El periodista científic Carl Zimmer ha publicat un article al The New York Times explicant que la intel·ligència artificial està aprenent què significa tenir vida. Que els models d’IA han fet descobriments sorprenents a partir d’una gran quantitat de dades sobre gens i cèl·lules. I que, per tant, algun dia ens podran ensenyar coses útils de veritat, més enllà d’escriure treballs a estudiants necessitats.
Explica Zimmer que, el 1889, el metge francès François Gilbert Viault va baixar d'una muntanya dels Andes, es va treure sang del braç i la va analitzar sota el microscopi. Va veure que els seus glòbuls vermells, els que s'encarreguen de transportar oxigen, havien augmentat un 42%. Havia descobert que el cos humà té un poder misteriós: quan necessita tenir més cèl·lules fonamentals d'aquesta mena, les pot fabricar. Ja a principis del segle XX, els científics van plantejar com a teoria que la causa del fenomen era una hormona, que van anomenar eritropoetina (“productora de glòbuls vermells”, en grec). Però no va ser fins set dècades després que els investigadors van descobrir la veritable eritropoetina. I encara van haver de passar 50 anys perquè biòlegs d'Israel trobessin una cèl·lula renal poc comuna que fabrica aquesta hormona quan l'oxigen baixa massa. La van batejar com a cèl·lula Norn, en honor a les deïtats nòrdiques que controlen el destí de la humanitat. Total, que l’Homo sapiens va trigar 134 anys a descobrir les cèl·lules Norn.
Doncs bé, l'estiu passat, uns ordinadors a Califòrnia les van descobrir... en només sis setmanes. Científics de la Universitat de Stanford van programar els ordinadors perquè ells mateixos s'ensenyessin biologia. Executaven un programa d'intel·ligència artificial semblant al ChatGPT. Van entrenar les màquines amb dades sense processar sobre milions de cèl·lules reals i la seva composició química i genètica. No van dir als ordinadors el que significaven ni tampoc els van explicar que els diferents tipus de cèl·lules tenen diferents perfils bioquímics. Però van acabar descobrint en sis setmanes el mateix que els humans van trigar a descobrir 134 anys.
El 1892 es van aprovar les Bases de Manresa, que es consideren l’acta fundacional del catalanisme polític; doncs bé, 132 anys després, la humanitat encara no ha tret l'entrellat de la política catalana
No gaire després que François Gilbert Viault es tragués sang després de baixar dels Andes, el 1892, es van aprovar les Bases de Manresa, que es consideren l’acta fundacional del catalanisme polític. Doncs bé, 132 anys després, la humanitat, inclosos columnistes i tertulians, encara no ha tret l'entrellat de la política catalana. Amb la qual cosa, no estaria malament demanar auxili a aquests científics de Stanford tan espavilats i que introdueixin als seus ordinadors la prolixa literatura sobre la política d’aquest racó del nord-est peninsular a veure si en sis setmanes, que són més o menys les que falten perquè comenci una nova campanya electoral, descobreixen alguna cosa. A veure si també té a veure amb la falta d’oxigen. Polític en aquest cas. Això sí, segur que ho troben més fàcil que desxifrar la frase “mientras esté legal, soy libre de subirme en ese coche o de meterme en esa cama”. Això no t’ho desxifra ni William James Sidis, considerada la persona més intel·ligent de la història. Es veu que llegia el diari a la tendra edat de 18 mesos.