Amb els xafarders passa com amb tot, tothom assenyala als altres i mai ningú admet ser-ne. Però la xafarderia existeix, us ho asseguro; i encara diria més, gràcies a ella va aparèixer i evolucionar el llenguatge: la necessitat de xafardejar va fer que els humans comencéssim a emetre sons i a combinar-los entre ells sense parar (als humans, sempre ens ha costat molt guardar secrets). Tot va succeir un dia assolellat de fa uns cent mil anys, en algun lloc de l’Àfrica, quan un Homo sapiens va pescar el mascle dominant de la tribu fornicant amb un Homo sapiens molt més jove que ell a l’hora que li tocava recol·lectar nabius. Com era d’esperar, davant d’una situació tan estressant, el pobre Homo sapiens no va tenir més remei que començar a parlar; havia d’explicar tot el que acabava de veure a la resta de components de la tribu per poder sobreviure (un secret tan gran dins seu l’hauria matat tard o d’hora). Al cap d’una setmana, la informació que els havia donat, ja havia canviat una mica: uns deien que havien pescat el mascle dominant menjant nabius; uns altres que els nabius s’havien menjat el mascle dominant, i d’altres afirmaven rotundament que, per culpa de la fornicació, Déu els havia castigat amb cent anys de sequera i que no sabien res dels nabius. Ja sabeu com va això de la xafarderia: el boca-orella transforma qualsevol realitat en quelcom grotesc.

Un xafarder és molt fàcil de reconèixer, per més que xiuxiuegi sense moure quasi els llavis i es pensi que ningú el veu quan està transmetent alguna de les seves xafarderies a un tercer, a un quart o a un vintè. Una de les coses que fan és acabar totes les frases dient: "Però, sobretot, no ho expliquis a ningú, que és un secret", perquè no sospitis mai de les seves intencions (gaudeixen veient la cara de sorpresa que fa la gent, per això els agrada explicar coses com més rocambolesques millor). Un xafarder es passa tot el sant dia fent safareig, no hi ha res que l’entretingui més. Poden arribar a deixar les seves obligacions de banda si la xafarderia ho mereix. Un xafarder sempre et farà creure que ets l’únic a qui li ha explicat la xafarderia, per fer-te sentir especial (però en realitat ja ho sap tota la comarca).

Un xafarder aprofitarà qualsevol ocasió per treure’t informació, són grans experts de la manipulació

El xafarder va d’incògnit i es camufla amb el paisatge que l’envolta (sigui quin sigui). Normalment, te’l trobaràs darrere de la cortina o del reflex d’una finestra, per poder observar millor el que passa al carrer sense ser vist; no se li escapa res, és capaç de veure com cau una espurna de pols a terra, encara que tingui la vista cansada i cataractes (quan està en alerta o intueix que s’apropa una xafarderia, se li aguditzen els sentits). Els xafarders treballen en xarxa, i costa molt desmantellar una d’aquestes xarxes perquè no deixen rastre. El Mossad i la CIA ja tenen més d’un xafarder de poble treballant per a ells, consideren que són gent entrenada per a qualsevol situació que es pugui presentar.

Els xafarders s’especialitzen, no tots tenen els mateixos interessos. Per exemple, hi ha els experts en infidelitats (saben les aventures amoroses de tot el seu entorn, i si són massa avorrides, les magnifiquen i les exageren); els experts en la mort i les seves causes (estan esperant que es mori algú o es posi malalt per explicar amb pèls i senyals com s’ha mort o com ha patit), o els experts en economia (estan alerta de qualsevol crisi econòmica que hi pugui haver entre la població: acomiadaments, crisis empresarials, males inversions...).

Un xafarder aprofitarà qualsevol ocasió per treure’t informació, són grans experts de la manipulació. Et faran preguntes aparentment innocents, com qui no vol la cosa: "Fa dies que no veig la teva germana, que està malalta?". Quan això passa, sobretot desvia la conversa cap a una altra banda, perquè, si no ho fas, abans no us acomiadeu ja sabrà, fins i tot, el color de les calcetes que portes. Són com aus carronyaires, ho aprofiten tot. Riu-te’n tu dels serveis d’espionatge estatals, les tècniques que utilitza un xafarder de poble per treure’t informació són infal·libles. Comencen amb un somriure infantil; un copet a l’esquena; un "Ja saps què ha passat avui a dos quarts menys cinc de tres, al bar de la plaça, a la taula que hi ha al costat de la segona columna de les escales que van al lavabo?", per crear intriga i perquè piquis i no puguis resistir-te a dir: "No, què?". I glup, ja has begut oli. Són com gaseles de la informació, no tindràs temps de fer un pestanyeig, que tot el poble ja ho sabrà tot de tu.

En fi, suposo que amb tota aquesta explicació ja podreu saber si sou un d’aquests espècimens de la xafarderia.