El fet que Santi Abascal hagi confessat que regalaria de gratis el “sí” dels seus 33 diputats a Feijóo, amb l’objectiu (insuficient; li deu fallar la calculadora) d’evitar que Espanya sigui governada pels independentistes, i el recentíssim adeu d’Iván Espinosa de los Monteros a la formació ultradretana, iniciant així un d’aquells campi-qui-pugui “per motius personals i familiars” que ben aviat serà desbandada, certifica que Vox ha entrat en una residualització molt semblant a la de Ciutadans. Mentre el partit taronja serví les elits espanyoles per demostrar que una opció antinacionalista (i antiimmersió) podia guanyar unes eleccions al Parlament, l’invent d’Abascal fou la simple rebequeria d’uns quants alts funcionaris de l’estat i quatre marquesets amb prou temps lliure per intentar dur al Congreso el somni humit de la judicatura espanyola: prohibir l’independentisme per decret.

Els darrers actius de Ciutadans ja acabaren dins l’òrbita del PP; en són un bon exemple Albert Rivera, a qui van endollar al despatx que feia de gestoria als populars, i essent notícia només quan canvia de xati, i el nostre simpàtic Nacho Martín Blanco, que de cantar la mort del bipartidisme ha passat a ser el virrei de Feijóo a Barcelona, per així agafar l’AVE fins a Madrit i fer veure que treballa. El PP anirà absorbint Vox lentament a les zones on governin en coalició, car l’electorat de dreta veurà ben aviat que això dels consellers una mica toreros fot gràcia, però que tampoc cal passar-se, i els d’Abascal tornaran als racons més foscos del clavegueram espanyol. Vox no decidirà res en la política espanyola, perquè la seva força rau a tenir un exèrcit de magistrats i en haver inoculat el virus dretà als nanos que, quan van torrats, insulten Pedro Sánchez a les discoteques madrilenyes.

Com ja vaig avisar, els darrers comicis no tenien res a veure amb la dicotomia progressisme-feixisme, sinó amb l’anhel de les elits espanyoles per tornar al bipartidisme a través d’una presidència forta. El PP es desfarà ben aviat de Vox i Alberto Núñez Feijóo podrà tornar a Galícia amb el cap prou alt, mentre la sectorial del kilòmetre zero irromp tranquil·lament a la seu del carrer Génova. Per la seva banda, Pedro Sánchez acabarà aconseguint que les demandes dels independentistes (lluny de l’autodeterminació i del referèndum) s’assemblin bastant a les competències escapçades de l’Estatut abans del rasclet que hi aplicaren PP-PSOE. Per altra banda, el líder del PSOE sap que qualsevol avenç en l’autogovern català —per molt que el nou Frankenstein l’aprovi al Congreso— haurà de passar el control de qui té el poder real per legislar: l’alta judicatura.

Els darrers comicis no tenien res a veure amb la dicotomia progressisme-feixisme, sinó amb l’anhel de les elits espanyoles per tornar al bipartidisme a través d’una presidència forta

Contràriament al que pensaven els histèrics de la tribu, una gent curiosa que es passava el dia fent-se palles imaginant com Santi Abascal els prohibia fornicar per via anal o vestir-se de dona, Vox desapareixerà per un motiu un pèl diferent del de Ciutadans. Els d’Albert Rivera havien de fer veure que Espanya trencava la crossa del bipartidisme i feien alguna cosa semblant a lluitar contra la corrupció. Vox, simplement, volia esmenar els guanys regionalistes inclosos en el règim del 78; però els seus mateixos espònsors s’han acabat adonant que la política de partit no acaba d’ésser el terreny més eficaç per dur-ho a terme. Pedro Sánchez ja va començar a plantar cara a la judicatura amb els indults i pactant una rebaixa de la sedició amb els principals afectats per aital delicte. Si repeteix a la Moncloa, el seu repte serà continuar mantenint el pols amb l’ajuda inestimable de catorze diputats indepes.

Com ens hem de veure, estimats lectors. De fer la independència, a acabar organitzant les opos a les futures togues sociates dels espanyols! No m’estranya que Sánchez, a qui cal reconèixer la condició de ser un catxondo mental, hagi proposat als nostres aprenents de líder això de dur la causa del Tsunami Democràtic als jutjats de Barcelona. Així podrem, si més no, acabar triant els magistrats que ens donin pel sac, amb un mètode que podríem batejar com “juristes de proximitat”. I patíeu per Vox, criatures del cel…