Ahir vaig passar-ho la mar de bé veient com la majoria de conciutadans (i els seus diputats electes a Madrid) celebraven l’aparició dels auriculars al Congreso pràcticament com l’avantsala de la independència. Feia molta gràcia admirar Míriam Nogueras adreçant-se a la premsa, tossint per evitar al plor, mentre reconvertia el seu esplèndid “Ja n’hi ha prou” electoral en un elogi al ministre d’Exteriors socialista José Manuel Albares. Des del faristol, Gabriel Rufián ho feia més a la republicana, seguint fil per randa el manual pujolista, tot recordant que parla català “gràcies a l’escola catalana, perquè és la llengua del seu país, i perquè és una llengua que m’estimo tant que la vaig escollir per parlar amb la persona que més estimo: el meu fill.” Repasseu les imatges, poseu-hi la vostra banda sonora predilecta i tot plegat us farà somicar com si Bambi tornés a perdre la mare.
Però la gràcia (macabra) de tot plegat consisteix a veure com el PSOE està aprofitant molt hàbilment les llàgrimes dels nostres polítics per integrar el poc que resta de l’octubrisme a la nova normalitat del règim constitucional espanyol. Com es va veure a la sessió d’ahir al Congreso, a Vox ja només li queden performances agòniques (com ara dipositar desenes d’auriculars a l’escó buit del president Sánchez) i la impotència del PP va quedar òptimament palesa veient Borja Sémper fent una apologia de la llengua espanyola en basc. Als socialistes, en definitiva, ja els va bé que l’independentisme cregui que està guanyant la lluita simbòlica amb centenars d’auriculars, mentre Sánchez pugui continuar donant metadona al processisme i gestionant el retorn de Puigdemont. A la dreta espanyola, de moment, només li quedarà la xarxa X i els discursos vespertins d’Ana Rosa.
Per molt que ens pesi, hem d’elogiar el resistencialisme de Pedro Sánchez, qui, de moment, va erosionant la dreta espanyola i ha sobreviscut perfectament al retorn forçat de Felipe González i José María Aznar (aquest darrer, reconvertit en un agitador de masses que convoca manifes antiamnistia). A Madrid tothom especula amb la irrupció d’Isabel Díaz Ayuso, però la força de la lideressa madrilenya és un fenomen exclusivament centralista, i Espanya té prou estructura pseudofederal per desconfiar dels invents electorals triomfalistes que provenen del quilòmetre zero. S’aconsegueixi o no l’oficialitat europea, Sánchez ha fagocitat la dinàmica del processisme a la política espanyola i, per moltes condicions que li posi Puigdemont, aviat es convertirà en l’única alternativa que el president 130 té per tornar a Catalunya (com li recorden molt sovint els seus amics convergents).
Com passa sempre en la nostra política, quan hi ha somriures i llagrimetes a dojo, hom té la certesa que el robatori és imminent
Al límit de tot plegat, al PSOE ja li va bé fer veure que abandera la lluita pel català a Europa, perquè ja té prou virreis del bilingüisme a Catalunya. Gent com l’inimitable Joan Tardà, que ahir s’afanyava a recordar que Esquerra ha de parlar català “prioritàriament” al Congreso, bo i recordant que “també ho ha de fer en altres llengües, i la llengua castellana també és una llengua catalana.” També un dels grans genis del transformisme de la nostra política, l’antic convergent Carles Campuzano, qui ahir piulava un text on es declarava orgàsmicament extasiat després d’escoltar un discurs de Bad Gyal en català (és a dir, se sorprenia d’escoltar un discurs d’una catalana en català a Catalunya!). Amb aquests nanos repartint lliçons de minorització de la nostra llengua, no m’estranyaria que Sánchez acabi animant-se ben aviat a recitar Carner al faristol del Congreso.
Aquest gest també va contagiant els tentacles que els partits polítics mantenen dins la societat civil. Pareu esment també a la darrera campanya de la Plataforma per la Llengua, una sèrie de vídeos on patums de la tribu (com ara Pep Guardiola, Sergi López o Kilian Jornet) demanen l’oficialitat del català a diverses autoritats del continent... adreçant-s’hi en anglès i francès. Dit d’altra manera, hom persegueix l’ideal d’establir la normalització del català a Europa com a llengua de primera, tot perpetrant allò que la manté en la subsidiarietat; el fet de passar-se a un idioma “de primera” quan es xerra amb algú realment important. La conya de tot això és que, sortosament per nosaltres, la grolleria mental de tot plegat és tan supina que resulta ben fàcil de veure. Com passa sempre en la nostra política, quan hi ha somriures i llagrimetes a dojo, hom té la certesa que el robatori és imminent.
Per acabar, una imatge: ahir Oriol Junqueras, sortosament lliure de la covid, tornava al Congreso. Recordeu quan hi va anar, fa quatre anys, per escenificar un besamà amb Pedro Sánchez? Diuen que li va dir “tenemos que hablar”. Doncs bé, aquí tenim el resultat final. Com dirien els enemics: “atado y bien atado”. Gaudiu de la victòria dels auriculars.