Fa anys que escolto una frase dictada com una sentència: "Espanya és el país més descentralitzat del món". Es repeteix amb insistència, especialment quan cíclicament ressorgeixen les aspiracions nacionals de Catalunya o Euskadi. És una resposta de manual, repetida mil vegades però no certa. Primer, perquè no hi ha un únic model per poder-ho avaluar i segon, perquè la realitat no sol acompanyar aquesta asseveració.

La pandèmia ens ho torna a demostrar. Angela Merkel, una vegada més erigida com a baluard de responsabilitat política en temps de crisi, acaba de lloar el sistema de salut federal que ha permès als lands que configuren la república adaptar-se a les diferents realitats "perquè coneixen millor el terreny sobre el qual treballen". És tan obvi que ruboritza l'obsessió del govern espanyol pel comandament únic, per la centralització via decret a l'empara de l'estat d'alarma, per baixar al detall perquè res no escapi del seu control per molt ridícula que sigui la matèria.

No. Centralitzar no és una bona idea. I no per una qüestió de diferències identitàries (amb prou feines existents a Alemanya), sinó per mera eficàcia en la lluita contra l'expansió del coronavirus i, ara, en la previsible sortida cap a una normalitat encara no explorada. El principi de subsidiarietat, aquell que recomana que els problemes han de ser resolts per l'autoritat més propera al problema en qüestió, és una doctrina que lluny de debilitar la lluita contra un fenomen global, l'enforteix. De fet, figura al Tractat de la Unió Europea com a mètode general d'actuació.

El principi de subsidiarietat, aquell que recomana que els problemes han de ser resolts per l'autoritat més propera al problema en qüestió, és una doctrina que lluny de debilitar la lluita contra un fenomen global, l'enforteix

Passem de la teoria a la pràctica. Un té la sensació que el govern espanyol creu que Espanya és Madrid. I si el deixen, creuria que Europa és Madrid. Què dic ara! Ja posats, el món, o tot l'univers conegut i per conèixer, és Madrid. Si a Madrid es disparen els casos i s'escampa l'alarma, tots a casa. Si la cosa va una mica millor i decideixen que cal treballar, tots al tall. Si hi ha d'haver un aprovat general, que sigui per a totes les Espanyes. Que la Gran Vía no pot estar massificada, que tampoc no es pugui passejar per un poble de 100 habitants. I així tot.

Però darrere d'aquest sistema ineficaç, o davant, o en paral·lel, perquè un ja sospita de tot, hi ha un intent d'aprofitar l'excepcional situació per a un rearmament de l'"Estat nació" davant les "nacions sense Estat", com la seva, lector català, o la meva, la basca. Per això assistim a un intent de reforçar els símbols de la unitat pàtria, des de la monarquia als exèrcits, passant per l'himne que sona a Ifema en la hissada i arriada de bandera, la presència de més uniformats que civils en les rodes de premsa, la tabarra del dol nacional i la bandera a mig pal de la dreta (en això sempre tenen tots els trumfos) i, sobretot, prendre's la resposta a la crisi com si es tractés d'una competició esportiva.

Això no és un mundial de futbol, ni unes Olimpíades; no es tracta d'arribar a la vacuna abans que la Xina o els Estats Units, ni de tenir més o menys índex de mortalitat que la pèrfida Albió, o de comprar més màscares que Macron i aplanar la corba abans que San Marino. Consisteix a donar respostes adequades a les demandes d'una ciutadania que necessita solucions adaptades a les seves necessitats i per a això, no cal que Madrid (s'entén que no parlo dels madrilenys, que prou tenen ja, sinó del que representa el poder centralitzat) decideixi a cop d'"aquí mano jo". La pel·lícula ja l'hem vist altres setmanes: Sánchez ens ofereix la sobretaula de dissabte a la televisió i diumenge en horari matinal torna a explicar el mateix als presidents autonòmics. Sospito que l'estat d'alarma, de la necessitat del qual no dubto però l'aplicació del qual critico, ens està portant a una nova LOAPA. Creguin-me, no estic parlant de drets nacionals, sinó d'eficàcia.