Avui l’opció fàcil i còmoda hauria estat escriure l’enèsima columna sobre Gabriel Rufián. Per a despullar-ne els ninots de palla —TikTok o biblioteques, llengua o habitatge—, per arribar al fons de les conseqüències de la seva demagògia, per posar de manifest fins a quin punt les seves consignes i els seus titulars constrets en un marc polític espanyol i en un marc ideològic espanyolista són nocives per a la catalanitat i per a l’autoestima dels catalans. Definir la virtut en negatiu —és a dir, definint què no és virtuós— obre el camí a mitges: assenyala el trencall incorrecte, però no dibuixa un itinerari. La columna que no escriuré potser hauria fet més clics i hauria garantit més visites a aquesta casa, però hauria estat una columna d’un sol ús amb menys substància i menys voluntat de contribuir al pensament del país a llarg termini que la que llegireu avui. 

Aquest dijous passat es va morir en Pere Lluís Font: filòsof, teòleg, escriptor, traductor, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Descartes, Kant, Spinoza, Montaigne. També els Poemes essencials de Sant Joan de la Creu, editats delicadíssimament i publicats l’any passat per Fragmenta Editorial. En Pere Lluís Font es va encarregar a ell mateix de dur a la nostra llengua la filosofia més destacada d’Europa perquè era conscient que “la llengua no serveix només per a expressar el pensament, sinó que el fa possible i el condiciona”. Que no n’hi havia prou amb poder llegir certs autors en la seva llengua original o en una tercera llengua (l’espanyol), que no era ni la de l’autor ni la nostra, perquè per a poder anostrar-nos-els, per poder incorporar-los al nostre univers lingüístic, els havíem de poder llegir en català. I perquè, malgrat la paradoxa aparent, un accés complet al món en català ens facilita l’accés a nosaltres mateixos. 

En Pere Lluís Font dibuixa un itinerari perquè la seva és la vida de qui ha treballat silenciosament i discreta, però sempre amb el país al cap. Des del seu àmbit i valent-se dels seus talents, però conscient que el fruit de la seva feina no era fructífer si no era per als altres. Sovint, la conversa política del país s’empastifa amb conceptes que acaben esdevenint buits perquè qui els branda no els encarna, i la manca de coherència fa que pronunciar-los aixequi sospites de deshonestedat: resiliència, entossudiment, fermesa, determinació, perseverança. Són la mena de mots que s’apropien aquells qui pretenen performar grans gestos heroics de cara al públic, però que s’obliden de l’heroïcitat quan aquesta és determinant en les coses que, a primer cop d’ull, semblen petites i poc significants. És quan la resistència s’exerceix pràcticament contra un mateix que es revela com en són de sòlids els lligams amb els ideals que ens transcendeixen. Al capdavall, allò a què decidim restar fidels és allò que ens vertebra. 

Una vida dedicada a la filosofia, que en realitat és una vida dedicada a la llengua i al país, és la mena d’exemple que ens perfila una resiliència plena i encarnada. I una dedicació i honestedat al servei d’alguna cosa més gran que un mateix. La trajectòria d’en Pere Lluís Font és una trajectòria que ens permet albirar la virtut en positiu, i que ens possibilita d’entendre completament de què parlem quan parlem de fer les coses amb perspectiva autocentrada. És un posat aplicable a tants d’àmbits i circumstàncies com catalans hi ha; per això, el mateix Pere Lluís Font explicava que “tot professor, al mateix temps, hauria de ser també professor de llengua”. 

Sovint ens referim a l'autoestima i som capaços d’identificar la mena de discursos encaminats a malferir-la amb l’objectiu que renunciem a la nostra identitat. De vegades, però, ens oblidem de distingir qui o què alimenta aquesta autoestima: la consciència de col·lectivitat, el fil històric i polític que ens explica, l’herència familiar, el sentit de pertinença lingüística i cultural. La identificació amb una tradició, també filosòfica. En últim terme, però, la identitat catalana va íntimament lligada a la voluntat de ser, perquè de temps enrere tot el que som viu sota l’ombra de l’amenaça. Aquells que al llarg dels segles han oposat resistència públicament o privada a la castellanització —i afrancesització— del país són els que, persistint, han llegat el missatge a les generacions següents que, efectivament, la catalanitat mereix la persistència. Aquest posat és el que alimenta l’autoestima que ens permet continuar essent sense deixar-nos endur pels cants de sirena. Humilment i sense fer gaire soroll, la virtut d’en Pere Lluís Font ha estat la de viure amb franquesa i des del seu lloc els ideals que sovint la política del nostre temps potineja. I fent-ho així, ens ha permès, ens permet i ens permetrà emmirallar-nos-hi.