Aquest divendres va morir Joan Vila-Grau, el vitraller de la Sagrada Família. Els catalans som una nació afortunada, malgrat tot, perquè tenim l’experiència de Déu explicada al centre de la capital del país. La Sagrada Família és valuosa per moltes coses, però sobretot ho és perquè atansa el misteri a l’home amb les eines de l’home. Som nosaltres narrant-nos la fe entre nosaltres a través dels talents que Déu mateix ens ha concedit. És el producte material d’una suma de dons lligats a la vocació, l’expertesa i la dedicació. És el resultat de la recepta perfecta: Gràcia i voluntat. “Ens diuen que ha estat la fe la que ha construït les catedrals a l'Edat Mitjana; d'acord… però també la geometria”, deia Étienne Gilson. És així com Déu treballa sobre la naturalesa humana.

“Jo era aquí assegut. I al costat hi veig una dona amb un vestit hindú plorant. Li vaig demanar si estava bé… I em respon que els colors de la llum dels vitralls l’havien emocionat. Te n’adones, Jordi, del que vam fer?”. És Joan Vila-Grau parlant amb Jordi Bonet, l’antic arquitecte director de la Sagrada Família, en una peça que signa Mireia Bonet a La Mira. Jo mateixa no me’n puc adonar plenament perquè hi ha un punt d’incomprensible en el fet que l'home pugui representar arquitectònicament fins i tot allò de Déu que no pot abastar, precisament per la seva condició humana. Però Ell inspira els artistes i també es manifesta en les seves obres.

La Sagrada Família no som nosaltres anant cap a Déu, és Déu que se'ns presenta a través de la bellesa

La llum importa en el diàleg que és la pregària perquè és des dels sentits que creem l’escenari d’intimitat que la fa possible. No és casualitat que moltes capelles i sagraris tinguin una llum tènue centrada en l’altar i el Santíssim —vull pensar que no ho és—. La llum et fa el camí. Tampoc ho és que la pregària de Taizé més llarga sigui la del vespre o que cada vegada que entres a l’església els ulls necessitin uns segons per adaptar-s'hi. La foscor afavoreix la sensació de recolliment que, en el fons, és la sensació de saber-se sostingut per Déu. Però la Sagrada Família no és això. “El sol és el millor pintor”, deia Gaudí. Així, la llum de la basílica s’explica des de l’eclosió de colors, des de l’espectacle i la irradiació. No som nosaltres anant cap a Déu com en l’oració rutinària, és Déu que se'ns presenta a través de la bellesa. A la Sagrada Família, Ell et ve a buscar més del que tu el vas a buscar a Ell, fins i tot quan no vols o no pots comprendre’l. Aquesta és la seva força, la seva gran virtut. 

Quan ets a dins i veus els colors batallant per ocupar l’espai, l’esforç no és el de creure en Déu ans el de pensar que no existeix

Crec en Déu i, per tant, no crec en les casualitats. Aquest dimarts vaig anar a Missa a Santa Maria de Montalegre, al Raval, i quan en sortia vaig veure en una tauleta uns pamflets per agafar. Gaudí: arquitecte de Déu, deia un títol. Fullejant-lo de tornada a casa, em vaig aturar a la pàgina on parla de la seva influència i el seu impacte, encara avui, en la vida de la gent: “Després de visitar i estudiar les seves obres el 1926, el famós arquitecte japonès Kenji Imai es va convertir al catolicisme. El 1991, l’escultor també japonès Etsuro Sotoo, que treballa a la Sagrada Família, es convertí del xintoisme i fou batejat. El 1996, l’empresari nord-americà Charles Teetor, entusiasta de l’obra de Gaudí, rebé a Nova York el baptisme de l’Església catòlica. El 1998, Jun Young-Joo, budista devot, degut a l’impacte que li va causar la preparació d’una exposició sobre Gaudí a la seva ciutat, es convertí al catolicisme”. 

L'obra de Gaudí i de tots els qui han fet i fan possible la Sagrada Família no són totxanes, vidres i escultures. La basílica és el mitjà per lligar l’experiència de Déu a l’experiència humana a través dels sentits, per acostar el cel a la terra, per plantar Jesús al mig de Barcelona i per fer possible que Déu surti a buscar fins i tot els qui hi van com qui va al museu. Quan ets a dins, aixeques el cap i veus les columnes que fan de bosc i els colors batallant per ocupar l’espai, l’esforç no és el de creure en Déu ans el de pensar que no existeix. És així com encara avui la Sagrada Família continua elevant qui la visita, és així com Gaudí treballa cent anys més tard i és així com Joan Vila-Grau ens ha regalat tota la bellesa que el seu cap ha estat capaç d’imaginar. En el seu art, la nostra Vida.