguida d’algunes de les seves tesis més destacades: “Quan construïm la ciutat, estem construint també la vida de la gent”. Ara, però, “no es creen ciutats per viure, es creen ciutats per invertir”. “Estem creant ciutats a mida per als inversors”. “Hem de crear una ciutat per a la gent, no al servei dels especuladors, amb habitatges assequibles, educació, sanitat”. Perquè “l’entorn ens construeix. Així que la pregunta no és quina ciutat volem, sinó quina mena de gent volem ser”.

Trump, diu Harvey, pretén crear llocs de treball endeutant-se per urbanitzar i construir grans infraestructures, com va fer la Xina entre 2011 i 2014

Poc a poc, Harvey va anar argumentant els efectes, en les transformacions urbanes, de les polítiques especulatives aplicades al capital acumulat: “Avui en dia pots guanyar molts més diners apujant els lloguers i especulant amb el territori que no pas produint”. “El capitalisme promou transformacions urbanístiques per crear entorns de gratificació instantània”: “experiències instantàniament produïdes i instantàniament consumides com el turisme”. “El problema és que el medi ambient i els drets socials ja estant sent descartats de les ciutats. I aquest és un desafiament per a la ciutadania”. No va poder deixar de fer alguns apunts d’urgència sobre les expectatives generades als EUA per la victòria de Trump, que no el va sorprendre: Trump, va dir Harvey, pretén crear llocs de treball endeutant-se per urbanitzar i construir grans infraestructures, com va fer la Xina entre 2011 i 2014. Els efectes immediats, hi va afegir, són previsibles: contribucions que seguiran sent devastadores amb el canvi climàtic i desnonaments a mansalva. I un pronòstic que dibuixa una panorama preocupant: “No hi haurà sortida a la gran depressió que vindrà després de l’esclat de la bombolla que crearà Trump”.

En l’aire va quedar tanmateix la seva pregunta, potser la pregunta que cal fer-se avui, i no només als EUA, sinó a tots els llocs que estan sucumbint a aquesta darrera onada del capitalisme global: “Com absorbir l’enorme acumulació de capital que existeix per poder-ne treure profit?”. És a dir: com posar els beneficis del capital que generen les transformacions urbanes al servei de la millora de la vida col·lectiva, d’una major igualtat de la ciutadania i de l’increment dels beneficis socials, i no, com ara, al servei de la renda monopolista sobre el territori, els recursos i els productes?

David Harvey, durant més de quatre dècades d’investigació i reflexió, ha anat articulant el seu pensament profundament crític amb les dinàmiques globalitzadores del capitalisme especulatiu. Ha publicat alguns llibres que el pas del temps ha convertit en textos de culte i que han nodrit el gran impuls transformador de l’activisme polític, com Social Justicy and the City (1973), The Urbanization of Capital (1985), The Urban Experience (1989) i Spaces of Hope (2000) o, entre els més recents, el tan justament celebrat Rebel Cities. From de Right to the City to the Urban Revolution (2012). Harvey ha recordat sovint en els seus llibres el que anomena, sense retòriques, dret a la ciutat: un dret que hauria de ser exercit, en primera instància, per aquells als quals se’ls ha desposseït de la seva ciutat i dels seus espais i usos públics, i que, amb això, se’ls ha privat de la possibilitat de determinar la seva vida i les seves formes de vida urbana d’acord amb els seus propis desitjos. Per a això, per recuperar el dret a la ciutat, que és un dret inalienable a no ser-ne privat, és essencial la recuperació del control sobre els usos de l’excedent que la pròpia ciutat genera.

Mai no ha caigut en les derives narcisistes i ociosament provocatives, com Slavoj Zizek, ni ha sucumbit als artificis retòrics apocalíptics de gent com Baudrillard

En els darrers anys, Harvey s’ha tornat a encarar al potencial crític, encara no explotat, de El Capital de Marx, com també ha fet Fredric Jameson. I ho ha fet amb uns vídeos que s’han convertit en fenòmens virals a les xarxes. I no estranya: parla de qüestions urgents, que interpel·len el nostre món, i ho fa amb un rigor metodològic admirable i amb una extraordinària capacitat per estimular el pensament crític i l’activisme polític. També, de vegades, recorrent fins i tot a les formes més populars de la cultura visual. Mai no ha caigut en les derives narcisistes i ociosament provocatives, com Slavoj Zizek, ni ha sucumbit als artificis retòrics apocalíptics de gent com Baudrillard o Paul Virilio, segurament vacunat per la seva formació com a geògraf que li imposa una atenció extrema a la verificació positivista de les seves anàlisis. És, sense cap mena de dubte, un dels grans pensadors del nostre temps.

La primavera de 1998 David Harvey ja va venir a Barcelona, convidat per Manuel Borja-Villel, per fer un taller, durant una setmana, i un seminari final sobre els processos d’homogeneïtzació urbana que el capitalisme global estava imposant pràcticament a tot arreu, i també aquí, en plena ressaca olímpica. Aleshores, va assistir al taller un grup molt reduït que no arribava a la vintena de persones. Pensant en la multitud que l’esperava l’altre dia al CCCB no vaig poder deixar de pensar que no, que no tot està perdut. Ni molt menys!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat