Europa ha tornat a donar la raó a Catalunya. El TJUE ha avalat el gruix de la llei d’amnistia: no perjudica els interessos financers de la Unió i no vulnera la directiva europea contra el terrorisme. No és una victòria menor ni tècnica. És la derrota d’un relat construït durant anys: que l’independentisme era una anomalia il·legal, que l’amnistia era una aberració i que Europa acabaria validant la repressió espanyola. Però Europa ha dit que l’amnistia pot ser un instrument legítim de reconciliació política i social. També ha descartat que sigui aquella "autoamnistia" il·legal que dreta, ultradreta, jutges, fiscals i tertulians proclamaven cada dia.
El Tribunal de Comptes volia convertir l’1 d’Octubre en un perjudici als diners europeus. Luxemburg respon que no hi havia fons de la Unió afectats. Una altra construcció espanyola que no resisteix quan surt de les seves fronteres. L’Audiència Nacional havia convertit els CDR en terrorisme. El TJUE respon que la normativa europea no impedeix amnistiar aquells fets. A Espanya, terroristes. A Europa, ciutadans que poden ser amnistiats. Aquesta és la distància.
La llista ve de lluny. Alemanya va descartar la rebel·lió. Bèlgica no va executar les euroordres. Itàlia va deixar Puigdemont en llibertat. Europa va reconèixer els escons que Espanya els negava. I ara avala l’amnistia. El febrer, el TJUE també va anul·lar la retirada de la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí perquè el procediment europeu no havia estat imparcial. Una nova esmena a la manera espanyola d’administrar la causa catalana.
Si Catalunya sempre és el problema a Espanya i gairebé mai a Europa, el problema es diu Espanya
Cada vegada que hi ha un àrbitre europeu imparcial, el balanç essencial és innegable. Cada vegada que la causa surt del circuit polític, mediàtic i judicial espanyol, el relat de l’Estat s’afebleix. I això obliga a fer-se una pregunta molt senzilla. Si allò que a Espanya és rebel·lió, sedició, terrorisme, malversació, frau, cop d’estat i ruptura de la democràcia, a Europa no ho és, on és realment el problema? Potser el problema no era Catalunya. Potser no eren les urnes, els exiliats, els manifestants, els càrrecs electes ni una llei votada al Congrés. Potser el problema és un Estat incapaç de tractar un conflicte polític com a polític.
El problema és Espanya quan inventa delictes o els força. Quan confon unitat amb democràcia. Quan converteix la discrepància territorial en enemic interior. Quan fa servir jutges per obtenir allò que no ha guanyat a les urnes. I també són part del problema tots els qui ho saben i ho dissimulen. Els qui encara diuen que Europa no ha dit res. Els qui converteixen cada victòria catalana en un matís i cada revés en una condemna definitiva del moviment. Ens van dir fugits, colpistes, supremacistes i terroristes. Ens van assegurar que viatjaríem detinguts per tot Europa i que Luxemburg certificaria la gran mentida del procés. Han passat nou anys i la realitat els desmenteix.
La sentència d’avui no aplica automàticament l’amnistia a tothom ni elimina la resistència del Suprem. Però deixa aquesta resistència més despullada: ja no pot protegir-se darrere Europa perquè Europa acaba de desmuntar-ne els arguments. Avui toca dir victòria. Sense complexos i sense exageracions. Una altra victòria a Europa i una altra derrota del relat de l’Estat. Si Catalunya sempre és el problema a Espanya i gairebé mai a Europa, el problema es diu Espanya.